Joan Massagué: “Parlar de fuga de cervells no té sentit: el talent entre els EUA i Catalunya circula en les dues direccions”

Primer de tot, l’enhorabona: ha estat distingit amb el Premi Kennedy. Què significa, per a vostè, rebre aquest guardó?

Ha estat un gran goig i un gran honor. Especialment pel tipus d’entitat que l’atorga i també per les persones i institucions que m’han precedit al llarg de la història del premi. Crec que és un gest molt generós per part de l’Institut d’Estudis Nord-americans crear un guardó que reconegui persones que han servit de vincle entre aquestes dues cultures.

Quan va començar el seu interès pels Estats Units?

Als anys 60, en perspectiva històrica, els Estats Units eren un mite. Ho eren per al meu entorn, per a la meva família i crec que també per a moltes persones i molts cercles. Era una potència tecnològica i militar, però també un país de drama: els assassinats de presidents i candidats, la guerra del Vietnam, la presidència controvertida de Nixon… Però, malgrat aquest soroll, el balanç que en fèiem era positiu. Es veia com el país on els ideals d’oportunitat i de mèrit estaven més reconeguts.

I en l’àmbit científic, què representava aquell país?

Per als que teníem una inclinació científica, com era el meu cas, això es concretava d’una manera molt clara: els Estats Units eren el lloc on es tallava el bacallà en tots els àmbits: biologia, biomedicina, enginyeria, química… Europa podia tenir grans excepcions, però els Estats Units eren el model a emular. Per tant, si em dedicava a fer una tesi doctoral en bioquímica, no hi havia gaire debat sobre si havia d’anar o no als Estats Units. Si volies continuar en la recerca, era natural que anessis allà.

Quan hi va arribar per primera vegada, què el va sorprendre més de la manera de fer recerca als Estats Units?

Vaig anar a la Brown University, una de les grans universitats clàssiques de la costa est. No era Harvard, ni l’MIT, ni Stanford, però era una institució meravellosa, on es feia bona investigació. Hi vaig arribar gràcies al meu mentor a Barcelona, Joan Guinovart, que em va orientar cap al grup de Michael Czech, que treballava en un tema del qual se n’estava parlant molt: el receptor de la insulina. En aquella època tot funcionava molt pel boca-orella. El meu mentor preguntava, escrivies una carta, t’acceptaven si aconseguies una beca… I jo vaig aconseguir una beca Fulbright.

I allà va trobar el que esperava?

Sí. El que vaig trobar complia tots els meus somnis i expectatives pel que fa als mitjans per a la investigació. No és que lliguessin els gossos amb llonganisses, però, comparat amb el que teníem aquí, allò era un altre món. Si aquí ens havia costat moltíssim aconseguir una centrífuga, allà en tenien quatre; si calien reactius o material, es podien comprar. I em vaig trobar, com després m’ha passat al llarg de la carrera, que el que limitava la meva capacitat de fer investigació no eren els mitjans ni les idees que m’envoltaven, sinó les meves pròpies limitacions.

També hi devia trobar una cultura científica diferent…

Sí, i amb el temps ho he vist encara més clar. Vaig trobar una comunitat molt receptiva amb les persones que veníem d’un altre país, amb un accent fort i un anglès encara precari. Era una comunitat que t’acollia i que et convidava a adaptar-t’hi. També vaig descobrir la importància del mentor, un concepte que aquí no m’havien mencionat mai d’aquella manera. No es tractava només de tenir un bon professor o un bon laboratori, sinó algú que et guiés, que t’exigís i que t’ajudés a anar pel bon camí de descoberta i desenvolupament professional. Vaig tenir molta sort amb Joan Guinovart aquí i amb Michael Czech allà.

Quin objectiu es va marcar en aquella primera etapa als Estats Units?

El meu objectiu era molt concret: publicar almenys un article en una revista que, vista des de Barcelona, em semblava impossible. No parlo de Nature o Science, sinó del Journal of Biological Chemistry, el JBC. En aquell moment, per a mi, publicar al JBC era tocar el cel. Vaig publicar-hi un article. Després, quatre més. Amb això em vaig sentir molt realitzat: sentia que havia complert amb mi mateix i amb les expectatives dels meus companys i de la meva comunitat.

