Per Bego Grau
La seguretat sovint s’invoca com una necessitat, mentre que els drets humans apareixen com el límit que impedeix que aquesta necessitat ho justifiqui tot. Jeffrey Davis, professor de recerca, IEN-IBEI Senior Fellow a l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals, treballa precisament en aquesta intersecció.
El seu perfil acadèmic es basa en el dret internacional, els drets humans i els estudis de seguretat, amb un enfocament particular en com les normes jurídiques busquen limitar el poder de l’Estat en contextos marcats per la por, l’emergència i la pressió política. A l’IBEI, imparteix cursos com Drets Humans als EUA en comparació amb altres nacions i Seguretat i contraterrorisme als EUA, cosa que reflecteix una agenda de recerca que connecta debats constitucionals, polítiques de lluita contra el terrorisme, rendició de comptes i l’erosió global dels estàndards legals.
El seu treball ofereix un marc crític per entendre com els Estats justifiquen mesures excepcionals, com s’evita la rendició de comptes i per què la tensió entre els mitjans i els fins continua sent central en la política internacional contemporània.
Per començar, podria explicar la seva principal línia de recerca?
La meva recerca es centra principalment en la tensió entre poder i principi. Concretament, en com els drets humans i les normes internacionals més àmplies poden actuar com a límits a les estratègies de seguretat de l’Estat. Analitzo tant l’àmbit intern com l’internacional, examinant com els governs justifiquen desviacions d’aquestes normes, especialment en àmbits com el contraterrorisme.
Què el motiva a investigar aquest tema?
El que més m’interessa no és només quan es produeixen les violacions, sinó com es racionalitzen, es normalitzen i, finalment, s’incorporen als marcs polítics. En molts sentits, el meu treball intenta entendre per què els límits legals, que haurien de ser vinculants, sovint esdevenen flexibles quan els Estats perceben amenaces.
Creu que hi ha una tendència creixent a prioritzar l’estabilitat política per sobre de la justícia?
Sens dubte, i de fet aniria un pas més enllà. No es tracta simplement de prioritzar l’estabilitat política, sinó d’una concepció molt específica i limitada de l’interès nacional, i fins i tot de l’interès propi, especialment en el cas dels Estats Units. La justícia passa a ser secundària quan es percep com inconvenient o costosa. El que estem veient no és aleatori, sinó un canvi profund en què els Estats tracten el dret com una cosa opcional quan interfereix amb els seus objectius. Això té implicacions profundes, perquè quan potències com els Estats Units i Rússia descarten aquestes normes, conviden altres a fer el mateix.
Com es reflecteix això en l’entorn internacional?
En les darreres dues o tres dècades, especialment des de l’expansió de l’anomenada “guerra contra el terrorisme”, hem vist com pràctiques que abans es consideraven excepcionals s’han normalitzat. El més preocupant no és només que aquestes accions es produïssin, sinó que es duguessin a terme amb conseqüències relativament limitades. Això envia un senyal potent a altres Estats: que el dret internacional pot ser, a la pràctica, contingent en lloc de vinculant.
Quin impacte té això en la confiança, tant política com social?
La confiança és una de les primeres víctimes d’aquest canvi, i la seva erosió opera a múltiples nivells. A nivell internacional, aliances que van trigar dècades a construir-se, especialment entre els Estats Units i els seus socis europeus, s’han vist profundament danyades. Aquestes relacions depenen no només d’interessos compartits, sinó de la confiança mútua i el respecte per les normes. Quan aquestes bases es debiliten, reconstruir-les resulta especialment difícil.
I quines són les conseqüències internes d’aquesta pèrdua de confiança?
A nivell intern, les conseqüències són igualment greus. En un sistema polaritzat com el dels Estats Units, on la cooperació ja és fràgil, la ruptura de la confiança entre actors polítics fa que la governança sigui cada vegada més disfuncional. Es crea un cicle en què la desconfiança alimenta la inacció, i la inacció aprofundeix la desconfiança.
Es pot reconstruir realment aquesta confiança?
Crec que sí, però no de manera fàcil ni ràpida. La història mostra que les societats poden recuperar-se de divisions profundes, fins i tot d’esdeveniments tan traumàtics com una guerra civil. Tanmateix, la recuperació requereix un lideratge polític intencional compromès amb reconstruir la credibilitat institucional, en lloc d’explotar la divisió per obtenir beneficis a curt termini. La confiança no es pot simplement declarar, s’ha de guanyar amb el temps mitjançant un respecte constant a les normes i una governança transparent. Sense aquest compromís, qualsevol intent de reconstrucció serà superficial.
Quina és la principal amenaça actual per als drets humans?
En el pla més immediat, la guerra continua sent la principal amenaça, perquè suposa la ruptura sistemàtica de les proteccions que els drets humans pretenen garantir. Però també existeix un perill més estructural: el deteriorament del dret internacional. Amb el temps, quan els Estats vulneren aquestes normes sense conseqüències, es desenvolupa una mena d’impunitat apresa, en què els governs comencen a interioritzar la idea que aquestes regles són opcionals.
A què pot conduir aquesta impunitat amb el temps?
Aquest procés és especialment perillós perquè no es produeix d’un dia per l’altre. És incremental, gairebé invisible, fins que el mateix marc jurídic es debilita de manera fonamental. Amb el temps, això crea una cultura de manca de responsabilitat legal, en què les mesures excepcionals esdevenen eines polítiques normals. El perill és que, quan això passa, l’Estat de dret perd la seva autoritat precisament quan més es necessita.
