President de la Fundació Privada Catalana Jazz Clàssic, una de les entitats impulsores del Barcelona Springtime Swing.
Per Marc Amat
Tornar a fer sonar jazz clàssic als escenaris de Barcelona. Aquesta és la principal ambició del Barcelona Springtime Swing, el cicle de concerts que, des de fa quatre edicions, programa propostes de jazz ben singulars a la capital catalana. Es tracta de músics de gran talent i amb una forta projecció internacional que, així i tot, encara no han tingut l’oportunitat de visitar les sales i els festivals catalans. Toquen jazz clàssic, un gènere que ha quedat arraconat als circuits culturals pel jazz de fusió i d’avantguarda, però que conserva tota l’essència, la tradició i la història de l’estil musical dels negres nord-americans.
Darrere aquest cicle hi ha la Fundació Privada Catalana Jazz Clàssic, però també l’Institut d’Estudis Nord-americans, Enginyers Industrials de Catalunya, l’Ateneu Barcelonès, International Jazz Productions, el Centre Moral i Instructiu de Gràcia i la Fundació CIC. Enguany, la proposta s’encetarà el divendres, 8 de març, a les 19:30 h, a la Fundació CIC Auditorium, amb el saxo tenor de Michel Pastre, acompanyat de Gerard Nieto, al piano, d’Ignasi González al contrabaix i de Martí Elias a la bateria. La segona cita serà a una ubicació nova per al cicle: la Sala Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. El dijous, 18 d’abril, a les 19:30 h, hi tocarà el pianista Luca Filastro, acompanyat del contrabaixista Giuseppe Campisi i el bateria Esteve Pi. Els encarregats de cloure el cicle seran tres grans noms de l’escena jazzística internacional: el guitarrista Ulf Wakenius, el contrabaixista Pierre Boussaguet i el pianista Ignasi Terraza. Serà el dijous, 9 de maig, a les 20 h, al Centre Moral i Instructiu de Gràcia.
Aquest mes, parlem de la programació d’aquesta quarta edició, dels objectius del Barcelona Springtime Swing i de les claus del jazz clàssic amb Ricard Gili (Barcelona, 1948), president de la Fundació Privada Catalana Jazz Clàssic.
Aquesta primavera, torna el cicle Barcelona Springtime Swing. Què el fa tan especial?
El nostre principal al·licient és que programem músics de jazz clàssic que habitualment no actuen a Barcelona i que, si no fos per nosaltres, potser no ens visitarien mai. Són intèrprets poc coneguts pel gran públic, que no acostumen a tenir lloc a les sales i festivals de la ciutat, però que són molt interessants. Tots tenen un talent increïble. Aquest any, per exemple, el 8 de març, ens visitarà en Michel Pastre, un saxofonista francès de gran qualitat, que no ha actuat mai a Barcelona com a solista. El 18 d’abril, pujarà a l’escenari en Luca Filastro, un pianista italià molt jove, però que coneix a fons els estils del jazz clàssic. L’hem pogut veure molt poc a casa nostra. La traca final serà un trio de tres figures de renom internacional: el guitarrista Ulf Wakenius, el contrabaixista Pierre Boussaguet i el pianista barceloní Ignasi Terraza. Tancaran el cicle el 9 de maig.
Exactament, què és el jazz clàssic?
És la música creada pels negres nord-americans seguint uns paràmetres mètrics, rítmics i expressius molt concrets que s’han mantingut vius al llarg de dècades i que han conquerit el món sencer. Al voltant del jazz clàssic hi han anat apareixent noves variants arran de la fusió amb altres estils. Això ha fet que el jazz més primerenc hagi anat quedant oblidat. Tot i així, entre els intèrprets del jazz clàssic hi ha grans noms de la música, com el guitarrista Wes Montgomery, el pianista Errol Garner, el saxofonista Stanley Turrentine o el cantant Ray Charles. Cadascú ha portat el gènere cap al seu estil més personal, però sempre mantenint els recursos que el defineixen.
Per què el jazz clàssic no acostuma a sonar als escenaris catalans?
