Marc Migó: “Als Estats Units, l’entorn acadèmic musical valora la diversitat i sap potenciar els trets únics de cada estudiant”

Marc Migó

Fotografia: Hans Dieter

Per Marc Amat

El dia que va fer 16 anys, l’avi d’en Marc Migó (Barcelona, 1993) va fer-li un regal molt especial: una col·lecció de discs del mític segell de música clàssica Deutsche Grammophon. Quan els va escoltar, de seguida va quedar-ne fascinat. Mai havia fet música, però va convèncer els seus pares perquè l’apuntessin a classes particulars de piano, harmonia, contrapunt i composició. De la mà dels professors Liliana Sainz i Xavier Boliart, va assolir el nivell suficient per entrar a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) en tan sols dos anys. No va trigar a despuntar-hi. Amb mestres com Salvador Brotons i Albert Guinovart, les obres de Migó van ser interpretades en festivals internacionals com Buffalo Festival (2014) i Charlotte New Music (2015) i va endur-se guardons com l’Orient/Occident Competition Composers (2015 i 2016).

La seva prometedora carrera, però, va fer un salt endavant el 2017, quan va pujar a un avió amb destinació a Nova York. Havia guanyat una beca per estudiar a  The Juilliard School, un dels conservatoris musicals més prestigiosos del món. Avui, amarat dels ecosistemes musicals catalans i nord-americans, Migó és un dels compositors catalans joves de música clàssica amb més projecció internacional. Aquest mes de juny, encetarà un cicle de concerts al paranimf de la Universitat de Barcelona (UB), que busca connectar compositors catalans amb talents musicals nord-americans i que compta amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Nord-americans (IEN). Hi conversem. 

ACTUALITZACIÓ 07.06.2023 | Aquest mes de juny, la Societat Estatunidenca de Compositors, Autors i Editors de Nova York (ASCAP Foundation) ha premiat el jove compositor amb dos guardons de pes: el Morton Gould Young Composer Award, que distingeix el talent jove, i el Leo Kaplan Award 2023, que ha distingit l’obra Concerto Grosso nº1 “The Seance” de Migó com a millor composició. Després de rebre aquests reconeixements, el 21 de juny serà a Barcelona per presentar el seu Nocturn per a violí, arpa, piano i orquestra de corda, i el Concerto Grosso per a flauta, orquestra de corda i clavicèmbal. Serà en un concert molt especial, al Paraninf de la Universitat de Barcelona, titulat De Nova York a Barcelona: vincles insospitats. A la cita, Migó compartirà programa amb l’oscaritzat John Coriglian, Philip Lasser i Glen Cortese, que dirigirà l’Orquestra del Reial Cercle Artístic (ORCA).

Si avui estem parlant amb tu, és gràcies al rèquiem de Mozart?

En certa manera, podríem dir-ho així. És una història molt maca i que, a més a més, és certa. Quan tenia 16 anys, el meu avi em va regalar una col·lecció de discs de la discogràfica Deutsche Grammophon. Jo no havia fet mai música, però ell era una persona amb moltes inquietuds culturals i va decidir que seria un bon regal. Hi havia enregistrades obres de diversos compositors. Quan vaig escoltar el primer disc, amb peces de Bach, no em va dir res. Quan vaig arribar a Mozart, però, tot va fer un gir. Concretament, amb el Rèquiem. Va ser una il·luminació, una revelació, un instant intensíssim… un moment molt important a la meva vida. L’escoltava cada matí, en els 50 minuts de trajecte que tenia de casa a l’institut. 

Què et va provocar, escoltar-lo?

Simplement, em va obrir comportes mentals. De sobte, dins el meu cap, hi van començar a aparèixer melodies. Aleshores no tenia rudiments musicals, però m’apassionava. A casa hi tenia un piano. M’hi vaig asseure i vaig descobrir que podia treure les melodies d’oida. Vaig sentir un desig irrefrenable de posar-me a estudiar música. 

I aquí és on entren en joc la Liliana Sainz i en Xavier Boliart. 

 Sí. Vaig convèncer els meus pares perquè m’apuntessin a classes particulars amb ells. De la Liliana en vaig aprendre piano i harmonia. D’en Xavier, composició. Aleshores, jo no sabia que volia ser músic. Només tenia molta curiositat per saber com funcionava tot. De fet, després d’estudiar batxillerat, tenia pensat apuntar-me a estudiar biologia, perquè també m’encantava, però vaig acabar escollint la música. 

Què hi va dir la família?

Imagina’t que ets un adolescent a qui sempre li ha anat bé l’escola i que, de petit, ha tingut un fort interès científic. Un dia, escoltes un disc i et tanques a l’habitació obsessionat amb la música clàssica. Es van preocupar per mi i jo ho entenia. Finalment, quan vaig acabar batxillerat vaig apuntar-me al grau de Comunicació i Indústries Culturals, a la UB. Ho vaig fer per donar-los la tranquil·litat que estava cursant una carrera de debò. Però tan sols vaig durar 6 mesos. Tenia la necessitat de demostrar als meus pares que, malgrat haver començat tard al món de la música, tenia el talent per prosperar-hi. Em van escoltar i em van fer un vot de confiança. Els estic molt agraït. Amb una autoexigència sana i sent molt metòdic, vaig aconseguir cobrir el temari de piano de 8 anys en tan sols un i mig. 

