Per Bego Grau
En una era en què el coneixement viatja més ràpid del que les fronteres poden contenir-lo, la recerca científica és més que una activitat acadèmica: és un actiu estratègic. Els laboratoris, les universitats i els centres de recerca es troben avui a la intersecció entre la innovació, el poder econòmic i la seguretat nacional. El terme «seguretat en la recerca» ha emergit per descriure aquesta realitat en evolució, però el seu significat, les seves implicacions i els seus límits sovint s’entenen malament.
Zach Carwile és director associat del Research and Innovation Security and Competitiveness (RISC) Institute al Texas A&M University System, on treballa a l’àmbit acadèmic, la indústria i el govern, per reforçar les pràctiques de seguretat en la recerca. Anteriorment va exercir com a sotscap de seguretat en la recerca del sistema A&M, centrat en la protecció de la integritat de la recerca sensible finançada pel govern dels Estats Units.
Abans de passar a exercir responsabilitats en l’àmbit de l’educació superior, va dedicar 30 anys al servei de la seguretat nacional dels Estats Units, incloent-hi funcions a l’Exèrcit dels Estats Units i a l’Oficina Federal d’Investigacions (FBI), on va treballar en la protecció de la propietat intel·lectual, la recerca i les infraestructures crítiques.
Carwile és un dels experts convidats al US & EU Barcelona Meeting, organitzat per l’IEN, on veus destacades de tots dos costats de l’Atlàntic es reuneixen per reflexionar sobre seguretat, governança i cooperació transatlàntica en un context global en ràpida transformació.
Per a una audiència que es troba per primera vegada amb el terme, com definiria la seguretat en la recerca?
La “seguretat en la recerca” consisteix a protegir l’ecosistema de recerca davant l’apropiació i l’ús indegut, i les interferències. Als Estats Units, s’ha definit com la protecció de la recerca i el desenvolupament davant amenaces que puguin perjudicar la seguretat nacional o econòmica, comprometre la integritat de la recerca o implicar interferències de governs estrangers.
En el context europeu, idees similars apareixen sota termes com «seguretat del coneixement», «recerca de confiança» o «internacionalització responsable». Tots aquests conceptes apunten al mateix objectiu: protegir la integritat de la recerca alhora que es permet que prosperi.
La seguretat en la recerca només funciona quan els governs i les institucions acadèmiques col·laboren; cap dels dos no pot fer-ho tot sol.
Per què la seguretat en la recerca s’ha convertit en una preocupació tan central per a les institucions de recerca dels Estats Units en els darrers anys?
L’ecosistema de recerca es basa en l’obertura, la transparència, la reciprocitat i la competència basada en el mèrit. Aquests principis són fortaleses, però també poden crear vulnerabilitats. Molts països consideren ara la seguretat en la recerca com a essencial per als seus interessos nacionals. Alguns competidors globals estan dirigint activament esforços a explotar entorns de recerca estrangers per adquirir coneixement d’avantguarda a un cost més baix i en terminis més curts.
Per què la seguretat en la recerca és més que una qüestió de compliment normatiu per a les universitats?
La compartició no autoritzada de recerca pot posar en risc la reputació d’un investigador i les seves oportunitats futures de finançament. Abordar aquests riscos no és, per tant, només una qüestió de compliment, sinó una responsabilitat institucional fonamental. Les institucions que implementen mesures sòlides de seguretat en la recerca estan millor posicionades per competir per finançament i col·laborar internacionalment.
Per què la recerca ha esdevingut una qüestió tan estratègica en la competència global?
La recerca científica impulsa tant l’avenç econòmic com el militar. Alguns competidors estratègics busquen adquirir recerca estrangera per accelerar les seves capacitats militars. En determinats països, polítiques com la fusió civil-militar exigeixen que universitats i indústria privada donin suport directe als objectius de defensa nacional.
La recerca concebuda amb finalitats civils o humanitàries pot ser desviada cap a aplicacions de vigilància o militars sense el coneixement de l’investigador original. Més enllà de les implicacions militars, l’apropiació indeguda de tecnologies d’avantguarda, com ara productes farmacèutics avançats o el disseny de semiconductors, amenaça la seguretat econòmica. I la seguretat econòmica és inseparable de la seguretat nacional.
Com s’ha convertit la recerca científica i la innovació en un àmbit central de competència geopolítica?
Un ecosistema sòlid de recerca és vital per a la resiliència social. Per exemple, la inversió en recerca biomèdica millora la salut pública i la qualitat de vida. La recerca en infraestructures reforça l’estabilitat econòmica. Aquestes millores fan que els països siguin més competitius a escala global.
Les societats més saludables, amb ecosistemes d’innovació dinàmics, atrauen inversió i talent altament qualificat. El lideratge científic es tradueix, per tant, en oportunitats econòmiques i influència geopolítica. El coneixement s’ha convertit en una forma de poder.
