En les darreres dècades, la idea de fusionar o barrejar músiques de procedència diversa amb alguna de les branques del jazz, s’ha dut a la pràctica amb una freqüència creixent i, normalment, amb resultats més aviat decebedors per a l’aficionat al jazz, vull dir, aquell aficionat que entén i gaudeix d’aquest gènere en el seu concepte original, és a dir, com la música popular i tradicional creada per la comunitat dels negres nord-americans.

Sota les etiquetes de third stream (barreja del jazz amb la música europea) i aquelles que designen les aproximacions del jazz a la música moderna de consum, com jazz rock, pop jazz, acid jazz, etc. i, encara, aquelles altres en que la barreja es fa amb músiques ètniques, com el latin jazz, flamenco jazz, etc., sota aquestes etiquetes, repeteixo, s’han donat a conèixer propostes, potser interessants des de certs punts de vista, però molt poc engrescadores per al clàssic aficionat al jazz.

Molt abans, però, ja s’havia produït, concretament en els anys trenta del segle passat, un fenomen de fusió avant la lettre. Varen ser-ne els creadors determinats músics d’ètnia gitana residents a França que es van enamorar del jazz que arribava de Nord-Amèrica a través dels discs i dels primers grans solistes afroamericans que desembarcaven al Vell Continent. Varen ser aquests músics manouche els que van adaptar un gènere que els era estranger a les seves pròpies formes d’expressió, als seus girs melòdics i al perfum de la seva música. I els resultats varen resultar esplèndids, gràcies fonamentalment, al geni d’un guitarrista fora de sèrie com va ser Django Reinhardt. Dic que els resultats van ser plenament satisfactoris perquè en aquesta fusió no es va perdre pel camí cap dels elements essencials del jazz, és a dir, el seu ritme característic, el swing, i la manera de treballar el so per fer-lo el màxim d’expressiu. Purament i simplement un nou color va venir a enriquir el jazz més genuí. Amb el temps s’ha evidenciat que el gipsy swing o jazz manouche no era un híbrid estèril sinó un camí fèrtil que avui té magnífics representants i seguidors a tot el món.

Ricard Gili, Fundació Catalana Jazz Clàssic