Crònica de l'acte “Midterms 2026: referèndum a Trump”

Les eleccions de mig mandat als Estats Units s’apropen en un context de polarització extrema, tensions institucionals i redefinició de l’ordre internacional. En una nova sessió del cicle electoral, l’Institut d’Estudis Nord-americans (IEN) va reunir els periodistes Anna Bosch, excorresponsal de TVE a Washington, Moscou i Londres, i Xavier Vilà, consultor en relacions internacionals i excorresponsal de Catalunya Radio a Washington. La conversa, moderada per Xesco Reverter, patró de l’IEN, periodista de TV3 i excorresponsal als Estats Units, va analitzar què hi ha realment en joc en uns comicis que transcendeixen el repartiment d’escons al Congrés.

Hi ha eleccions que serveixen per escollir representants i d’altres que acaben convertint-se en un judici sobre el rumb d’un país. Les midterms nord-americanes del 2026 semblen destinades a ser totes dues coses. A mig camí del segon i últim mandat de Donald Trump, els Estats Units es preparen per acudir a les urnes en un moment en què la disputa política ja no gira únicament al voltant de qui governa, sinó també de com es governa, amb quins límits i sota quines regles.

Aquest va ser el punt de partida de la conferència “Midterms 2026: referèndum a Trump”, que va convidar a mirar més enllà dels pronòstics electorals per interrogar-se sobre l’estat de salut de la democràcia nord-americana i les conseqüències internacionals del segon mandat republicà.

Una onada blava, però no necessàriament un tsunami

La primera incògnita era electoral: fins a quin punt els demòcrates poden recuperar el control del Congrés? Reverter va obrir la conversa recordant que alguns sondejos atribuïen al Partit Demòcrata prop d’un 80% de probabilitats de guanyar la Cambra de Representants. Però les xifres, com demostraria el transcurs del debat, només expliquen una part de la història.

“Onada sí, tsunami no”, va sintetitzar Vilà, assenyalant que una victòria demòcrata no implicaria necessàriament un enfonsament republicà. Bosch va recordar una regularitat de la política nord-americana, on els presidents de segon mandat acostumen a patir un càstig electoral a les eleccions de mig mandat. Tanmateix, l’actual polarització i el pes dels districtes competitius dificulten qualsevol pronòstic.

La qüestió no és només quants escons poden perdre els republicans, sinó la qualitat del escons. Què significaria aquesta derrota per a un president que ha convertit la seva figura en el centre de gravetat del partit. Trump mateix ha presentat les eleccions com un referèndum sobre el seu lideratge i és precisament aquí on les midterms transcendeixen la seva naturalesa legislativa per convertir-se en un examen polític de la seva presidència.

El preu de la vida i el preu de les promeses

Si les eleccions es decideixen sovint a les butxaques dels ciutadans, aquesta vegada l’economia podria convertir-se en un adversari especialment incòmode per a la Casa Blanca.

Bosch va recordar que Trump havia construït bona part de la seva victòria presidencial sobre una promesa concreta: recuperar el poder adquisitiu dels nord-americans. Dos anys després, aquesta expectativa no s’hauria materialitzat. L’encariment dels combustibles i les dificultats del món rural amenacen de generar desafecció precisament entre alguns dels sectors tradicionalment republicans.

Vilà va il·lustrar aquesta realitat amb el testimoni d’un agricultor que es lamentava haver de pagar sis dòlars per galó de combustible, un preu difícilment assumible per a moltes explotacions agrícoles. Davant d’aquest malestar, Trump ha recorregut a promeses d’ajudes multimilionàries, una estratègia que, segons el periodista, posa de manifest una preocupant irresponsabilitat i manca de rigor pressupostari.

Però l’economia també va permetre introduir una de les paradoxes centrals del debat, com la política exterior, tradicionalment secundària en moltes campanyes internes, pot acabar condicionant directament el vot domèstic. Les tensions amb l’Iran i les seves repercussions sobre els preus energètics exemplifiquen fins a quin punt les decisions internacionals poden repercutir en la vida quotidiana dels electors.

La política com a espectacle

La conversa va derivar cap a un dels trets més distintius del fenomen Trump, la seva capacitat per convertir la política en un espectacle permanent.

Per a Bosch, l’èxit del president no es pot entendre únicament a partir de les seves propostes, sinó de la imatge que ha sabut construir de si mateix. Trump ha fet de l’atenció mediàtica una forma de poder. Abans que polític, és un comunicador que coneix els mecanismes de l’entreteniment i sap explotar-los amb una eficàcia extraordinària.

En aquest sentit, la periodista va explicar com Trump ha arribat a proposar grans convencions per a les eleccions de mig mandat, habitualment reservades a les presidencials, amb l’objectiu de captar l’atenció mediàtica. També va recordar la seva promesa de donar 5.000 dòlars a cada ciutadà si els republicans mantenien la majoria al Congrés. Una promesa que desdibuixa la frontera entre la persuasió política i la compra de voluntats, i constitueix una afronta directa a l’essència mateixa de la democràcia.

Reverter va introduir una altra variable determinant, com afecten els recursos econòmics de campanya i la capacitat del moviment republicà per dominar l’espai comunicatiu. Tanmateix, Bosch va remarcar la distància entre el relat presidencial i la realitat electoral. Trump reivindica un mandat popular extraordinari, però la seva victòria no representa la voluntat majoritària del conjunt de la societat nord-americana.

Els límits del poder

Una de les parts més inquietants del debat va arribar quan els ponents van abordar la possibilitat d’una victòria demòcrata i la reacció de la Casa Blanca.

