Sean Scully i Javier Molins a La Pedrera. (Foto Cedida per Fundació Catalunya La Pedrera)
Per Marc Amat
Des d’aquest mes de març i fins al 6 de juliol, La Pedrera acull l’exposició Sean Scully, una retrospectiva que ofereix una visió completa de l’obra de l’artista. Amb més de seixanta obres, la mostra recorre més de sis dècades de producció artística, des de les primeres peces figuratives dels anys seixanta fins a les seves creacions més recents. Inclou pintures, escultures, dibuixos, aquarel·les, pastels i fotografies, però també l’empremta que ha deixat a la seva obra indrets com Nova York -on ha viscut la major part de la seva vida- i Europa -on fa anys que viatja i treballa-.
Aquesta exposició és especialment significativa perquè marca el retorn de Scully a Barcelona, una ciutat amb la qual manté una estreta relació: tot i mantenir un vincle indestructible amb la ciutat dels gratacels, ha viscut i treballat durant més de catorze anys a la capital catalana. Aquest mes, ens endinsem a la trajectòria de l’artista i a la relació que guarda amb Catalunya i els Estats Units, parlant-ne amb Javier Molins, comissari de la retrospectiva i expert en l’obra de l’artista.
Una exposició de Sean Scully sempre és un fet rellevant, però en aquest cas, encara més. Per què?
Perquè és una de les exposicions més completes que s’han fet mai d’aquest artista, que, des del meu punt de vista, és el pintor abstracte més destacat actualment a escala internacional. De fet, no només ho dic jo: institucions com el Metropolitan de Nova York, la National Gallery de Londres o el Centre Pompidou li han dedicat exposicions importants. A més, només als Estats Units hi ha uns 50 museus que tenen obra seva, inclosos l’Art Institute de Chicago o el Fine Arts Museum de Boston. Això ja ens dona una idea de la seva dimensió com a artista.
Com va sorgir la possibilitat de fer aquesta retrospectiva a La Pedrera?
Tot es va començar a gestar fa aproximadament un any i mig. Jo ja havia comissariat una exposició anterior a La Pedrera i van quedar-ne contents. Quan me’n van demanar una altra, els vaig dir: “El meu somni seria fer una exposició de Sean Scully.” I s’ha fet realitat. Ja havia treballat amb l’artista en tres projectes previs i coneixia la seva relació amb Barcelona, on va tenir estudi i residència durant 14 anys. Em semblava que era una oportunitat ideal per portar a La Pedrera un artista de dimensió internacional, però alhora molt vinculat a la ciutat. Vaig fer la proposta, va agradar i vam començar a treballar-hi.
Com s’ha plantejat l’exposició?
He optat per un recorregut cronològic. Treballar amb ell ha estat molt fàcil. Va mostrar molt interès i predisposició des del primer moment. Ens ha prestat moltes obres de la seva col·lecció personal i hem pogut cobrir totes les etapes. També hem tingut cessions de museus importants com el Reina Sofia. La mostra comença amb obres figuratives, passa pel minimalisme i culmina amb l’estil propi que desenvolupa als anys vuitanta. Curiosament, en la seva etapa més recent ha tornat a la figuració de manera puntual, amb retrats molt coloristes de la seva dona i el seu fill jugant a la platja, per exemple. Això tanca una mena de cercle. També hem volgut mostrar la seva versatilitat tècnica: hi ha pintura, escultura (que no hi era a l’exposició que l’artista va fer fa uns anys a la Fundació Miró), dibuix, aquarel·la i fotografia. És una mostra molt completa.
Parlem del vincle de l’artista amb Barcelona. Què el connecta a la ciutat?
