La Pedrera de Barcelona va acollir el 26 de març la cinquena edició de l’US & EU Barcelona Meeting 2026. Assegurant l’aliança del demà: reimaginant la seguretat transatlàntica en un món canviant, en un context marcat per les guerres de l’Iran i d’Ucraïna, la incertesa sobre l’evolució de l’OTAN, l’augment de la despesa en defensa, la pressió estratègica de la Xina i l’expansió d’amenaces híbrides que afecten l’àmbit militar, el coneixement, la recerca, les dades i la resiliència democràtica. L’esdeveniment va ser organitzat per l’Institut d’Estudis Nord-americans (IEN), en col·laboració amb el Consolat General dels EUA a Barcelona, la Representació de la Comissió Europea a Barcelona, l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals (IBEI) i els Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), amb el suport de la Fundació Catalunya La Pedrera, i va aplegar experts en geopolítica, defensa i seguretat.

La jornada es va estructurar al voltant de dos grans eixos: l’adaptació de l’OTAN a una nova etapa estratègica i la necessitat de protegir el coneixement, la recerca, la informació i les societats democràtiques davant de riscos cada vegada més complexos. Les ponències van deixar un fil conductor clar: una Europa més implicada en la seva pròpia defensa, un futur de l’aliança transatlàntica que passa per una nova distribució de les responsabilitats, l’adaptació a un escenari amb la Xina com a actor central i l’ampliació de la seguretat per avançar cap a la protecció del coneixement i la resiliència democràtica.

El president de la Fundació Institut d’Estudis Nord-americans (IEN), Joan F. Corona, va inaugurar la jornada reivindicant la trajectòria de l’IEN com a pont entre Catalunya i els Estats Units des del 1951. En el marc del 75è. aniversari de la institució, va subratllar que l’institut articula avui la seva activitat al voltant de tres eixos: la recerca i el debat, la construcció de ponts entre europeus i estatunidencs, i la vida cultural. “Més que una conferència, aquesta trobada és un exercici viu de diplomàcia, reflexió i cooperació”, va assenyalar. Va situar l’US & EU Barcelona Meeting com una de les iniciatives més destacades per reunir acadèmics, diplomàtics i professionals al voltant de desafiaments compartits com la seguretat, la democràcia, la tecnologia o la sostenibilitat.

Manuel Szapiro, director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona, va centrar la seva intervenció en l’agenda de seguretat transatlàntica des de la perspectiva de la UE. Va defensar que Europa ha d’assumir una responsabilitat més gran en la seva pròpia defensa sense actuar al marge de l’OTAN, i va plantejar una noció àmplia de seguretat que inclou l’energia, la salut, les dades, la intel·ligència artificial, la ciberseguretat, la migració, les matèries primeres, les finances, l’espai i la defensa. “La nostra prioritat número u com a UE és ser una Europa que protegeix”, va explicar. Va resumir les prioritats estratègiques de la Unió en tres objectius —defensar Europa, assegurar el veïnat i diversificar les aliances— i va citar eines com el pla de preparació, el programa SAFE i l’instrument Agile per accelerar la innovació en defensa, a més d’insistir en la importància del suport a Ucraïna, l’ampliació europea i el reforç de les aliances amb socis com el Regne Unit, el Canadà, l’Índia i Austràlia.

En les seves observacions inicials, Pol Morillas, director del Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB), va advertir que la relació transatlàntica passa per un dels seus moments més baixos en termes de confiança mútua: “El sentit de l’OTAN és la dissuasió davant d’altres, no resoldre els nostres desacords interns”. Al seu parer, la crisi actual no s’explica només per debats sobre capacitats o despesa, sinó pel desgast del marc polític i de valors que sostenia l’aliança. Va alertar que avui es qüestionen elements bàsics com la defensa mútua, la percepció compartida de les amenaces o la lògica de consulta entre aliats, i va defensar que l’OTAN no es pot reduir a percentatges d’inversió o càlculs nacionals de rearmament.

Primer panel: adaptar l’aliança a una nova era

El primer panel es va centrar en els possibles futurs estratègics de l’OTAN davant la reunió de líders aliats prevista a Ankara el juliol del 2026. La discussió va girar entorn del repartiment de responsabilitats entre Europa i els Estats Units, les capacitats militars que prioritzarà l’aliança, el paper de la dissuasió nuclear i la resposta a un entorn marcat per Rússia, la Xina i altres amenaces emergents.

La taula va ser moderada per Lluc Vidal, professor associat de Ciència Política i Relacions Internacionals de la UOC, que va emmarcar el debat en tres transformacions: la guerra de Rússia contra Ucraïna, que ha alterat d’arrel la defensa europea; la creixent incertesa sobre la continuïtat del compromís estatunidenc —”la veritable incertesa ara és si els Estats Units seguiran dins”—, i una aliança que augmenta la despesa i redefineix capacitats en un entorn radicalment diferent del de la Guerra Freda. En la seva introducció va subratllar que el debat sobre l’OTAN es torna a instal·lar al centre de la conversa pública.

