Per Marc Amat
Politòloga, professora de ciències polítiques i membre del patronat de l’IEN
El pròxim 3 de novembre, els nord-americans tornen a les urnes. Les eleccions de mig mandat, les conegudes com a midterms, renovaran tota la Cambra de Representants i una tercera part del Senat i determinaran l’equilibri de forces al Congrés durant els dos últims anys del mandat de Donald Trump. Actualment, els republicans tenen la majoria a les dues cambres, però ho fan amb un marge estret: als demòcrates els cal guanyar tres escons a la Cambra de Representants per recuperar-ne el control i quatre al Senat. La cita arriba, a més, en un moment de desgast per al president: una enquesta de Reuters/Ipsos publicada al setembre situa la seva aprovació en el 32%, el nivell més baix registrat per aquesta sèrie.
Victòria Alsina segueix de prop la política nord-americana des de fa anys. Politòloga i doctora en Ciències Polítiques i Socials per la Universitat Pompeu Fabra, va treballar durant una dècada als Estats Units, primer vinculada a la Harvard Kennedy School i, posteriorment, com a professora i directora acadèmica del Center for Urban Science + Progress de la Universitat de Nova York. Entre el 2018 i el 2019 va ser delegada del Govern de Catalunya als Estats Units i el Canadà i, entre el 2021 i el 2022, consellera d’Acció Exterior i Govern Obert de la Generalitat. Actualment és directora d’Estratègia i Planificació de l’IL3-Universitat de Barcelona, professora de Ciència Política a la UPF i membre del patronat de l’Institut d’Estudis Nord-americans.
Amb ella analitzem què hi ha realment en joc en aquestes midterms, què explica la fortalesa del trumpisme i per què des d’Europa sovint ens costa entendre com voten els nord-americans.
Per què aquestes midterms són especialment rellevants? Què s’hi juga realment?
Hi ha una pregunta que em sembla molt interessant fer-nos: si estem davant de la correcció habitual que pateix el partit d’un president impopular en unes eleccions de mig mandat o si, en canvi, hi ha elements perquè aquesta correcció sigui més important. Històricament, les midterms acostumen a perjudicar el partit que ocupa la Casa Blanca, però aquest cop hi ha factors que fan especialment interessant seguir-les.
Un d’aquests factors és que Trump no apareix a la papereta, però alhora ha fet molts esforços per nacionalitzar aquestes eleccions. Hi ha candidats republicans als quals els podria interessar que la seva cursa es llegís en clau local, però Trump ha volgut situar-se al centre de la campanya. I això passa en un moment en què el seu nivell d’aprovació és baix.
Quins altres factors poden acabar sent determinants?
N’hi ha dos més que em semblen especialment importants. El primer és l’affordability, el cost de la vida. L’economia ha tornat al centre de les preocupacions dels nord-americans. A les presidencials hi havia un pes molt important de qüestions com la immigració, la seguretat o tot el discurs del Make America Great Again. Ara, en canvi, el cost de la vida torna a ocupar una posició central, i això és rellevant perquè acostuma a perjudicar el partit que governa.
El segon factor és la mobilització. Una part dels perfils que Trump va aconseguir mobilitzar especialment bé a les presidencials (homes joves, votants hispans o persones sense estudis universitaris) tradicionalment participa menys en unes midterms. En canvi, hi ha un electorat demòcrata molt mobilitzat pel rebuig a Trump. La gran pregunta és fins a quin punt cadascun dels dos partits serà capaç de portar els seus votants a les urnes.
Des d’Europa sovint no acabem d’entendre què passa als Estats Units. Què és el que ens costa veure?
Crec que a Europa simplifiquem molt qui és el votant republicà. Tenim tendència a caricaturitzar-lo i a pensar que qui vota Trump respon a un perfil molt concret, gairebé extrem. I no és així. Hi ha molta gent perfectament racional als Estats Units que vota el Partit Republicà per motius que des d’Europa no acabem de processar.
El Partit Republicà, amb Trump, va ser capaç de connectar molt bé amb preocupacions que existien entre els nord-americans: la sensació de descontrol de les fronteres, la inflació o la situació econòmica. Mentrestant, el Partit Demòcrata tenia una agenda que connectava molt més amb la sensibilitat europea i que, per tant, des d’aquí ens resultava més propera. Crec que aquest és un dels nostres grans biaixos: sobredimensionem la connexió amb els demòcrates perquè la seva agenda s’assembla més a l’europea i simplifiquem molt més el votant republicà.