És realista esperar que els drets humans es respectin en temps de guerra?
La guerra, per la seva pròpia naturalesa, és profundament incompatible amb els drets humans. Representa un col·lapse, si no un rebuig, dels principis sobre els quals aquests es construeixen. Tot i que existeixen marcs jurídics dissenyats per regular els conflictes armats, la realitat és que l’ús de la força condueix gairebé inevitablement a vulneracions. Fins i tot les anomenades intervencions humanitàries estan plenes de contradiccions i sovint generen més danys que beneficis.
En el context del contraterrorisme, quins errors legals s’han repetit?
L’error més persistent és la creença que sacrificar els drets humans millora la seguretat. En realitat, sovint produeix l’efecte contrari. Quan els Estats abandonen l’Estat de dret, erosionen la seva pròpia legitimitat. Això, al seu torn, pot alimentar la radicalització i generar noves amenaces de seguretat. Hi ha una mena de paradoxa: les mesures adoptades en nom de la seguretat poden acabar fent les societats menys segures a llarg termini.
Creu que els líders polítics responsables d’aquestes tendències seran alguna vegada responsabilitzats?
Si som realistes, una rendició de comptes significativa és poc probable. Tot i que de vegades veiem procediments judicials o reaccions polítiques, rarament es tradueixen en conseqüències reals. En alguns casos, fins i tot les condemnes penals no tenen efectes rellevants. Aquesta desconnexió entre la infracció i la responsabilitat reforça la percepció que el poder pot operar més enllà dels límits legals. Tanmateix, l’opinió pública, les eleccions, els mitjans de comunicació i el control internacional poden ser eines poderoses.
Alguns sostenen que els Estats Units estan arribant a un punt de no retorn. Hi està d’acord?
No aniria tan lluny. Una de les fortaleses dels Estats Units és la seva estructura federal. Encara que el govern nacional pugui avançar en direccions problemàtiques, els governs estatals mantenen una autonomia i capacitat d’acció significatives. Estats com Califòrnia, per exemple, tenen prou pes econòmic i polític per desenvolupar polítiques que contrarestin decisions federals, especialment en àmbits com el canvi climàtic o els drets socials. Aquest sistema de resiliència institucional pot frenar o fins i tot compensar un deteriorament a nivell nacional.
Quines alternatives als enfocaments militars s’haurien de prioritzar?
L’enfortiment de la cooperació internacional i de les institucions jurídiques és clau. L’experiència europea, malgrat les seves imperfeccions, demostra que un compromís sostingut amb les normes de drets humans pot generar no només estabilitat política, sinó també prosperitat econòmica i social. Allunyar-se dels enfocaments coercitius requereix repensar la seguretat, no com a dominació, sinó com a cooperació i reforç mutu dels estàndards legals.
Quin paper tenen les ONG en aquest marc?
Les ONG són absolutament essencials. Són, en molts sentits, l’ànima del sistema de drets humans. Les lleis i els tractats, per si sols, són inerts; necessiten actors que els activin. Les ONG compleixen aquesta funció traduint normes abstractes en acció concreta, ja sigui mitjançant litigis, incidència política o mobilització pública. A més, operen a nivell transnacional, construint xarxes que poden exercir pressió en diferents sistemes polítics. Sense elles, els drets humans serien, en gran mesura, teòrics.
Quins són els principals reptes a què s’enfronten avui les ONG?
Un dels obstacles més importants és la creixent tendència dels Estats a presentar les ONG com a actors estrangers o il·legítims. En etiquetar-les com a influències externes, els governs poden justificar la imposició de regulacions restrictives i limitar les seves activitats. Al mateix temps, les ONG afronten limitacions de recursos, cosa que dificulta abordar la magnitud dels reptes globals en matèria de drets humans.
Com influeix la diversitat en el debat sobre drets humans als Estats Units?
La diversitat als Estats Units és la seva gran fortalesa. Tanmateix, també ha estat sempre un dels seus principals reptes polítics i jurídics. Això s’agreuja per polítics que exploten el racisme i altres prejudicis per obtenir poder. Els Estats Units s’han presentat sovint com a defensors de la llibertat i dels drets, però la seva història mostra una tensió constant entre principis universals i exclusió racial. Des de l’esclavitud fins a la segregació, el país ha proclamat la igualtat mentre la negava a grans sectors de la seva població. Això significa que la qüestió dels drets humans als EUA és inseparable de la raça, la desigualtat i la dificultat de convertir la diversitat en una veritable igualtat davant la llei.
Com hauríem d’entendre avui el paper dels Estats Units en el sistema internacional?
Cada vegada és més difícil veure els Estats Units com una autoritat global única. La seva posició es va configurar després de la Segona Guerra Mundial, però avui ens dirigim clarament cap a un món més multipolar, on el poder i la legitimitat es distribueixen entre múltiples actors. En aquest context, la influència dels Estats Units no només està disminuint en termes materials, sinó també en termes de credibilitat.
En aquest fràgil equilibri entre poder i principi, el treball de Davis deixa un missatge clar: el futur dels drets humans dependrà de si els Estats decideixen tractar el dret com un límit o com un obstacle.
