Crònica de l'acte

A mesura que els Estats Units s’apropen a les eleccions de mig mandat del 2026, ens veiem obligats a centrar-nos en allò que el mateix procés electoral ens revela sobre la salut de la democràcia nord-americana. En un context de creixent polarització política, tensions institucionals i pèrdua de confiança ciutadana, la Fundació Institut d’Estudis Nord-americans i l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals (IBEI) van organitzar conjuntament la conferència “The US Midterm Elections: Will Democracy Survive?”, que va reunir perspectives nord-americanes i europees sobre una de les cites electorals més transcendentals del nostre temps.

TAULA 1
La democràcia nord-americana sota pressió: institucions, eleccions i societat civil

El periodista Xesco Reverter, membre del Patronat de l’IEN, periodista de TV3 i excorresponsal als Estats Units, va obrir la primera taula destacant la transcendència internacional dels esdeveniments polítics nord-americans. Allò que passa a Washington s’estén molt més enllà de les fronteres dels Estats Units i planteja preguntes que interpel·len periodistes, investigadors, institucions acadèmiques i societats democràtiques d’arreu del món.

El debat va començar amb la intervenció de Jeffrey Davis, professor de Ciència Política a la Universitat de Maryland (UMBC), i professor visitant IEN-IBEI, que va descriure les properes eleccions com un moment especialment crític per a la vida política nord-americana. La seva intervenció es va centrar en tres debilitats estructurals  claus del sistema electoral dels Estats Units: la manipulació partidista de les circumscripcions electorals (“gerrymandering”), la representació desproporcionada dels estats al Senat i la creixent influència dels diners en la política.

Davis va explicar com la redefinició partidista dels límits dels districtes electorals està distorsionant la representació política i de les minories, assenyalant les controvèrsies al voltant de les noves delimitacions electorals en estats com Texas. També va posar èmfasi en la desigualtat representativa inherent del sistema senatorial, on estats amb nombre habitants molt diferents elegeixen el mateix nombre de senadors. Combinades amb la influència dels grans donants, independentment de l’origen dels seus fons, i dels comitès d’acció política, aquestes característiques plantegen interrogants importants sobre la relació entre la competició electoral i la igualtat democràtica.

Pel que fa a les perspectives electorals, Davis va recordar que, històricament, les eleccions de mig mandat acostumen a perjudicar el partit del president. Tanmateix, va distingir entre les perspectives per a la Cambra de Representants i un escenari electoral més complex al Senat.

La seva principal preocupació, però, anava més enllà del repartiment d’escons al Congrés. Les acusacions de frau electoral, les disputes sobre els procediments de votació i els possibles intents d’interferir en l’administració electoral podrien incrementar la pressió sobre la confiança ciutadana en les institucions democràtiques.

Malgrat aquests riscos, Davis es va mostrar prudentment optimista respecte de la resiliència del federalisme nord-americà. Atès que les eleccions són administrades principalment per autoritats estatals i locals, el poder polític es distribueix entre múltiples institucions, el que dificulta una interferència centralitzada. Els tribunals i els governs estatals, va argumentar, continuen sent garanties essencials, tot i que la seva eficàcia no es pot donar per descomptada.

El debat va passar aleshores de les institucions a la societat civil amb Enrique Roig, exsecretari adjunt del Bureau of Democracy, Human Rights, and Labor del Departament d’Estat dels Estats Units i exvicepresident d’Afers Exteriors de Human Rights First.

A partir de la seva experiència en diplomàcia i drets humans, Roig va expressar la seva preocupació pel que va qualificar de regressió democràtica als Estats Units, especialment respecte a les pressions sobre les institucions independents, les organitzacions de la societat civil, els mitjans de comunicació i els professionals del dret.

Tanmateix, també va destacar la creixent mobilització de la societat civil nord-americana. Moviments com les manifestacions No Kings, juntament amb organitzacions jurídiques que s’oposen a actuacions governamentals, mostren les diferents formes que pot adoptar la resistència democràtica ciutadana.

Roig va identificar tres prioritats dels moviments cívics: prevenir els perjudicis immediats i defensar les institucions democràtiques, construir ponts entre divisions ideològiques i socials, i desenvolupar una visió efectiva de renovació democràtica. Per a ell, protegir la democràcia va més enllà que oposar-se a determinades polítiques governamentals, implica reforçar els mecanismes de rendició de comptes, documentar els abusos i construir alternatives polítiques capaces de respondre a les preocupacions quotidianes de la ciutadania.

Aquesta distinció va adquirir una rellevància especial quan Reverter va plantejar les possibles conseqüències d’una victòria demòcrata. Tot i que el control del Congrés podria facilitar investigacions, una supervisió més intensa i una major influència sobre la despesa federal, Roig va advertir que l’èxit electoral no es traduiria automàticament en governança eficaç. L’oposició política també ha d’oferir solucions a la inseguretat econòmica i a la pèrdua de confiança en les institucions públiques.

El debat també va abordar el paper de la desinformació i la polarització política. Tots dos ponents van reconèixer les dificultats de comunicar-se en entorns mediàtics cada vegada més fragmentats, en què la ciutadania sovint rep informació de fonts que reforcen les seves conviccions polítiques prèvies.

