Per Marc Amat
El 1966, en una Espanya que culminava la institucionalització del regim franquista i enmig d’un món marcat per les dinàmiques de la guerra freda, el pintor d’origen filipí Fernando Zóbel va obrir un museu al petit municipi castellà de Conca. Podria semblar un fet anecdòtic, però aquest pas es va convertir en un feix de llum per a molts artistes pictòrics espanyols. Finançat al marge de les institucions oficials, el Museo de Arte Abstracto Español de Zóbel naixia amb l’objectiu de connectar la cultura espanyola amb la modernitat que embolcallava les democràcies occidentals com la dels Estats Units. Ho va aconseguir de seguida. L’any de la seva inauguració ja va rebre la visita d’Alfred H. Barr, fundador i primer director del MoMA, que va definir-lo com «el petit museu més bonic del món», i la revista Time li dedicava un ampli reportatge.
A les seves parets, s’hi exhibien obres d’art no figuratiu d’artistes espanyols procedents de la col·lecció personal de Zóbel. A la seva biblioteca, s’hi podien consultar catàlegs d’art, revistes i documentació artística de tota mena que arribava d’arreu del món. El museu es va convertir en una de les poques finestres obertes que van dur a Espanya la brisa de l’expressionisme abstracte nord-americà. Però, de quina manera artistes com Mark Rothko, Jackson Pollock o Willem de Kooning van acabar influint a artistes catalans com Modest Cuixart, Albert Ràfols-Casamada o, Joan Hernández Pijuan?
Algunes respostes les podem trobar recorrent les sales de l’exposició Els camins de l’abstracció, 1957-1978. Diàlegs amb el Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca, concebuda i organitzada per la Fundació Catalunya La Pedrera i la Fundación Juan March. Ens hi guia Sergi Plans, que juntament amb Manuel Fontán del Junco i Marga Viza, és un dels comissaris de la mostra. L’exposició es pot visitar a la sala d’exposicions de La Pedrera fins al 15 de gener de 2023.
Els camins de l’abstracció és una exposició, però també un intens diàleg. La podríem definir així?
Sí. Hem plantejat la mostra intentant establir converses íntimes i discretes entre les obres que hi exposem. Per exemple, Antoni Tàpies dialoga amb Jean Dubuffet, Jordi Teixidor amb Ad Reidhart,o Albert Ràfols-Casamada amb Mark Rothko, … Hem seguit la filosofia que Fernando Zóbel va utilitzar a l’hora d’organitzar el museu de Conca. Ell no entenia el seu museu com una instal·lació enciclopèdica i cronològica, sinó com una experiència estètica, com un espai que havia d’afavorir el diàleg constant entre les obres, que també conversaven amb la singularitat dels edificis del segle XV que les acollia: les Cases Penjades de Conca. Aquí hem procurat fer el mateix, però dialogant amb la fascinant Casa Milà, d’Antoni Gaudí, declarada per la UNESCO, també, Bé cultural del patrimoni mundial.
L’exposició ens demostra fins a quin punt l’expressionisme abstracte nord-americà va influir pintors catalans i espanyols. Com es va gestar aquesta connexió?
És una història llarga i amb grans dosis de política. Per començar a desgranar-la, ens hem de situar al 1945. En l’àmbit artístic, el punt final a la Segona Guerra Mundial va fer néixer una nova generació d’artistes marcats pel dolor, el patiment, la falta d’esperança i l’angoixa derivada del conflicte. Les seves obres qüestionaven la forma, l’espai i els materials que s’havien utilitzat fins aleshores i obrien la porta de nou a l’abstracció per establir una nova relació del pintor amb la realitat; s’insisteix en la projecció lliure de l’expressivitat, reveladora de la subjectivitat de l’artista. Als Estats Units hi va sorgir l’expressionisme abstracte. A Europa, l’informalisme.
Enmig d’aquest panorama, l’art espanyol quin paper jugava a nivell internacional?
La inestabilitat política i el creixement dels totalitarismes a l’Europa dels anys trenta va fer que molts artistes del Vell Continent emigressin als Estats Units i continuessin desenvolupant la seva carrera artística des d’allà, com Josef Albers o Hans Hofmann, que continuarien amb la seva tasca pedagògica i esdevindrien mestre de molts dels artistes que després conformarien la jove generació dels expressionistes abstractes, com William de Kooning, Lee Krasner o Helen Frankenthaler, artistes presents en aquesta mostra. Sens dubte, era un moment de canvi, perquè la capitalitat artística mundial començava a bascular de París cap a Nova York. Després de la Segona Guerra Mundial Espanya va quedar totalment aïllada de l’exterior, també a nivell artístic.
