Per Marc Amat | 27/10/2026
Compositor, director d’orquestra i docent català, director musical de la Vancouver Symphony Orchestra.
El compositor i director d’orquestra Salvador Brotons (Barcelona, 1959) fa més de quatre dècades que viu amb un peu a Catalunya i l’altre als Estats Units. Format al Conservatori Superior de Música de Barcelona, el 1985 va obtenir una beca Fulbright que el va portar a la Florida State University, on es va doctorar en música. Aquella experiència va transformar la seva trajectòria professional i personal. Actualment, combina la composició i la docència a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) amb la direcció de diverses formacions, entre les quals destaca la Vancouver Symphony Orchestra, a l’estat de Washington, que dirigeix des del 1991.
Una de les seves composicions, 3 Nocturns allà Chopin, formarà part del concert “Nous mons: Música entre Amèrica i Europa”, organitzat per l’Institut d’Estudis Nord-americans (IEN) el pròxim 5 de novembre, a les 18.30 h, a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. La cita s’emmarca en la celebració del 75è aniversari de l’Institut i proposa un recorregut per les connexions musicals entre les dues bandes de l’Atlàntic, a través d’obres de compositors com Samuel Barber, Samuel Adler, Erich Wolfgang Korngold, Enrique Granados, Marc Migó i John Adams. Un programa que explora com les migracions, l’exili i l’intercanvi d’idees han contribuït a configurar la música nord-americana.
Amb motiu del concert, parlem amb Salvador Brotons sobre les seves arrels musicals, la influència dels Estats Units en la seva obra i les diferències culturals que ha descobert al llarg de la seva carrera.
L’any 1985 va marxar als Estats Units amb una beca Fulbright. Com va sorgir aquella oportunitat?
La meva dona i jo ens havíem casat el 1983, molt joves, i ens vam plantejar si volíem quedar-nos tota la vida a Catalunya o viure una experiència a l’estranger. Jo tenia molta feina aquí: era primer flautista de l’Orquestra del Liceu, segon flautista de l’Orquestra Ciutat de Barcelona i encara estava acabant els estudis al Conservatori. Però teníem ganes de marxar. Va coincidir que un professor de la Florida State University va venir a Barcelona a buscar música de compositors europeus i es va interessar per les meves obres. Li vaig explicar que volia estudiar als Estats Units i em va oferir la possibilitat d’anar a la seva universitat. La meva dona també hi podia estudiar musicoteràpia. Vam tenir molta sort i ens en vam anar a Tallahassee.
Va ser un canvi gaire gran respecte de Barcelona?
Va ser un xoc impressionant! Veníem de Barcelona i vam arribar a Tallahassee, una ciutat universitària molt diferent. Em va sorprendre molt com d’oberts eren els nord-americans. Jo no havia aconseguit superar l’examen d’anglès abans de marxar, però em van permetre començar els estudis amb la condició que l’aprovés més endavant. Van ser molt flexibles. Aquella experiència ens va canviar la vida completament. Sempre dic que la cosa més important que m’ha passat a la vida és haver marxat als Estats Units.
Quines diferències va trobar entre la formació musical catalana i la nord-americana?
Eren sistemes completament diferents. A Catalunya havia rebut una formació molt bona, però molt teòrica i poc pràctica. Als Estats Units, en canvi, anaven directament a la pràctica. Si escrivies una composició, de seguida tenies músics que la interpretaven. Aquí, al Conservatori, podies escriure moltes obres sense arribar a escoltar-les mai, tret que aconseguissis reunir uns quants amics. Amb la direcció d’orquestra passava una cosa semblant. A Florida vaig poder ser assistent del director de l’orquestra universitària durant dos anys, una experiència extraordinària per adquirir pràctica. A més, tenien uns equipaments, biblioteques i recursos que aquí no podíem ni imaginar.
Què li ha aportat els Estats Units com a director d’orquestra?
