Teresa Grandas: “Les obres artístiques de Nancy Holt juguen amb la mirada, allò que ens fa ser com som”

Conservadora del MACBA i Co-comissària de l’exposició Nancy Holt / Dins Fora

Per Marc Amat

Què deixem de veure quan fixem els ulls en un punt concret ? Com triem el lloc des d’on ens mirem el món? On és el límit que separa l’interior i l’exterior? Nancy Holt (Worcester, Massachusetts, 1938 – Nova York, 2014) va dedicar gran part de la seva obra artística a escodrinyar les incògnites que s’amaguen rere la idea de la percepció. Vinculada als moviments del land art i de l’art conceptual nord-americà, l’artista va signar una prolífica carrera artística farcida de poesia visual i espacial que convida els espectadors a endinsar-se en l’entramat de sistemes ocults que donen forma a les diferents maneres de percebre el món. 

Fins al 7 de gener, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) acull Nancy Holt / Dins Fora, la primera gran exposició europea que explora el seu llegat artístic. La mostra, que compta amb la col·laboració del Bildmuseet i la Holt Smithson Foundation, reuneix una àmplia selecció d’obres que Holt va concebre al llarg de cinc dècades de producció artística, des de 1966 fins a 1992. Però, per què mai fins ara cap museu europeu no li havia dedicat una retrospectiva com aquesta? Què ens pot explicar la seva obra? Quins lligams podem establir entre l’artista nord-americana i els moviments artístics conceptuals que germinen a Catalunya? 

En parlem amb Teresa Grandas, conservadora del MACBA i co-comissària de l’exposició, juntament amb Lisa Le Feuvre, directora executiva de la Holt/Smithson Foundation, i Katerina Pierre, directora del Bildmuseet. 

Nancy Holt és una artista molt poc coneguda a Catalunya. Qui era?

Era una artista nord-americana que, des dels seus inicis, es va interessar molt pel món de la creació, però també pel de la ciència. De fet, tenia formació universitària en biologia. Generacionalment, l’hem d’emmarcar dins l’art conceptual nord-americà de la dècada de 1960 i 1970 i estava molt vinculada amb el Land art, el corrent artístic que crea obres en plena naturalesa, amb els materials que s’hi troben i en les quals el paisatge n’esdevé un element clau. Holt pensava que l’obra d’art no havia de ser tan sols contemplativa i tancada, sinó que també havia d’incloure el propi procés de creació, que considerava una part fonamental. A vegades, la concepció i construcció de l’obra prenia tot el protagonisme. 

Tant és així, que bona part de les seves obres eren efímeres. 

Exacte. Molts dels treballs de la Nancy que ens han arribat avui dia són, simplement, fotografies.  Eren obres que, després de crear-se, deixaven de tenir sentit o es perdien entre la natura. A l’exposició, hi hem reunit poesies, peces sonores, llibres de l’artista, dibuixos i documentació de les seves pràctiques, però també hi hem reconstruït intervencions arquitectòniques i exhibit els seus Locators, unes escultures en forma de monocle amb les quals Holt convida l’espectador a jugar amb la visió, la mirada i l’observació del que es veu i del que no. 

De fet, ella es definia a si mateixa com una artista de la percepció. Com s’hi aproximava?

Sí. La percepció és un element que plana sobre tota la seva producció artística. Què veiem, què deixem de veure, la visió parcial, la visió total, l’interior, l’exterior… I en aquest joc pren força la figura del cercle. És un element que apareix en moltes de les seves obres. N’estava fascinada. Apareix en forma de forats als fulls dels seus poemes visuals; de punts taronges enmig de l’entorn natural; de tubs de formigó en grans extensions de terreny; de monocles als Locators; de jocs de llums, d’ombres i de miralls. La percepció és l’element que relliga totes les seves obres. 

Com incideix aquesta fixació en la seva obra?

Converteix el seu treball en un treball enormement polític. Tot el que nosaltres mirem, com decidim focalitzar la nostra mirada i què deixem de veure quan ens centrem en aspectes concrets és el que ens determina com a individus, com a éssers socials, com a persones. Ho veiem molt clar en algunes de les obres que podem veure a l’exposició. El juny de 1967, Holt es va enregistrar a si mateixa mentre dictava una visita guiada a través d’un jardí laberíntic de Nova Jersey. Després ho va transcriure. El resultat era un mapa imperfecte: explica moltes coses i amb gran nivell de detall, però també deixa de destacar-ne altres. Uns anys més tard, va repetir l’experiment fent una visita guiada a la galeria John Weber. Descriu l’espai molt minuciosament, però passa el mateix que amb els currículums: per més meticulosos que siguin, realment estan parlant de tu? 

Quedem-nos amb la idea de recorregut. També és un element central de la seva obra? 

Sí. El concepte del viatge també relliga la seva obra. Té una sèrie de fotografies de tombes a través d’una ruta que va fer a l’Oest nord-americà i que li va servir per immortalitzar el rastre que deixem després de desaparèixer: es pregunta què queda de nosaltres, com cuidem la mort i com la descuidem. Dels recorreguts de Holt a través de la xarxa d’autopistes interestatals amb la seva càmera, n’han sorgit nombroses sèries fotogràfiques, creades a partir de l’observació d’elements concrets que van repetint-se. 

Per què no ens ha arribat la seva figura a Europa? 

En general, la figura de les dones ha costat més de visibilitzar que la dels homes. Va ser la parella de Robert Smithson, que va morir en un accident d’avioneta i va haver de gestionar el seu llegat. Ell tenia més anomenada. De fet, en els seus diaris, ella expressa amb certa tristor que malgrat col·laborar sovint amb artistes de primera fila com el seu marit i tenir-hi una relació estreta, no es traduïa en un augment de visibilitat de les seves obres, ni en més exposicions ni en col·laboracions artístiques. Amb l’exposició, aspirem a corregir el desconeixement de Holt. 

De quina manera connecten les seves obres amb els moviments artístics catalans? 

Podem traçar-hi diversos paral·lelismes. Fina Miralles es planta enmig d’un camp, com si fos un arbre. Aquest arrelament a la natura té una relació amb el retorn de l’ésser humà a la natura, però també ens parla de quina posició agafes. Alhora, té una obra que es diu Petjades, en la qual va estampant el seu nom a terra, a mesura que fa un recorregut. En el cas de l’Àngels Ribé, té una peça que travessa una pista de frontó portant un mirall que incideix en un altre mirall que hi ha al final de la línia diagonal que traça. A través del reflex de la llum en el mirall, és capaç de traslladar el seu cos a un altre espai. També podem citar l’Eulàlia Grau, que fa un recorregut per una galeria d’art de Ginebra. Planteja una exposició que consisteix tan sols en una trucada de telèfon. Quan s’hi truca, s’hi explica la mostra. En totes elles, hi ha una manera de fer comuna i de qüestions que les inquieten. 

S’han programat activitats al voltant d’aquesta mostra?

Sí. L’hem anomenat Geopoètiques i s’engegarà aquest mes de novembre. En diàleg amb lexposició́, el programa ens acostarà̀ a lunivers de poetes, escriptores i artistes que reflexionen sobre les transformacions irreversibles del planeta Terra. Les autores convidaran els participants a confrontar les implicacions ètiques, polítiques i existencials de la crisi climàtica, alhora que es faran ressò̀ del seu impacte íntim i quotidià̀ sobre les nostres vides.

Enquire here

Give us a call or fill in the form below and we'll contact you. We endeavor to answer all inquiries within 24 hours on business days.