Scully arriba a Barcelona cap al 1994, després que un amic li recomanés la ciutat. Li va agradar molt l’energia i va decidir instal·lar-hi un estudi al barri Gòtic i una residència al carrer Aribau. Durant força temps va mantenir tres estudis: un a Nova York, un altre als afores de Munic i aquest de Barcelona. De fet, solia passar tres o quatre mesos a cadascun. Sempre diu que Nova York és una ciutat fascinant, però molt exigent, i que viure-hi exclusivament pot deixar-te sense ànima. Necessitava mantenir un peu a Europa per nodrir-se culturalment, i Barcelona li oferia això.
També té una relació estreta amb Montserrat…
Exacte! Era molt habitual que, els caps de setmana, anés a caminar per la muntanya de Montserrat amb la seva parella. Allà va conèixer el pare Laplana, que el va introduir en tot el moviment de renovació cultural i democràtica que es va impulsar des del monestir durant el franquisme. D’aquesta amistat en va néixer una col·laboració molt profunda, que es va traduir -per exemple- en l’obra que va donar al Museu de Montserrat: “La muntanya d’Oisin”. També cal destacar el projecte de Santa Cecília de Montserrat. L’església estava totalment en ruïnes i ell la va transformar de zero. Va fer vitralls, pintures… una intervenció total. Avui és un espai d’art permanent conegut com l’Espai Sean Scully, que es pot visitar. Fins i tot hi ha autobusos des de La Pedrera per portar-hi els visitants, alguns dissabtes, durant l’exposició!
Creus que és un artista especialment valorat a Catalunya per aquesta connexió?
Sí, absolutament. És un artista global, però amb un creixement molt important vinculat a Barcelona. Fa divuit anys se li va dedicar una gran retrospectiva a la Fundació Miró, i ara era un bon moment per tornar-hi. Aquesta nova exposició abasta sis dècades i mostra tota la seva evolució: des dels inicis figuratius dels anys 60, passant pel minimalisme dels 70 a Nova York -on aviat se sent encotillat i comença a buscar un estil propi- fins a l’abstracció emocional que el caracteritza. Sempre diu que ell va retornar l’emoció a l’abstracció, ja que el minimalisme era massa fred, massa clínic. Va començar a utilitzar franges horitzontals i verticals amb contorns difuminats i títols suggerents, cosa que va generar conflicte amb els minimalistes més ortodoxos.
Com ha influït l’entorn vital en la seva obra?
La seva vida entre Europa i els Estats Units es reflecteix molt clarament en la seva pintura. Té temes i influències europees, però també ha absorbit moltes coses del món americà. Per exemple, una de les obres de l’exposició està inspirada en un relat de Borges, que tradueix en clau abstracta. També ha fet viatges que l’han marcat profundament, com el que va fer a Marràqueix, als 26 anys. Allà hi va descobrir els colors i les geometries de les teles locals. També els dotze viatges a Mèxic, especialment a Yucatán, d’on diu que la llum que es filtra entre les ruïnes el va inspirar per als blocs de color de la seva obra, que semblen il·luminar-se des de dins.
Quines activitats paral·leles s’han preparat?
La Pedrera és molt activa en aquest sentit. Té el programa “La Pedrera expandida”, que busca que les seves exposicions impregnin la ciutat. Per a la d’Scully, s’ha programat un concert d’homenatge, la projecció d’un documental dirigit per David Trueba —que vam gravar a Londres, a l’estudi de Scully, i també a Montserrat— i les sortides a l’Espai Scully de Santa Cecília. A més, s’ha creat una llista de reproducció amb la música que ell escolta mentre pinta: des de blues (va tenir un club amb el seu germà) fins a clàssica, o fins i tot música més contemporània, com la de Lana del Rey. Tot això ajuda a entendre millor l’artista i a arribar a públics diferents.
Catalunya li agrada, però Nova York li té el cor robat…
Tot i la seva connexió amb Europa i especialment amb Barcelona, Sean Scully és un enamorat de Nova York. Ja té 80 anys, però diu que encara necessita la intensitat i l’energia de la ciutat. De fet, va passar un any a Londres per motius familiars, però finalment ha tornat als Estats Units.