Els debats públics sovint associen la seguretat en la recerca amb l’espionatge. Com ha evolucionat el panorama de les amenaces més enllà de l’espionatge tradicional?
L’espionatge continua sent una realitat. Alguns estats utilitzen actors vinculats als seus serveis d’intel·ligència per dur a terme esforços clandestins destinats a obtenir recerca estrangera, sovint per donar suport al desenvolupament militar. Tanmateix, les amenaces no es limiten als actors estatals; individus poden intentar apropiar-se indegudament de recerca per benefici personal, impulsats per l’ambició, incentius financers o ego.
També existeix el risc d’actors interns de confiança. Un investigador pot comprometre la seguretat de manera intencionada o simplement per no seguir els protocols establerts. Fins i tot sense intenció maliciosa, mecanismes de seguretat deficients poden posar en perill anys de treball. Per tant, la seguretat en la recerca requereix atenció no només davant amenaces externes, sinó també davant vulnerabilitats internes.
La col·laboració oberta ha impulsat durant molt de temps el progrés científic. Per què es re-avalua ara aquesta obertura?
Argumentaria que l’obertura en si mateixa no està sent qüestionada. L’obertura i la reciprocitat són fonamentals per a la vida acadèmica. La col·laboració entre disciplines i fronteres impulsa el descobriment i la innovació.
El que està canviant no és el compromís amb l’obertura, sinó l’avaluació del risc dins de les col·laboracions. Com a receptors de finançament públic, les institucions han d’entendre amb qui col·laboren i implementar mesures raonables per protegir la recerca d’usos indeguts. L’objectiu no és restringir la col·laboració, sinó gestionar-la de manera responsable.
Com poden els governs i les institucions abordar el risc sense caure en la sobregeneralització o la discriminació?
El punt de partida ha de ser sempre el «què», no el «qui». Primer hem de determinar quines categories d’informació o material requereixen protecció.
A partir d’aquí, les decisions sobre la compartició han de basar-se en el tipus de tecnologia, els riscos documentats i les regulacions nacionals, com ara els marcs de control d’exportacions. Les restriccions han de fonamentar-se en les possibles aplicacions de la tecnologia, no en l’ètnia o la nacionalitat. L’avaluació del risc ha de ser precisa, proporcional i basada en evidències.
En àmbits com la IA, la biotecnologia o la computació quàntica, la recerca civil pot tenir implicacions militars. Com haurien d’abordar les societats la innovació de doble ús sense frenar el progrés?
La font de finançament i la classificació de les dades són factors clau. La recerca finançada per agències de defensa o que impliqui dades propietàries pot requerir controls addicionals. Determinades àrees tecnològiques, com la intel·ligència artificial, la biotecnologia i la computació quàntica, presenten clars riscos de doble ús. Les institucions han de treballar estretament amb els equips de recerca per entendre tant les aplicacions previstes com les no previstes del seu treball.
La protecció de les tecnologies de doble ús comença per entendre el portafoli de recerca i desenvolupar criteris clars, basats en la tecnologia, per establir salvaguardes.
Què hauria d’extreure Europa de l’experiència dels Estats Units?
Les institucions de recerca depenen en gran mesura de l’orientació dels governs sobre quines tecnologies mereixen un major escrutini. Als Estats Units, hi ha una coordinació creixent entre les agències federals i l’àmbit acadèmic. Les entitats governamentals publiquen llistes de tecnologies crítiques i emergents, ajudant les institucions a prioritzar salvaguardes.
Programes com el Trust Framework de la National Science Foundation se centren primer en les àrees més sensibles, com les tecnologies quàntiques. Europa comença a avançar en una direcció similar mitjançant recents recomanacions del Consell sobre seguretat en la recerca.
Si la seguretat en la recerca esdevé una qüestió definidora de la propera dècada, quins malentesos cal superar?
El malentès més urgent és que reforçar la seguretat en la recerca exigeix sacrificar l’obertura. No és així. L’obertura és essencial per a la innovació. Però també hem de reconèixer que els adversaris poden explotar aquesta obertura. El repte consisteix a gestionar el risc en les col·laboracions internacionals, especialment els conflictes d’interès i de compromís, abans que els projectes comencin.
El progrés depèn d’una implicació més profunda entre governs i institucions de recerca. Junts han de desenvolupar marcs de governança que siguin pràctics, sostenibles i protectors, sense soscavar l’esperit col·laboratiu que fa possible la recerca. La seguretat en la recerca no consisteix a tancar portes, sinó a garantir que, quan les obrim, ho fem de manera responsable.
Zach Carwile, serà un dels ponents al US & EU Barcelona Meeting.
2026. Assegurant l’aliança del demà: Reimaginant la seguretat transatlàntica en un món canviant.
Dijous, 26 de març.
