Tori Sparks: “A Barcelona he trobat una nova llar on créixer musicalment”

Tori Sparks

Fotografia: Luis Lecumberry

Per Marc Amat

Tori Sparks (Chicago, 1983) és una cantautora nord-americana que va trobar a Barcelona la ciutat perfecta per fer créixer el seu projecte musical. Després de publicar cinc discos a Nashville i de donar diverses gires de concerts pels Estats Units, va decidir creuar l’Atlàntic per començar una nova vida a Barcelona, ​​des d’on ha seguit donant a conèixer les seves cançons per diversos països d’Europa. Juntament amb el trio de flamenc fusió Calamento i el guitarrista el Rubio, el repertori de Sparks barreja amb habilitat tocs de rock, folk, blues i flamenc. 

La teva passió per la música et va néixer de molt petita, quan encara vivies a Sarasota. 

Quan som petits, no sabem per què ens atrauen les coses: a mi, els instruments sempre m’han fascinat. De fet, quan només tenia tres anys, ja li demanava classes de piano a la meva mare. A l’escola, vaig començar a estudiar violoncel, un instrument que m’encanta per la seva tessitura, molt semblant a la de la veu humana. Va ser quan vaig fer els 13 anys que vaig descobrir la guitarra, l’instrument que més m’ha acompanyat des d’aleshores.

Recordes la primera cançó que vas compondré amb ella?

No, però sí que en recordo alguna de les primeres, com ‘Lay your head down’, que, de fet, no està en cap dels meus discos. En aquella època, intentava compondre amb molts acords diferents, per mirar de crear alguna cosa diferent i més original, però amb el pas del temps t’adones que bona part de les grans cançons del món tenen progressions bastant simples.

A la universitat, vas estudiar música, però també teatre

El teatre era la meva passió, des que tenia 7 anys. Quan arribà el moment d’anar a la universitat, vaig rebre una beca per estudiar a la Florida State University. Era una beca acadèmica i de teatre. Vaig començar fent assignatures d’especialitats que m’interessaven, com teatre, antropologia, francès, musicologia, màrqueting, negocis… Es pot dir que vaig fer el camí invers al de la majoria d’estudiants als Estats Units, on el més habitual és començar amb assignatures troncals.

En el meu primer any a la universitat també va ser quan vaig fer els meus primers concerts en acústic. Arran d’aquí, els meus interessos van començar a canviar. Vaig decidir fer la prova per accedir al programa de música de la universitat, i em vaig centrar més en estudiar música i producció musical. Tot i així, no em volia treure el títol de música clàssica ni de teatre: simplement em venia de gust aprendre el que m’interessava més dels dos camps, que es combinen força bé, perquè t’obliguen a preparar el material en solitari i després traduir-lo en una actuació davant del públic.

Quan va arribar el moment de graduar-me, ho vaig fer amb el títol de negocis internacionals, amb especialitzacions en idiomes, teatre, i música. Vaig estudiar sempre el que vaig creure que em serviria i em vaig graduar amb la titulació que encaixava amb les assignatures que vaig cursar.

En quin moment vas decidir que seguiries el camí de cantautora?

Quan estava intentant combinar els estudis teatrals amb els meus primers concerts, ja em vaig adonar que eren dues activitats complicades de compaginar pels horaris. I vaig triar la música. Vaig començar anant a locals de micròfons oberts. El meu primer concert en acústic, el vaig fer al Black Dog Cafè de Tallahassee, a Florida, al costat d’un llac. Va ser molt bonic.

Recordo que estava nerviosa: cantar i tocar amplificada és molt diferent a fer-ho a casa. Tocar sola durant molts anys ha estat un bon entrenament, especialment per aprendre a interactuar amb el públic.

Amb només 18 anys ja vas publicar el teu primer EP:’Tidewaters’.

Va ser el 2003. Tenia 4 cançons, gravades a Florida, de manera molt casolana i amb músics que vaig conèixer a la universitat. No tenia grans expectatives: simplement volia provar de gravar per tenir alguna cosa per vendre quan feia concerts. Encara estava en un moment de transició, no tenia clar si volia desenvolupar una carrera musical. Honestament, no sé com, però aquest disc va arribar a mans d’una discogràfica a Nashville i vaig començar a treballar amb ells.