A partir de la dècada de 1950, Espanya inicia un procés de tímida obertura cap a l’exterior. Es va notar en el camp artístic?
Sí. Concretament el 1953 va marcar un punt d’inflexió. Aquell any, el primer de la primera presidència del president nord-americà Dwight Eisenhower, es va signar amb l’Espanya del dictador Francisco Franco els Pactes de Madrid, que assegurava ajuda econòmica i militar al règim a canvi de la instal·lació de quatre bases militars nord-americanes. Des d’aleshores, Espanya va començar a trencar l’aïllament i el període d’autarquia, i ampliar el marc de relacions internacionals. A més dels Estats Units, amb el Concordat amb la Santa Seu o la incorporació a l’ONU. Sens dubte això va obrir la porta a l’art provinent de l’exterior i, en concret, del nord-americà.
Els Estats Units, de quina manera donaven a conèixer el seu art a Europa?
L’art abstracte americà es va identificar, sense fissures, com la marca de la llibertat de les democràcies liberals i, alhora, com l’antagonista de l’art dels sistemes comunistes de l’altra banda del que aviat es convertiria en el Teló d’Acer. Els Estats Units practicaven una intensa política de promoció internacional del seu art, com a eina de diplomàcia cultural. Organitzaven exposicions itinerants que recorrien les principals ciutats europees. Sempre havien passat de llarg d’Espanya, fins que, a partir de 1953, van començar a aturar-s’hi. D’aquesta manera, els artistes catalans i espanyols van poder veure amb els seus propis ulls l’obra dels artistes abstractes americans. Exposicions com la de la Virreina l’any 1955 o la del 1958 a Madrid en el recent remodelat Museo de Arte Contemporaneo, amb obres procedents del MoMA, van marcar un punt d’inflexió, també en l’art català i espanyol.
De la mateixa manera que l’art dels Estats Units va entrar a Espanya, l’art espanyol també va arribar als Estats Units?
Efectivament. La relació va ser bidireccional. L’any 1960, es van dur a terme dues grans exposicions sobre l’art espanyol a Nova York. La primera, al Guggenheim Museum, que tot just acabava d’obrir les seves portes. Es deia Before Picasso. After Miró. No va ser un fet aïllat. De fet, el museu ja va incloure al seu fons permanent obres de Tàpies i de Chillida. El mateix any, també a Nova York, s’hi va inaugurar la New spanish painting and sculpture, organitzada en col·laboració amb el Ministeri d’Afers Exteriors espanyol i que es va poder veure durant quatre mesos al MoMa. S’hi van poder veure Tàpies i Chillida, però també Cuixart, Tharrats, Saura o Canogar. L’art informalista espanyol es valorava internacionalment.
De quina manera encaixava l’informalisme espanyol influït per l’expressionisme abstracte nord-americà dins el franquisme?
A partir de mitjans dels anys 50, els pintors espanyols s’amaraven de les influències exteriors i les incorporaven a les seves obres, però ho havien de fer amb astúcia. Havien d’esquivar la censura i la repressió del règim. El franquisme, però, no veia l’art dels informalistes com un element susceptible de ser subversiu. Fins i tot, en la III Bienal Hispanoamericana celebrada a Barcelona el 1955, Franco va assegurar que, si això era fer la revolució, no suposava cap problema. Aquestes paraules van fer que els aparells ministerials comencessin a exportar l’art abstracte espanyol cap a l’exterior i en potenciessin la seva presència a les grans biennals artístiques. Es recolliran importants reconeixements internacionals, però per contra a l’interior no rebia cap recolzament, ni era present als pocs museus públics existents.
L’exposició es pot veure a La Pedrera fins al 15 de gener de 2023, però també compta amb un programa d’activitats que es faran en altres equipaments. En què consisteix?
Volem que l’exposició s’expandeixi per tota la ciutat de Barcelona i establir diàlegs sobre l’abstracció amb altres disciplines artístiques, com la música, la fotografia o el cinema. Per això des de la Fundació Catalunya La Pedrera hem cocreat amb altres institucions culturals un seguit de propostes per ampliar continguts i aportar altres mirades que amplifiquen l’exposició. Es poden consultar totes a la nostra pàgina web. Farem activitats amb el Gran Teatre del Liceu, amb la Filmoteca de Catalunya, amb la Fundació Antoni Tàpies, amb l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), amb la Biblioteca de Catalunya, amb la Fundació Foto Colectania i amb la Fundació Suñol.
Més informació de l’exposició: https://www.lapedrera.com/ca/agenda-activitats-barcelona/exposicio/els-camins-de-labstraccio-1957-1978
Programació de l’exposició expandida: https://www.lapedrera.com/ca/agenda-activitats-barcelona/cicle/exposicio-expandida