I això ajuda a explicar per què Trump manté una base de suport tan sòlida?
Sí. Trump va saber connectar amb les preocupacions d’una part important de la classe mitjana i treballadora nord-americana, especialment amb aquesta sensació de descontrol i amb les preocupacions econòmiques. Però, al mateix temps, va ser capaç de construir una campanya amb un factor d’il·lusió. El Make America Great Again no era només un eslògan: projectava una determinada idea sobre què significava tornar a ser americà. Va connectar preocupació i il·lusió, i això des d’Europa no ho vam saber llegir prou bé.
I crec que hi ha una altra qüestió important: aquesta estratègia anirà més enllà de Trump. El Partit Republicà sap que necessita ampliar la seva base electoral i connectar amb votants que tradicionalment no formaven part del seu nucli més clar, com els hispans, els joves o una part dels votants afroamericans. Per això crec que el marc polític que ha creat Trump difícilment desapareixerà quan ell deixi de ser el protagonista.
Des dels Estats Units també tenen aquesta sensació que a Europa no els acabem d’entendre?
És que no els importa gaire. La política internacional ocupa un espai molt més petit en el debat públic nord-americà del que ocupa la política nord-americana a Europa. Nosaltres mirem constantment què fa Washington, què diu el president dels Estats Units sobre Europa o què passa amb Ucraïna. Però això no vol dir que el ciutadà nord-americà ho segueixi amb la mateixa intensitat.
Recordo haver comparat portades de diaris en moments en què a Europa tota l’atenció estava posada en una qüestió internacional relacionada amb Trump i Zelenski i, aquell mateix dia, als Estats Units el gran tema era l’encariment dels ous. Això explica molt bé la diferència de perspectiva: per a un votant nord-americà, moltes vegades el preu de la compra té un pes molt més immediat que allò que està passant a Europa.
Per entendre què passarà el 3 de novembre, hem de deixar també de mirar les midterms com si fossin unes úniques eleccions nacionals?
Totalment. Aquest és un altre dels errors que cometem des d’Europa. No estem davant d’unes eleccions nacionals en el sentit que nosaltres acostumem a entendre-les. A la Cambra de Representants hi ha 435 eleccions diferents, una a cada districte, i al Senat cada estat té les seves pròpies dinàmiques. Per això una previsió basada només en dades nacionals té moltes limitacions.
El sistema és molt rígid i hi ha relativament pocs districtes realment competitius. Les batalles decisives estan molt concentrades territorialment. Això obliga a mirar estat per estat i districte per districte. Pots tenir una tendència nacional molt clara i, malgrat això, que la traducció en escons sigui molt menys espectacular del que semblaria des de fora.
I al Senat?
El Senat encara és més complex per als demòcrates. Necessiten conservar els escons que tenen en els estats més competitius i, al mateix temps, guanyar-ne de nous en territoris que fins ara han estat republicans.
Aquest any hi ha casos interessants perquè s’han incorporat al mapa electoral estats que fa uns anys pràcticament no hauríem hagut de seguir. Texas n’és l’exemple més clar. És un estat tradicionalment republicà on, en aquestes midterms, la cursa pel Senat està generant una atenció i una inversió molt superiors a les habituals. Això demostra, un altre cop, que el mapa electoral nord-americà és molt més complex del que acostumem a percebre des d’Europa.
Sigui quin sigui el resultat, poden aquestes midterms modificar la relació dels Estats Units amb Europa?
No crec que canviïn el marc de fons. La política internacional de Trump parteix d’una idea molt clara d’America First i d’una voluntat de redefinir la relació amb Europa, sigui en defensa, comerç o tecnologia.
Una de les característiques de Trump és que ha difuminat molt la frontera entre política comercial, política exterior i seguretat nacional. Utilitza, per exemple, els aranzels com una eina de negociació geopolítica. Per tant, encara que el resultat de les midterms pugui condicionar la política interior i la relació amb el Congrés, no crec que alteri aquesta concepció general de la política exterior.