El primer àlbum o LP, ‘Rivers + Roads’ el vaig gravar a Nashville. Anant-hi algun cap de setmana, quan podia, perquè encara estava estudiant a la universitat. El vaig treure amb ells el 2005, just després de graduar-me.

‘Rivers + Roads’ va tenir molt bona acollida. T’ho esperaves?  

De vegades, les coses són boniques quan no les esperes, una mica com quan t’enamores. Em vaig traslladar a Nashville el gener de 2005 per poder treballar millor amb l’equip. La discogràfica hauria haver-se encarregat de promocionar l’àlbum i d’organitzar les gires, però no ho va fer, així que vaig gravar jo mateixa un videoclip i vaig començar a buscar-me concerts. Feien coses bastant terribles, tant a mi com a altres artistes, però vaig seguir amb ells durant un any. Quan tens 21 anys i un munt d’homes de 50 i 60 anys et diuen que no coneixes la indústria, al principi te’ls escoltes. Tenia un contracte amb ells, però el 2006 vaig trencar amb el segell i vaig continuar de gira per gran part dels Estats Units, intentant promocionar l’àlbum a través de la premsa i la ràdio independent.

Aquella discogràfica feia una pila de coses mal fetes: no només poc ètiques, sinó també il·legals. Me’n vaig allunyar. Pel que he pogut saber, sóc l’única artista que treballava amb ells en aquella època que no ha deixat completament la música.

Fotografia: Ramon Hortoneda

Després va venir la publicació de ‘Under This Yellow Sun’; ‘The Scorpion in the Story’ i ‘Until Morning / Come Out of the Dark’, discos que mostren la teva evolució musical. Com la definiries?

El 2007 vaig gravar el disc ‘Under This Yellow Sun’. El vaig treure amb la meva pròpia discogràfica, Glass Mountain Records. És més fàcil treballar amb la distribució si ets una discogràfica, que no si ets una artista que s’autoedita els seus àlbums. Va ser el primer àlbum que vaig produir jo, amb l’ajuda de l’enginyer de so i un molt bon multi-instrumentista, David Henry. Comparat amb el disc anterior, era més rock i tenia tocs de música d’arrels. Era molt més orgànic i menys pop, per la qual cosa em sentia molt més còmoda. Hi ha diverses cançons d’aquest disc que encara segueixo tocant en els concerts. 

El 2009 vaig publicar ‘The Scorpion in the Story’, una col·lecció de cançons que vaig escriure estant de gira, sobre els personatges que vaig conèixer viatjant. De fet, en l’art del disc hi ha un mapa dels Estats Units que mostra la ciutat on va ser escrit cada tema. La producció d’aquest àlbum seguia la línia de l’àlbum anterior, però li vam donar un toc més acústic i vam utilitzar els instruments d’una manera més excèntrica.

El 2011 vaig treure ‘Until Morning / Come Out of the Dark’, que va apareixer just abans de traslladar-me de Nashville a Barcelona. Es diu així perquè són dos EP de set cançons cadascun, i cada EP explica una experiència específica. ‘Until Morning’ és una mica més fosc i rocker, i parla de cosetes que passaven a Barcelona, ​​tot i que encara no hi vivia. ‘Come Out of the Dark’ conté una mica més d’esperança, més influències de folk i de country alternatiu, i parla de coses que van passar a Nashville. En aquell moment, la meva vida estava dividida en dos i va quedar reflectit en les cançons de l’àlbum. Aquest àlbum va comptar amb diversos artistes convidats: grans veus com Paris Delane, Shawn Mullins o Mike Farris.

Els tres àlbums van ser gravats amb David Henry en el seu estudi a Nashville, amb grans músics d’allà. Dic “grans” no en el sentit de ser coneguts, encara que ho són, sinó perquè eren músics capaços d’adaptar-se a gairebé qualsevol estil i treure el millor de cada cançó. No tenen cap ego, simplement volen fer bona música. Dos dels meus favorits són Viktor Krauss, gran baixista que ha tret discos en solitari que també toca amb Lyle Lovett, i Fats Kaplin, que interpreta una infinitat d’instruments. Un cop, va venir a Barcelona de gira com a membre de la banda de Jack White, i els vaig poder ensenyar a fer pa amb tomàquet! Són persones impressionants que m’han ensenyat un munt de coses. Sense la meva experiència a Nashville amb ells, no hauria pogut fer tot el que vaig fer quan vaig decidir mudar-me a Barcelona.