Els Estats Units són el meu segon país. Allà he pogut créixer professionalment i desenvolupar una orquestra durant més de tres dècades. Quan vaig començar a dirigir la Vancouver Symphony Orchestra era una formació petita i ara s’ha convertit en una orquestra molt important de la costa oest. N’estic molt orgullós. Una de les coses que he après és la importància de connectar amb la comunitat. Als Estats Units, el públic és fonamental per a la supervivència d’una orquestra. Has de saber arribar-hi, preparar programes atractius i aconseguir que la gent se senti part del projecte. Aquesta relació amb la comunitat és essencial.
Com ha influït la tradició musical nord-americana en les seves composicions?
Molt. Jo ja coneixia i admirava alguns compositors nord-americans abans de marxar, com Samuel Barber, però als Estats Units vaig descobrir Aaron Copland i molts altres autors que em van impressionar. Tot això m’ha influït en la recerca d’un so brillant, impactant i comunicatiu. A mi no m’interessa experimentar amb coses excessivament estranyes. M’agrada que la música comuniqui, que hi hagi contrast i que provoqui un impacte en l’oient. La música de Leonard Bernstein, Copland o Barber m’ha agradat sempre molt i ha deixat empremta en la meva manera de compondre.
Com veu actualment el panorama musical català en comparació amb el nord-americà?
Catalunya ha millorat molt. Quan vaig marxar, el 1985, les diferències eren enormes, però ara tenim institucions com l’ESMUC, millors equipaments i una formació molt més completa. Tot i això, encara trobo a faltar la flexibilitat del sistema nord-americà. Allà els estudiants poden escollir una bona part de les assignatures segons els seus interessos i objectius professionals. Aquí continuem tenint itineraris massa rígids. També hi ha diferències en la gestió de les orquestres. A Catalunya moltes institucions tenen pressupostos públics assegurats, mentre que als Estats Units has de guanyar-te constantment el suport del públic i de la comunitat. A mi m’agrada molt aquest model, perquè t’obliga a mantenir una connexió real amb els espectadors.
Creu que als Estats Units hi ha una actitud més oberta envers les diferents tradicions musicals?
Sens dubte. Sempre dic als meus alumnes que els Estats Units són un lloc extraordinari per estudiar música. Si vas a Viena, trobaràs un ambient musical magnífic, però molt centrat en el repertori vienès. A França també hi ha tendències estètiques molt marcades. En canvi, als Estats Units pots trobar-hi pràcticament de tot. Hi conviuen moltes tradicions i maneres d’entendre la composició. Si tens talent, pots ser acceptat independentment de la teva estètica. Crec que aquesta obertura té molt a veure amb el fet que és un país construït a partir de moltes cultures diferents. Personalment, sempre m’he sentit molt còmode amb aquesta manera de pensar.
El concert del dia 5 de novembre inclourà els seus 3 Nocturns alla Chopin. Què ens pot explicar d’aquesta obra?
És una composició que vaig escriure arran d’un encàrrec vinculat a la commemoració de l’aniversari de Chopin. Em van proposar crear una obra inspirada en el seu estil i, per tant, en aquest cas concret, la influència és molt més europea que nord-americana. Vaig buscar precisament aquest diàleg amb el llenguatge de Chopin.
El programa també inclou una obra de Marc Migó. En Marc va estudiar amb mi i és un compositor amb molt de talent. També ha rebut una influència important de la música nord-americana i de la meva pròpia obra. És una persona que es mou molt i que està aconseguint desenvolupar una carrera als Estats Units. Em fa molta il·lusió compartir programa amb ell. També hi ha Samuel Barber, que considero un dels millors compositors nord-americans de tota la història, i altres autors molt interessants, com John Adams, a qui he tingut ocasió de conèixer. Tot plegat és una bona oportunitat per escoltar estètiques diferents i descobrir les connexions entre les tradicions musicals europees i nord-americanes.