L’historiador i editor sènior d’Eagle Intelligence Reports Jonathan Sherry va situar el focus a la Xina, com un dels factors que obliguen a repensar l’aliança. Va recordar que l’expectativa que la integració econòmica xinesa conduís a una obertura política no s’ha complert i que, en lloc seu, ha sorgit una Xina fortament integrada en l’economia global, però amb un sistema polític més consolidat, un paper molt actiu de l’Estat en sectors estratègics i un ràpid desenvolupament militar. Davant de la Unió Soviètica, que era un rival ideològic i militar relativament separat del sistema global, la Xina actua des de dins. “La naturalesa del problema per al qual es va construir l’aliança ha canviat”, va explicar.

Oana Lungescu, membre distingit de RUSI i antiga portaveu de l’OTAN, va destacar que l’aliança arriba a aquesta etapa amb diversos elements de reforç: l’augment de la despesa en defensa dels aliats europeus i del Canadà, noves missions al Bàltic, el flanc oriental i l’Àrtic, i una cooperació més estreta amb la Unió Europea, Ucraïna i els socis de l’Indopacífic. No obstant això, va advertir que aquest reforç conviu amb missatges contradictoris des dels Estats Units i amb una Xina que s’ha d’analitzar en connexió amb Rússia, l’Iran i Corea del Nord. “Els aliats, i també els nostres adversaris, només respecten una cosa: la força”. Sosté que Europa s’ha d’enfortir per la seva pròpia seguretat, en un escenari en què el debat es desplaça del repartiment tradicional de càrregues cap a una transferència més clara del pes de la defensa convencional als europeus.

Per la seva banda, Paul van Hooft, líder d’investigació en defensa i seguretat de RAND Europe, va abordar la qüestió des de la lògica de la dissuasió. Va recordar que l’OTAN ha estat, en el seu nucli, una aliança nuclear basada en la credibilitat del compromís estatunidenc de protegir Europa: “La dissuasió estesa significa prometre que, si fereixen els teus amics, estàs disposat a morir per ells”. Al seu parer, el problema actual respon a una tendència més profunda: el desplaçament de l’atenció estratègica estatunidenca cap a l’Indopacífic i cap a la Xina com a prioritat central. Si Europa perd pes en el càlcul de Washington, la promesa de protecció es debilita, cosa que obliga els europeus a fer molt més per la seva pròpia defensa, no només en despesa, sinó en autonomia estratègica i capacitats concretes, com ara atacs de precisió de llarg abast i defensa aèria i antimíssils integrada.

Segon panel: reptes de seguretat persistents i emergents

El segon panel va traslladar el debat des de l’arquitectura militar de l’aliança als nous espais de vulnerabilitat, i es va centrar en les amenaces que van més enllà del terreny militar clàssic i que afecten la seguretat del coneixement, la recerca, la informació i les dades.

La moderadora, Carme Colomina, investigadora del CIDOB especialitzada en Unió Europea, desinformació i política global, va plantejar la discussió al voltant de la creixent instrumentalització d’espais abans considerats aliens a la seguretat, des d’universitats i laboratoris fins a infraestructures crítiques i plataformes digitals: “Com ens hem de preparar per a guerres cognitives quan el territori per conquerir ja no és físic, sinó la ment de les persones?”. En aquest marc, va situar la qüestió central del panel: com protegir aquests ecosistemes sense deteriorar la llibertat acadèmica, la llibertat d’expressió i l’obertura de les societats democràtiques.

Zach Carwile, director associat del Research and Innovation Security and Competitiveness Institute de Texas A&M, va definir la research security com el conjunt de mesures destinades a evitar l’apropiació indeguda o la manipulació de dades i resultats d’investigació quan això pot afectar la seguretat nacional, la seguretat econòmica i la integritat científica, o pot facilitar ingerències estrangeres. Va assenyalar que l’aproximació europea li sembla més completa que l’estatunidenca perquè incorpora idees com la internacionalització responsable i la transferència responsable de coneixement, i perquè deixa clar que aquesta protecció no pot recaure només sobre universitats o investigadors: “La col·laboració internacional és la saba de l’acadèmia”. També va subratllar que el repte principal consisteix a equilibrar l’obertura i la protecció en un context en què les tecnologies de doble ús han difuminat la frontera entre la investigació bàsica i les aplicacions estratègiques, especialment en camps com la intel·ligència artificial, la computació quàntica, els hipersònics i els semiconductors.

Hanna Smith, assessora estratègica sènior del secretari general de l’OSCE i exdirectora de recerca del Centre Europeu d’Excel·lència per a la Lluita contra les Amenaces Híbrides, va posar l’accent en la vulnerabilitat europea i en el canvi d’època. Va explicar que durant anys va predominar una lògica d’obertura i transparència en la circulació del coneixement, una fase que va descriure com una “edat de l’obertura” i també de certa “innocència”, però va sostenir que aquest marc ha canviat i que la seguretat del coneixement s’ha convertit en una qüestió central, perquè les universitats, els currículums, les xarxes acadèmiques i els fluxos d’informació també poden ser objecte d’atacs, de manipulació i d’instrumentalització. Va citar ciberatacs a universitats amb efectes no només tècnics, sinó també cognitius, i va defensar que la resiliència democràtica no es pot construir només amb eines tecnològiques, sinó també amb educació crítica, coneixement històric i una millor comprensió de les cultures estratègiques autoritàries: “La resiliència de la societat ve d’una altra banda”, va concloure.