Què et va portar a viure a Barcelona?

La veritat és que, quan vaig venir a Barcelona, ​​no tenia cap vincle amb la ciutat. Volia trobar un lloc que fos la meva base a Europa, per seguir fent gires en aquesta part de món. Les gires que havia fet als Estats Units m’havien anat molt bé, i necessitava un canvi després de 7 anys vivint a Nashville.

Estava pensant en traslladar-me a París, perquè havia estudiat allà feia anys i coneixia la ciutat, però vaig decidir que a Barcelona em sentiria més a casa. Va ser una cosa molt instintiva, no hi havia molta lògica darrere, més enllà que m’agradava. Si hagués anat a viure a França, la meva vida hauria estat molt diferent.

Però no ho vas fer i et vas quedar a Barcelona. De fet, vas començar a cantar també en castellà i a envoltar-te del trio de flamenc fusió Calamento, juntament amb el guitarrista El Rubio. 

El següent disc el vaig anomenar ‘El Mar’ i va ser el primer que vam gravar aquí, a Barcelona, ​​el 2014. El títol de l’àlbum ve del nom de la primera cançó que havia escrit en castellà, tres anys abans. Recordo que, quan la vaig compondre, no parlava ni una paraula de castellà. De fet, havia de preguntar al meu guitarrista si la lletra estava bé gramaticalment. Es va dir ‘El Mar’ perquè per a mi és una metàfora de transformació, del viatge que vaig fer per arribar a aquest moment musical, personal, i professional.

Aquell àlbum va ser un experiment, una col·laboració. En aquell moment no pensava que el repertori que vam muntar amb Calamento es convertís en el meu projecte principal, com ha acabat succeint. A Calamento els vaig conèixer en un concert benèfic on tocaven diversos grups. Vaig començar a col·laborar amb el percussionista, fent concerts en acústic del meu repertori dels àlbums anteriors, i a vegades també a trio amb El Rubio, amb qui vaig fer les sessions d’enregistrament per al disc ‘El Mar’.

Després, vaig ser artista convidada en algun concert de Calamento, cantant un parell de temes amb ells i així va néixer la idea de muntar un repertori junts. A el principi va ser un side project per a tothom, però es va convertir en el meu projecte principal. El repertori tenia tocs de les meves influències i les seves. Va ser tot molt orgànic i em va agradar moltíssim. El Rubio havia aportat coses que van funcionar molt bé en el disc, i ens vam convertir en un quintet.

Aquesta dualitat de guitarra elèctrica i flamenca és el que defineix el so del grup, igual que el contrast d’una veu de blues i de rock combinada amb ritmes d’una bulería.

La música és música: el rock, el flamenc, el jazz, el metal i altres estils tenen molt més en comú del que podria semblar a primera escolta. Les etiquetes només són eines de màrqueting: no defineixen el que és la música. La gent que s’obsessiona massa amb els gèneres musicals perden moltes oportunitats de descobrir música nova i bonica.

Quines diferències trobes entre el panorama musical dels últims anys a Catalunya i el dels Estats Units?

Als Estats Units hi ha molta més infraestructura del negoci de la música comparat amb Catalunya o Espanya. Estic parlant en general, però també en concret de les ciutats de Los Angeles i Nova York, on passava molt de temps, i evidentment de Nashville. Hi ha poques ciutats tan posades en la indústria de la música com Nashville.

Allà la indústria està més desenvolupada. Això té el seu costat positiu i negatiu. D’una banda, trobo a faltar certes coses d’allà, on tot funcionava de manera més clara. Però a vegades es perd la perspectiva sobre la música quan tot està tan enfocat al negoci. Els dos llocs tenen les seves coses bones i dolentes.

Fotografia: Frank Eggers

El setembre de 2018, vas fer una de les coses més difícils per a qualsevol músic: editar un disc gravat durant un concert en directe. Com va ser l’experiència?