L’assalt al Capitoli del 6 de gener de 2021 continua projectant una ombra fosca sobre la política nord-americana. Bosch va plantejar la possibilitat que, davant d’uns resultats adversos, l’administració intentés dilatar-ne la certificació dels vots. Vilà va afegir que determinades formes d’intimidació electoral a les minories o dubtes sobre el vots per correu, que podrien generar un escenari de conflictivitat.

Davant d’una eventual majoria demòcrata, el Congrés podria impulsar investigacions parlamentàries, examinar l’actuació de membres de l’executiu i exercir el seu control pressupostari. Tanmateix, Bosch va recordar que Trump ja ha mostrat una clara preferència per governar mitjançant ordres executives. Una derrota legislativa podria, paradoxalment, accentuar aquesta tendència.

La pregunta deixava de ser, doncs, si el Congrés podria frenar Trump, per convertir-se en una altra de més profunda: fins a quin punt les institucions estan preparades per contenir un president decidit a posar-les a prova?

Quan el món es converteix en escenari

La possible pèrdua del control legislatiu va obrir un segon gran eix de discussió, el futur de la política exterior nord-americana.

Bosch va suggerir que un Trump amb més obstacles interns podria intensificar la seva activitat internacional per consolidar el seu llegat abans d’abandonar la presidència. Això podria traduir-se en una política més agressiva envers l’Iran, noves pressions sobre Ucraïna o una revisió del compromís militar dels Estats Units amb Europa.

La periodista va advertir del risc que Washington intentés negociar el futur d’Ucraïna directament amb altres grans potències, marginant tant el país agredit com els seus aliats europeus. Vilà, per la seva banda, va defensar la necessitat que la Unió Europea reflexioni sobre la seva autonomia en matèria de defensa i la seva capacitat real d’actuar sense dependre de la protecció nord-americana.

La discussió va derivar cap a una qüestió encara més profunda, la naturalesa de la política exterior trumpista. Bosch i Vilà van posar l’accent en el protagonisme creixent dels interessos econòmics i una concepció transaccional de les relacions internacionals, exemplificada per les actuacions nord-americanes a Veneçuela i les pressions sobre Cuba.

Reverter, però, va introduir un matís important, com reduir el trumpisme a una simple recerca de beneficis econòmics podria impedir comprendre’n la profunditat ideològica. A diferència del primer mandat, va argumentar, el segon ha anat configurant una cosmovisió pròpia, amb la voluntat de transformar l’ordre internacional existent.

Bosch va resumir aquesta idea en una imatge molt clara, el retorn a un món d’imperis, dividit en tres grans esferes d’influència encapçalades pels Estats Units, Rússia i la Xina. Una concepció de l’ordre internacional en què cada potència exerciria el seu poder sobre els territoris que considera propis, relegant a un segon pla la sobirania dels estats i les normes que regeixen les relacions internacionals.

Una democràcia a prop del precipici

La darrera part de la conferència va recuperar una pregunta que havia sobrevolat tota la sessió: què està passant amb la democràcia nord-americana?

Bosch va recordar l’admiració que tradicionalment havia despertat la cultura institucional dels Estats Units. Malgrat la duresa dels enfrontaments partidistes, existia un respecte compartit per determinats rituals, procediments i límits del poder. Avui, segons la periodista, bona part d’aquell respecte i elegància institucional s’ha anat debilitant.

La reflexió va conduir als pares fundadors de la República i a la seva preocupació per evitar qualsevol concentració excessiva d’autoritat. El sistema de frens i contrapesos va néixer precisament de la desconfiança al poder absolut. Tanmateix, Bosch va assenyalar que aquest equilibri s’ha debilitat per l’actitud del Congrés i la configuració actual del Tribunal Suprem.

Vilà va recórrer a una metàfora contundent, com durant dècades, la democràcia nord-americana havia ofert la tranquil·litat de circular per una carretera protegida per barreres de seguretat. Ara, en canvi, la sensació és la d’avançar perillosament a prop del precipici.

Malgrat això, el periodista va reivindicar una certa perspectiva històrica. Trump ha provocat un deteriorament profund de la confiança institucional i de la relació transatlàntica, però els Estats Units han travessat altres períodes convulsos.

Reverter es va mostrar menys optimista. Després de l’assalt al Capitoli, molts observadors havien donat Trump per políticament acabat. El seu retorn a la Casa Blanca obliga a reconsiderar aquella lectura i com el moviment MAGA no sembla una anomalia passatgera, sinó una força amb capacitat de perdurar més enllà del seu fundador.

La malenconia de Washington

Les preguntes del públic van permetre abordar la pressió sobre els mitjans de comunicació, la proliferació de bombolles informatives i el dilema estratègic del Partit Demòcrata entre mantenir una aposta per la moderació o adoptar una línia més combativa.

La conferència va acabar amb una reflexió que semblava unir els tres periodistes, una certa malenconia per la democràcia nord-americana que havien conegut, estudiat i admirat.

Bosch va reconèixer aquesta sensació compartida, una nostàlgia de Washington que no implica idealitzar el passat, sinó constatar la distància entre una tradició institucional i les pràctiques polítiques del present. Reverter, però, va voler introduir un últim recordatori: els Estats Units són molt més grans que Donald Trump.

Potser aquesta és, en última instància, la gran qüestió de les midterms del 2026. Les urnes determinaran qui controla el Congrés, però també oferiran una mesura de la capacitat de la societat nord-americana per respondre a la transformació política que està vivint.

Perquè, quan una democràcia es veu obligada a preguntar-se si els seus mecanismes de control continuen funcionant, el que està en joc ja no és només el resultat d’unes eleccions, és la confiança en les regles que fan possible que les eleccions continuïn tenint sentit.