La majoria de sales de jazz de Barcelona i els grans festivals del gènere que es fan a la ciutat fa dècades que han anat virant cap al jazz d’avantguarda o de fusió. No hi ha gaires espais per als músics joves o intèrprets consolidats que encara conserven el jazz en la seva concepció original i clàssica. A Catalunya, el jazz clàssic només es pot escoltar de forma molt puntual i aïllada. Nosaltres, amb el Barcelona Springtime Swing, ho volem canviar.
Als Estats Units, també ha perdut presència…
Sí. És una tendència global. La societat de consum, de la qual els nord-americans són els reis, crea una necessitat de canvi constant. Això ha condemnat el jazz, com a música popular, a no poder fer el seu camí amb tranquil·litat: la dinàmica de la indústria ha arrossegat el públic a reclamar novetats constantment i, d’aquí, n’han sorgit les fusions i les avantguardes. El consumisme ha adulterat moltíssim el jazz clàssic, però també ho ha fet el racisme. En aquest gènere més primari, els negres n’eren els reis. Quan el jazz va entrar a formar part de l’imaginari més intel·lectual, elitista i fred, els blancs van accedir-hi en massa, amb estils com el cool-jazz, mesurat i més subtil.
Així i tot, estem vivint una recuperació del jazz clàssic?
Podríem dir-ho així. Si més no, estem en temps de reconeixement. Tot gènere té el seu moment daurat i el del jazz clàssic va ser fa molt de temps. Ara bé, sempre hi ha gent que en guarda la flama. També he detectat que cada vegada hi ha menys rebuig per part de les generacions més joves cap al jazz original. Això és molt bona notícia, perquè tenen una pressió molt forta del sistema mediàtic: les paraules novetat, progrés i evolució són capaces de capgirar-ho tot i fer perdre el món de vista. Ara hem aconseguit neutralitzar el rebuig i ja no fa por tocar o escoltar un estil que es tocava fa cent anys.
A les escoles de jazz no se’ls parla d’aquest gènere més primari?
Molt poc. Ara potser està canviant, però fins fa poc encara explicaven que el jazz fet abans de 1940 era un element purament folklòric i prehistòric. Això és un error majúscul: és com si als conservatoris de música clàssica no es tinguessin en compte compositors meravellosos com Bach, Beethoven, Mozart o Wagner perquè van aparèixer abans que Stravinski.
Així, els joves ho tenen difícil per redescobrir el jazz clàssic…
Atreure nou públic és el nostre gran problema, però de mica en mica ens n’estem sortint. Creiem en el mecanisme lent de crear confiança. Volem que tot el que porti el nostre segell sigui sinònim de qualitat. Hi ha joves que s’hi enganxen a través del ball, per exemple. De fet, el jazz clàssic permet passar-ho molt bé i tothom qui ve a escoltar-ne s’endú un gran record i en marxa amb un bon gust de boca. Si la gent no el coneix, és perquè els mitjans de comunicació no en parlen gaire. En l’aparador del jazz hi ha parts molt lluents, que ocupen els diaris i els principals festivals, però també hi ha el cantó polsós i enfosquit on s’amaga el jazz clàssic. Nosaltres volem il·luminar-lo i fer que, un cop descobert, el públic triï quin li agrada més, amb igualtat de condicions.
El Barcelona Springtime Swing ja ha despertat l’interès de diverses entitats i organismes. Us obre noves portes?
Sí. Això ens ajuda molt a arribar a nous públics! Vam començar col·laborant amb l’Institut d’Estudis Nord-americans i, amb el pas dels anys, hi hem afegit la secció de cultura d’Enginyers Industrials de Catalunya i el Centre Moral i Instructiu de Gràcia. L’últim a pujar al carro ha estat l’Ateneu Barcelonès. De fet, el concert de Luca Filastro el celebrarem a la Sala Bohigas d’aquesta entitat, al carrer Canuda. Estendre el cicle a llocs així ens ajuda a portar el jazz clàssic a orelles de persones a les quals potser no hauríem arribat.
