L’èxode de músics que es produeix a New Orleans arran del tancament del districte de Storyville (1917), coincideix amb un ampli moviment d’immigració de la població negra de les terres del Sud cap a les ciutats del Nord (Chicago, Detroit, New York, etc.), com a resposta a la forta demanda de mà d’obra que es produeix amb la industrialització provocada per l’entrada dels Estats Units en la 1ª Guerra Mundial. D’aquesta manera la població negra passa de ser gairebé exclusivament camperola, a constituir una part important del proletariat industrial nord-americà.

Aquest moviment migratori origina l’aparició i el creixement dels barris negres a les grans ciutats, com el Harlem de New York i el South Side de Chicago i propicia l’expansió i arrelament de la música de jazz per tot el territori nord-americà. 

Durant els anys vint, primer, Chicago i, una mica més tard, New York, esdevenen els centres més importants dels Estats Units pel que fa al jazz. Són les ciutats on proliferen pròspers negocis d’entreteniment i diversió, barrejats, això sí, amb la corrupció i el crim organitzat. Estem parlant dels esbojarrats anys vint.

En aquestes ciutats la música de jazz ja no es fa, com a New Orleans, a l’aire lliure, en prostíbuls o en miserables locals; es fa en tota mena de locals d’entreteniment, alguns d’ells de veritable luxe, i esdevé el suport imprescindible d’espectacles, shows, balls i revistes musicals. El jazz entra de ple en el negoci de la diversió. Per això en aquella època es podia dir amb tota propietat: jazz is entertainment

El músic de jazz, independentment de la seva categoria o geni creatiu, tenia molt clar que el seu treball anava dirigit a fer passar una bona estona al públic i, al mateix temps que el feia gaudir de la música, el feia ballar,  riure o emocionar, introduint gags musicals o visuals i, en tot cas, hi establia un contacte directe, càlid i proper. És ben cert que els músics més importants de l’època daurada del jazz (Louis Armstrong, Duke Ellington, Fats Waller, Lionel Hampton, etc.) eren, cadascú a la seva manera, formidables entertainers

No és fins a finals dels anys trenta que el jazz comença a esdevenir música de concert i des d’aleshores ençà, cada cop més se’l percep com una música seriosa, difícil i només per escoltar. Tot plegat ha fet que el jazz hagi anat perdent la popularitat de la que gaudí durant més de tres dècades. 

Recuperar la faceta de diversió i entreteniment, sense oblidar, per descomptat, la qualitat musical, és una de les coses que farien que el jazz recuperés gran part del públic perdut. Qualitat i entreteniment no tenen per què estar renyits. Només faltaria!

Ricard Gili, Fundació Catalana Jazz Clàssic