Va ser un gran repte. Com bé dius, no és fàcil que un concert sencer surti prou bé perquè quedi com un disc gravat en estudi. Calia preparar-lo molt. La banda va treballar molt, de forma individual i en grup. El més difícil per a mi va ser haver de coordinar l’enorme producció: la logística, els assajos, els canvis d’arranjaments, les intervencions dels artistes convidats, aspectes tècnics de la sala, el so, els llums, l’enregistrament de so, la gravació de vídeo, el component audiovisual, les entrades, les invitacions de premsa, la zona VIP, el seu càtering, el vestuari i maquillatge … i, alhora, (en teoria), havia de donar el millor concert de la meva vida com a artista.

En aquest moment acabava de comprar i reformar casa meva i de fer la mudança, i també de separar-me. La meva mare havia vingut de visita. Estava una mica boja d’estrès. De fet, va ser una experiència estressant al màxim, però també un dels moments més bonics i importants de la meva vida. Estic molt agraïda d’haver tingut l’oportunitat de fer-ho, i a tothom que ha participat. Per això, el nom de cada persona que aquella nit hi era està inclòs en els crèdits del disc. Encara que per a mi va ser un repte complicadíssim d’organitzar, no hagués estat possible sense tots els altres.

I llavors, a el cap d’un any, va arribar la pandèmia. Com va afectar el projecte?

Ens van cancel·lar gires per Alemanya, el Marroc, Estats Units i molts concerts a Espanya. Va ser un pal, perquè em sabia greu haver de donar la notícia a la banda, que hi havia invertit tant; pels fans, que esperaven aquests concerts i per les sales, que havien apostat per nosaltres una i altra vegada.

A part de les pèrdues econòmiques, que no van ser poques, em sentia molt, però que molt malament per haver de donar tantes notícies de cancel·lacions al meu fantàstic equip. Però aquí estem, sans i estalvis 18 mesos després, i seguirem endavant.

Tot i la pandèmia, no vas parar de fer música. Com veus el futur? 

Crec que ningú sap el que ens espera en el futur. No ho dic de manera hippie: la pandèmia ens ho ha demostrat. Caminar per la indústria de la música sempre ha estat un camí complicat. És una professió lamentablement molt inestable, amb sorpreses absolutament boniques però també coses terribles.

Durant la pandèmia, amb el meu segell he tret un disc recopilatori, ‘Amor en Los Tiempos de Cuarentena’, amb música de diversos grups de l’escena local i nacional. També vaig fer concerts cada dissabte des del meu balcó per als meus veïns durant el confinament, i després vam fer concerts en streaming a trio i amb tota la banda. A més, com a secretària del Sindicat de Músics de Catalunya el 2019 i 2020, vaig fer bastants entrevistes cridant l’atenció de la situació precària dels músics, els tècnics, i els altres professionals que viuen de la cultura. 

També vam gravar un single en confinament i un videoclip, ‘The Man Who Sold the World’. Han escollit un tema nostre per a la banda sonora d’una sèrie de Netflix que es diu Sky Rojo, gràcies un contacte que vaig fer per atzar a l’últim concert a Madrid, just el dia abans de l’inici de l’estat d’alarma, al març de 2020. Aquest estiu també vaig formar part d’una iniciativa internacional que es diu Global Music Match, que comptava amb la col·laboració de 78 artistes de 17 països de 4 continents.

Per cada oportunitat que em surt bé, he invertit literalment centenars d’hores, o més, en possibilitats que no han sortit. Crec que tothom qui ha forjat la seva pròpia carrera en qualsevol indústria podria dir el mateix. És treballar, buscar camins no tan tradicionals, seguir aprenent, intentar ajudar els altres quan puguis, i mai deixar de lluitar. Així és com se segueix endavant.

Tot i així, el meu objectiu en el futur no només és aconseguir oportunitats i feina per a mi. Tinc la gran sort d’estar envoltada de gent que valoro moltíssim, tant com a professionals com a éssers humans, i part de la meva lluita és fer tot el que pugui per tenir cura d’aquest entorn. Els músics i tècnics que col·laboren amb mi, els fotògrafs i periodistes que ens donen suport, les sales i les botigues de discos que sempre han apostat per nosaltres i també per altres artistes independents, els fans … Sempre vull donar-los el crèdit i les gràcies que mereixen. El món de la música no és fàcil, i ells són una gran part de la raó per la que segueixo en això després de vint anys.

Enquire here

Give us a call or fill in the form below and we'll contact you. We endeavor to answer all inquiries within 24 hours on business days.
[contact-form-7 404 "No s'ha trobat"]