Les preguntes del públic van ampliar el debat cap a les conseqüències de l’evolució política nord-americana per a la política exterior, les universitats, la recerca científica i l’ajuda humanitària. Es va posar especial èmfasi en les conseqüències humanes de les interrupcions dels programes d’assistència internacional.

Davis va concloure fent referència al compromís de les generacions més joves, especialment dels estudiants, la voluntat dels quals de participar en la vida pública suposa encara un motiu d’optimisme.

TAULA 2
Més enllà dels Estats Units: ciutadania, polarització i recuperació democràtica

La segona taula, presentada per la directora de l’IBEI, Laura Chaqués, va situar el debat nord-americà dins del repte internacional de la regressió democràtica.

Ana Sofía Cardenal, politòloga i investigadora de l’IBEI especialitzada en comunicació política i comportament democràtic, va abordar el debat a partir d’una pregunta fonamental: podem confiar en la ciutadania per defensar la democràcia?

La seva intervenció va explorar les condicions en què els votants reconeixen i sancionen les vulneracions de les normes democràtiques. Perquè els mecanismes de rendició de comptes funcionin, els ciutadans han d’identificar primer les conductes indegudes i, posteriorment, mostrar-se disposats a castigar-ne els responsables, independentment de qui les cometi.

Cardenal va explicar com aquests processos es veuen condicionats per la informació política i la credibilitat que els ciutadans atribueixen a les seves fonts. Les persones recorren sovint als partits, als polítics, als mitjans de comunicació i a altres actors de confiança per interpretar els esdeveniments polítics. Per tant, un mateix comportament pot ser jutjat de formes molt diferents segons quin grup polític en sigui responsable.

Va identificar tres mecanismes a través dels quals la polarització debilita la rendició de comptes democràtica: la captura perceptiva, quan els ciutadans no reconeixen una vulneració democràtica; la compensació partidista, quan toleren conductes indegudes comeses pel seu partit; i el dilema de la subversió, quan justifiquen actuacions qüestionables perquè temen que els seus adversaris facin el mateix.

Especialment significativa va ser la seva distinció entre la polarització política i allò que va definir com a polarització de la credibilitat. Quan els ciutadans només confien en informació de les seves pròpies comunitats polítiques, la possibilitat d’establir estàndards democràtics compartits es veu greument compromesa.

Això genera una paradoxa, on s’espera que la ciutadania exigeixi responsabilitats a les elits polítiques, però sovint depèn d’aquestes mateixes elits per determinar si s’han vulnerat les normes democràtiques.

Cardenal va advertir, per tant, del risc d’assumir que les eleccions suposen necessàriament un remei democràtic eficaç. La seva capacitat per generar rendició de comptes depèn de si els votants estan disposats a aplicar els mateixos criteris a tots els partits, fins i tot quan això qüestiona les seves pròpies preferències.

La dimensió comparativa de la taula va anar a càrrec d’Adam Holesch, investigador de l’IBEI especialitzat en política europea, que va examinar els processos de regressió i recuperació democràtica a partir de les experiències de Polònia i Hongria.

Holesch va subratllar que guanyar unes eleccions i restaurar institucions democràtiques són dos processos fonamentalment diferents, i que les conseqüències de les reformes institucionals poden perdurar molt després d’un canvi de govern. Hongria va servir com a cas especialment preocupant, en mostrar com la influència política sobre el poder judicial, els mitjans de comunicació, les universitats i altres institucions pot dificultar considerablement l’alternança democràtica.

A partir d’aquestes experiències, Holesch va identificar diverses lliçons rellevants per als Estats Units, afirmant que les normes electorals, els marcs constitucionals, la coordinació de l’oposició i la mobilització de la societat civil influeixen en les possibilitats de canvi democràtic. També va destacar el paper dels candidats conservadors alternatius i dels votants més joves a l’hora de desafiar moviments polítics consolidats.

Així mateix, va argumentar que la regressió democràtica no es pot entendre únicament a través de figures polítiques individuals. Les idees, els greuges i les identitats polítiques que sostenen aquests moviments poden persistir fins i tot després que els seus líders abandonin el poder.

Els darrers comentaris van tornar a situar la confiança pública al centre del debat. Cardenal va remarcar que els missatges que denuncien vulneracions democràtiques difícilment convenceran ciutadans que desconfien de la font que els transmet. Reconstruir els mecanismes de rendició de comptes exigeix una comunicació capaç de superar les fronteres partidistes, en lloc de limitar-se a reforçar les divisions existents.

Tot i això, al llarg de la conferència, una tensió central va quedar sense resoldre. La democràcia nord-americana disposa de garanties institucionals significatives, però la seva eficàcia depèn del respecte dels actors polítics per les normes democràtiques i de la capacitat dels ciutadans per reconèixer quan aquestes es troben amenaçades. Per a Europa, les experiències de Polònia i Hongria recorden que l’erosió i la recuperació democràtiques no són fenòmens exclusivament nord-americans, ni estan restringits a un sistema polític concret.

Mentre els Estats Units es preparen per votar, les eleccions de mig mandat determinaran l’equilibri de poder, però la seva transcendència neix en allò que poden revelar sobre la resiliència institucional, la confiança pública i la voluntat de la ciutadania d’exigir responsabilitats.

La democràcia s’exerceix a les urnes, però la seva supervivència depèn de les institucions, els principis i els compromisos cívics que les societats construeixen i mantenen molt després del recompte dels vots.