La seva intenció, aleshores, era tornar a Barcelona?

Sí. Jo havia anat als Estats Units perquè era part natural de la carrera: fer el doctorat aquí i després fer un postdoctorat allà. A més, la beca Fulbright preveia que, després d’un màxim de tres anys, tornessis al teu país d’origen. La meva idea era tornar a Barcelona i, segurament, treballar en una empresa farmacèutica, de biotecnologia o fins i tot a l’oficina de farmàcia de la meva família. No pensava que faria carrera professional als Estats Units.

Però finalment s’hi va quedar. Per què?

Perquè vaig veure que, als Estats Units, podia fer recerca en un entorn on el mèrit i la contribució científica tenien un paper real. Durant la meva etapa doctoral a Barcelona havia vist com n’era de difícil, aleshores, tenir una carrera basada només en els mèrits de ser investigador. Vaig acompanyar el meu mentor, Joan Guinovart, a unes oposicions a Madrid: ho va fer brillantment, però no li van donar la plaça. Quan li vaig expressar la meva sorpresa, em va explicar que el candidat escollit era “qui li tocava”. Allò em va impactar moltíssim. Vaig entendre que, en aquell sistema, el mèrit podia ser una cosa secundària. I jo podia treballar molt dur, però necessitava fer-ho en un entorn on la feina ben feta fos possible i respectada.

Com ha vist evolucionar Barcelona i Catalunya com a pols de recerca des d’aleshores?

Els Estats Units han continuat sent al capdavant de la ciència i la tecnologia, però amb el temps anar-hi va deixar de ser l’opció òbvia. Molts estudiants van començar a fer el postdoctorat en bones institucions europees, al Regne Unit, Alemanya, Suïssa o altres països. I, a Catalunya, sobretot a Barcelona, es va produir un fenomen important: els governs van adonar-se que calia invertir en ciència i tecnologia. El turisme, els restaurants i les estrelles Michelin estan molt bé, però això no aguanta un país. A partir dels anys 2000 es van crear noves institucions de recerca, sovint fora de les universitats o al seu entorn, amb criteris de selectivitat, excel·lència i rendició de comptes. Això va permetre fer un salt molt important. Centres com l’IRB Barcelona, el CRG, l’ICFO o l’IDIBAPS han situat Barcelona en un nivell científic que abans no tenia.

Vostè ha definit la seva trajectòria com un pont bidireccional entre Catalunya i els Estats Units.

Sí. Per mi, parlar de fuga de cervells no té cap sentit. És un clixé que no explica, per exemple, la meva trajectòria. Jo soc un exemple d’un pont bidireccional. Vaig anar als Estats Units, hi vaig fer recerca, hi vaig desenvolupar una carrera científica i també vaig aprendre molt sobre com es gestionen les institucions de ciència. I, al cap dels anys, una part d’aquest coneixement va tornar cap aquí. Quan es va crear l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB), vaig poder contribuir-hi no només des del punt de vista científic, sinó també en el disseny i la gestió de la institució: l’estructura, els programes de doctorat, els fitxatges, els pressupostos, els serveis cientificotècnics… Després, curiosament, aquesta experiència a Barcelona també va tenir un impacte als Estats Units. Quan em van proposar dirigir l’Institut Sloan-Kettering, em van dir que sabien què havia fet a Barcelona. Per tant, el pont ha funcionat en les dues direccions.

Quin paper pot jugar Barcelona en la recerca biomèdica i, en concret, en la recerca contra el càncer?

Barcelona té prestigi i té actius molt importants. En l’àmbit del càncer, hi ha la recerca clínica que es fa en hospitals com Vall d’Hebron, hi ha investigació bàsica i hi ha una presència destacada en l’estudi de la metàstasi. Tot això són ingredients molt valuosos. Però, per fer el següent salt, cal coalescència: més connexió entre les parts, més decisió i una visió de conjunt. Les grans institucions creades fa 25 anys han arribat a un bon sostre, però és un sostre. Mantenir-lo ja costa, però les oportunitats per anar més amunt són reals. Barcelona ho té a l’abast si tria bé, concentra esforços i aposta per fer poques coses amb molta profunditat. En ciència, com en una col·lecció, no es tracta de tenir molts quadres, sinó de tenir-ne de bons i que s’harmonitzin.