Periodista cultural i comissari de l’exposició ‘Subúrbia. La construcció del somni americà’ / Fotògraf: Juan Carlos Rodríguez
Per Marc Amat
Una casa amb jardí, piscina i garatge de dues places en un barri residencial idíl·lic: a tocar de la natura, amb nens i nenes corrent en bicicleta i veïns que, de tant en tant, et visiten amb un somriure i un pastís de nabius entre les mans. Aquest podria ser el barri on viu l’Elliot, el nen d’E.T., l’extraterrestre (1982); l’ordinària família Burnham, a la premiada American Beauty (1999) o el petit Kevin de la saga de pel·lícules Sol a casa (1990-2021). Des de fa dècades, el cinema, la televisió i la publicitat creada als Estats Units ens ha mostrat protagonistes que fan vida en un entorn idíl·lic, als suburbs nord-americans. A Catalunya, malgrat la influència de les pantalles, la paraula suburbi ha mantingut una connotació ben diferent: en lloc de ser els barris on resideix la classe benestant, és on viu la gent amb menys recursos.
Fins al 8 de setembre de 2024, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acull l’exposició Subúrbia. La construcció del somni americà. És una mostra que acosta els visitants a l’imaginari de la casa familiar idíl·lica i que els convida a reflexionar sobre aquest estil de vida, el valor de la ciutat i la funció de l’espai públic. Per saber com es van crear els suburbs, com connecten amb ciutats europees com Barcelona i quins impactes socials, econòmics i mediambientals té aquest model urbanístic, conversem amb Philipp Engel, comissari de l’exposició i periodista especialitzat en cinema i literatura.
Els suburbs nord-americans són més que un model urbanístic: un estil de vida, un tret cultural… Com s’ha plantejat l’exposició?
La mostra traça un recorregut per la història cultural dels barris residencials dels Estats Units, des de principis del segle XIX fins a l’actualitat. Qui la visiti s’adonarà de com els suburbs han deixat rastre en tota mena de disciplines artístiques. Per exemple, a l’exposició hi trobarà fotografia, pintura, literatura -molts, del fons bibliogràfic de l’Institut d’Estudis Nord-americans (IEN)-, cinema i televisió. Aquesta és la part més pop, però la mostra acaba amb un espai dedicat a desxifrar com ressona aquest fenomen a Catalunya, a través de l’urbanisme dispers. És un colofó final més analític.
Parlem dels inicis dels suburbs. Dius que van néixer al segle XIX.
Sí. És la tesi de Kenneth T. Jackson, un dels primers historiadors que va estudiar aquest fenomen. Ell assegura que la llavor dels suburbs nord-americans va aparèixer a finals de la dècada de 1810, coincidint amb la inauguració d’un ferri de vapor que va connectar Manhattan i Brooklyn. De sobte, els habitants de Manhattan podien viure en un entorn natural i tranquil a tan sols 20 minuts del brogit de la ciutat.
Per tant, l’aparició dels suburbs està connectada amb la revolució industrial?
Exacte. Eren temps de molts canvis. Més enllà de ser una època marcada pel progrés tècnic i econòmic, a la revolució industrial hi va haver epidèmies, grans onades migratòries, increments de la delinqüència i del consum d’alcohol… L’entorn urbà es va demonitzar i, per contra, l’espai natural va convertir-se en un indret de refugi. Amb la posada en marxa de nous mètodes de transport com el tren o el ferri de vapor, es produeix una primera onada de suburbanites.
Qui en va formar part?
Els primers a moure’s cap als entorns rurals van ser famílies de classe benestant. Els caps de família volien marxar de la ciutat per crear una espècie de santuari enmig de la natura on deixar la dona i els fills, però que fos prou a prop del nucli urbà per anar-hi només a treballar. Robert Fishman, un dels altres estudiosos del tema, té un llibre que es diu La utopia burgesa on analitza com els burgesos del segle XIX van fer el pas de convertir-se en suburbanites. Van marxar els més rics i van provocar l’admiració de la resta.
I així és com es va crear el somni americà.
Sí. A mitjans del segle XIX la gent ja comença a somiar en tenir una casa amb jardí a la perifèria de la ciutat. Mostra d’això és l’èxit comercial que van aconseguir els llibres d’Andrew Jackson Downing, un dels pares de l’arquitectura paisatgística nord-americana. Ell es dedicava a la venda de plantes, però també escrivia i acompanyava les seves publicacions de dibuixos de mansions enjardinades. La gent que no se les podia permetre, es comprava els llibres i pensava que, potser, en un futur, podria arribar a tenir-ne una. La primera part de l’exposició tracta del naixement d’aquest somni.
Aquest fenomen també va arribar a Europa?
Les ciutats del món anglosaxó es van desenvolupar d’una manera diferent de com ho van fer París o Barcelona. A la capital catalana, per exemple, la burgesia del segle XIX va anar a viure a l’Eixample. Ara bé, sí que hi ha tímids precedents anglesos que, fins i tot, són anteriors a la primera suburb nord-americana: a finals del segle XVIII, alguns burgesos de Londres van començar a emigrar fora de la ciutat. El volum de persones, però, no tenia res a veure amb les 200 que es movien ferri amunt i ferri avall entre Manhattan i Brooklyn a partir de 1814.
Potser per això la paraula anglesa suburbs i la catalana suburbis tenen significats diferents?
Malgrat ser un mot que prové del llatí, en català i en castellà sempre l’hem utilitzat amb una connotació negativa. Sense anar més lluny, la RAE la defineix com “una zona deprimida a la perifèria de les ciutats”. L’IEC hi fa constar el matís “on viu la gent humil”. Per a nosaltres, un suburbi és un barri als afores de la ciutat, ple de torres d’edificis on anaven a parar els emigrants que anaven a treballar a la ciutat. Un espai industrial. Quan llegim al diari “S’encenen els suburbis de París”, no s’estan referint a un barri residencial amb aspersors regant la gespa.
Per tant, els moviments demogràfics entre els Estats Units i Europa també són diferents.
Als Estats Units s’hi ha produït l’efecte dònut. Cada cop hi ha menys gent vivint al centre de les grans ciutats. Només hi van a treballar i viuen a la perifèria. A Europa, en canvi, tradicionalment la gent ha seguit vivint dins les capitals. Ho veiem a Barcelona, però també a Madrid o París. Això està començant a canviar. De fet, aquest és un dels motius pel qual és més interessant que mai fer ara aquesta exposició.
Com connecta aquest fenomen nascut fa 250 anys als Estats Units amb la Barcelona actual?
És un cas molt interessant. El setembre de l’any passat, l’Institut Metròpoli de Barcelona va calcular que 70.000 barcelonins marxarien a viure fora de la ciutat en els 5 anys vinents, buscant la seva versió del somni suburbà. Estem en un moment en què els preus de lloguer també obliguen moltes persones a pensar en aquesta opció. Aquesta pot ser una diferència respecte del fenomen nord-americà, però les dades subratllen que un 70% dels barcelonins que ja han marxat fora ho han fet per millorar el seu habitatge. L’efecte de la covid-19 també ho va impulsar.
El model urbanístic dels suburbs nord-americans continua tenint futur?
En l’àmbit mediambiental, no és un model sostenible. Es basa en els desplaçaments continus amb automòbil als centres de la ciutat, a despeses energètiques i d’aigua més elevades, pesticides pel jardí… A l’exposició, però, sempre hem volgut tenir una mirada ambivalent: no és sostenible, però té un imaginari molt potent. De fet, la gent continua aspirant-hi i volent-hi anar a viure encara que no sigui sostenible.
