Per Marc Amat
A mitjans de 2017, Xesco Reverter (Barcelona, 1978) va agafar el relleu de Raquel Sans a la corresponsalia de TV3 a Washington, als Estats Units. El periodista aterrava al continent nord-americà en un moment de canvis. Feia pocs mesos que Donald Trump s’havia convertit en president i els experts ja intuïen que vindrien temps convulsos. Tanmateix, Xesco Reverter no s’imaginava que l’esperava el repte d’explicar a l’audiència de la televisió pública catalana una de les èpoques més complexes i turbulentes de les darreres dècades als Estats Units.
Entre 2017 i 2022, va explicar en directe l’assalt al Capitoli de 2021, les protestes per la mort de George Floyd i la constant retòrica incendiària de Trump, però també va ser testimoni de les contradiccions, les fractures i les crisis que arrossega el país des de fa anys, com el racisme estructural, el sistema penitenciari, la passió per les armes o el consum d’opiacis. Ja instal·lat de nou a Catalunya, acaba de publicar el llibre Estats Units, el país de les contradiccions (Ara Llibres), amb un recull de les seves experiències al país nord-americà. El dia 26 de gener, a dos quarts de set de la tarda, el periodista serà a la seu de l’Institut d’Estudis Nord-americans (c/ Via Augusta, 121, a Barcelona) per presentar-lo, acompanyat del periodista i escriptor Ismael Nafría. Hi conversem.
El 2017, va aterrar a Washington en un moment de grans canvis. Què en recorda d’aquells primers dies?
Quan vaig arribar a la corresponsalia, Donald Trump feia pocs mesos que havia estat nomenat president dels Estats Units. Tothom em deia que m’hi esperava una muntanya russa, però es van quedar curts. Aleshores ningú s’esperava que em tocaria explicar un assalt al Capitoli dels Estats Units, per exemple. M’esperava un repte trepidant en un país extremadament complex, fet de moltes capes i farcit de matisos. Durant els cinc anys que he viscut allà, ha estat fascinant poder descobrir i explicar a l’audiència tots els colors grisos que hi anava trobant.
Va trobar-hi un país com el que s’esperava?
Washington és una ciutat molt interessant, però també és una bombolla que no representa gens la diversitat dels Estats Units. Si volia ser un corresponsal amb més credibilitat i autoritat havia de sortir-ne i recórrer el país. Per sort, a TV3 mai li ha fet por apostar per emetre reportatges de fons als Telenotícies, encara que requereixin que l’equip de Washington hagi de marxar de la ciutat durant uns dies. Com a corresponsal, la meva obligació era informar sobre tot el que passava al voltant del president, del congrés nord-americà i del tribunal suprem. Ara bé, també sabia que, perquè la visió que traslladava dels Estats Units fos el màxim de completa possible, havia de trepitjar el país i veure què hi passava, més enllà de la política.
I va topar-se amb un munt de contradiccions. Quines en destacaria?
N’hi ha moltíssimes. La més flagrant és la contradicció racial. Fa més de 200 anys, els Estats Units van redactar una constitució que deixava clar que els homes eren iguals i que, per tant, tenien els mateixos drets. Tot i així, en el mateix text es deia que les persones de color comptaven tres cinquenes parts que una persona blanca. Dos segles i escaig després, crec que en molts casos les persones de color segueixen sent ciutadans de segona. És un tema amb el qual em topava constantment. Quan feia un reportatge sobre salut, la comunitat més perjudicada era l’afroamericana. Amb temes d’educació, passava el mateix. Des dels anys 60 del segle passat les lleis van abolir la segregació racial, però avui dia continua sent un país molt segregat. A Washington, per exemple, vivia en un barri on gairebé el 100% dels veïns eren blancs. A l’altre cantó de la ciutat, passava el contrari.
Tot i així, els Estats Units sovint son vistos com el país de les oportunitats.
És un mite que, en part, és veritat. Ara bé, el codi postal on neix un ciutadà determina molt el seu futur. No és el mateix viure en un barri pobre, amb una família desestructurada i formant part d’una minoria que créixer en un barri blanc i ric. A Europa també passa, però als Estats Units s’accentua més. Són un país ple de contradiccions, algunes molt arrelades. Per exemple, cada any hi moren 45.000 persones per culpa de les armes de foc, perquè són l’únic país que permet a la ciutadania tenir armes de forma generalitzada. També pateixen 100.000 morts anuals per culpa de les drogues. Quan ens mirem els Estats Units des de fora, sovint ens preguntem: com pot ser?
A nivell polític, també hi ha detectat contradiccions?
Sí. S’ha fet una perversió del sistema polític nord-americà. La constitució nord-americana va ser pionera arreu del món perquè definia una clara separació de poders. Aquests darrers anys, però, el país ha viscut escenaris que han posat a prova la seva salut democràtica. Per un cantó, hi trobem un Tribunal Suprem poc representatiu, molt ancorat a la dreta i que emet sentències sobre temes com l’avortament que disten de la voluntat majoritària de la ciutadania. Per l’altre, xoca veure la capacitat que té el Partit Republicà per boicotejar qualsevol iniciativa parlamentària. En resum: hi ha una polarització brutal.
Amb tot plegat, quina imatge creu que té la societat catalana quan mira els Estats Units?
És una pregunta difícil de respondre. La imatge dels Estats Units que tenim a l’exterior depèn molt de la persona que estigui ocupant la Casa Blanca. En l’època de George Bush i la guerra de l’Iraq, per exemple, el seu prestigi va caure sota mínims. Amb la presidència de Barack Obama, en canvi, es va enfilar fins a màxims històrics. De fet, el president va arribar a ser més popular a l’exterior que dins el seu propi país. Amb Trump s’ha tornat a desplomar. L’opinió que tenim dels Estats Units es forma depenent de les accions de cada president. A Espanya, a més, hi ha hagut sempre un punt de cert antiamericanisme, tal vegada per l’aliança de Franco amb els Estats Units. Ara bé, quan tothom pensa durant dos minuts amb els Estats Units i aconsegueix sobrepassar la barrera dels clixés i de l’actualitat, s’adona que tenen una gran cultura, un sistema universitari brutal, uns paratges naturals excepcionals…
És un país amb un fort orgull patriòtic. Com ho explica?
Els Estats Units són, pràcticament, un continent. Com que tots els ciutadans parlen anglès, sovint cometem l’error de posar-los en un mateix sac. Tanmateix, dins el país hi ha un munt de nacions i caràcters. Això sí: tothom està orgullós de ser dels Estats Units. Es veuen a si mateixos com un país jove, en construcció i que, per tant, encara es pot lluitar per canviar les coses. Hi regna un esperit optimista que els empeny a voler progressar cada dia. S’alimenten molt de les seves fites històriques, com l’arribada de l’humà a la lluna, o mites, com el de l’home emprenedor. A Europa, hi ha un esperit més pessimista. Es creu que els països ja són massa vells i estan massa establerts com per reformar-los a fons.
El dia 26 de gener serà a l’IEN per presentar el seu primer llibre. Què l’ha dut a publicar-lo?
El llenguatge televisiu ha fet que, durant aquests cinc anys, hagi hagut de sintetitzar grans esdeveniments i històries en cròniques de molt pocs minuts. Tenia ganes de recuperar part del material i explicar-lo de forma més reposada en un llibre. Hi tracto amb calma des de temes d’actualitat com la insurrecció al Capitoli o l’auge del trumpisme fins a fractures estructurals del país com les drogues, les presons, el petroli o les armes.