Vas aconseguir entrar a l’ESMUC en temps rècord. Com ho vas viure?

Abans d’entrar-hi, ja hi anava i passejava pels passadissos. Tot m’impressionava molt. Em fascinava veure com els alumnes tocaven. Per mi, entrar-hi va ser la confirmació que encara no havia perdut el tren de dedicar-me a la música. Un cop dins, vaig tenir la sensació de ser un outsider de la música clàssica. Tothom ja tenia els seus amics, del conservatori, de l’escola de música… I jo no coneixia ningú. De fet, a les proves de cor, el professor em va preguntar quina veu era i jo no ho sabia, perquè no havia cantat mai en un cor. Es va estirar els cabells. Al cap de poc, però, vaig teixir-hi una xarxa d’amistats molt important, amb qui compartia la mateixa passió per la música i la composició.

Ara bé, el 2017, vas rebre una beca que et va marcar per sempre.

Sí. Vaig rebre una beca de l’SGAE per anar a estudiar un màster als Estats Units. A Catalunya, el panorama de la creació de música contemporània em semblava una mica pobre, i no m’acabava d’identificar amb la visió acadèmica que se’n tenia: era massa avantguardista. En canvi, la concepció que se’n tenia al país nord-americà era més oberta i eclèctica, amb melodies que frisaven per connectar-se més amb les coses que passaven al món, més romàntica i més emocional. Allà la música no s’avergonyia de buscar la bellesa. Per contra, a Barcelona et miraven com un cursi o carrincló. 

Vas aconseguir que t’acceptessin a  The Juilliard School, un dels conservatoris amb més renom del món. Com va anar? 

Des d’un primer moment, tenia clar que volia estudiar allà, però el percentatge d’acceptació era molt petit: de menys d’un 5%. No volia jugar-m’ho tot a una sola carta, així que vaig aplicar també per cursar estudis a Califòrnia, Texas, Michigan, Indiana… També són llocs molt bons. Finalment, em van confirmar que havia entrat a la Juilliard. Només aterrar-hi, vaig anar a veure una classe on l’alumnat interpretava les obres per a orquestra que havien escrit. Vaig al·lucinar. Vaig sentir una barreja de pànic, por i unes ganes boges de començar. 

Quina diferència hi vas trobar, amb l’ensenyament musical a Catalunya?

De la mateixa manera que Nova York no és el paradigma de ciutat nord-americana, la Juilliard tampoc era el paradigma del conservatori nord-americà. Era un microcosmos, però el millor microcosmos que podia oferir els Estats Units. Tenia un pressupost d’un bilió de dòlars i atreia un talent increïble. Tothom tenia ganes de fer coses. S’hi notava l’esperit emprenedor que caracteritza els Estats Units. La gent és molt responsable i tenen la voluntat d’excel·lir. L’entorn acadèmic i cultural sap valorar la diversitat i, sobretot, il·luminar els trets que fan únic cada individu. A Barcelona, sovint hi vaig trobar a faltar al·licients. 

De quina manera t’ha influït anar a estudiar als Estats Units? 

D’entrada, m’ha donat un perfeccionament tècnic musical del nivell més alt al qual jo podia aspirar, contactes de músics extraordinaris i un munt d’oportunitats. M’ha eixamplat els horitzons. He refermat la idea que la música es basa en establir un vincle amb l’audiència: cal emocionar-la explicant-li històries a través del so. M’ha donat esperances sobre el poder transformador i catàrtic que pot tenir l’art sobre les persones. Haver viscut aquesta experiència allà -i comptar amb les arrels catalanes- també m’ha influït en les composicions: tenen una barreja de lluminositat mediterrània i del folklore català, però també el dinamisme i riquesa nord-americana.

Quin coneixement es té als Estats Units dels compositors catalans? 

Ben poc. D’entrada, no situen el component català. Emmarquen compositors com Isaac Albéniz o Enric Granados dins el context espanyol. Amb l’Institut Ramon Llull hem organitzat concerts per posar en valor compositors catalans com Joan Manén o Carles Suriñach i els vincles que van tenir amb els Estats Units. Quan el públic nord-americà els va descobrir, va al·lucinar. Els van anomenar tresors amagats. Se sorprenien de la qualitat que tenien. Els Estats Units es poden enriquir molt de la cultura musical catalana. De sobte, ensenyant-los-la, els obres les portes d’un nou corpus d’obres excel·lents i poc conegudes. 

Aquest juny, acostaràs el món musical dels Estats Units i de Catalunya en un concert al paranimf de la UB, amb la col·laboració de l’IEN. Què hi proposaràs?

Serà el 21 de juny, a les 19.00h. Una orquestra catalana interpretarà obres de compositors nord-americans que van tenir vincles amb l’ecosistema musical català: John Corigliano,  Philip Lasser i Glen Cortese. També s’interpretaran dues peces meves: Nocturn i Concerto Grosso No. 1 “The Seance”. L’orquestra estarà dirigida, excepcionalment, per un prestigiós director nord-americà. És la manifestació física de l’ambició de connectar els dos mons.

Més informació del concert en el següent enllaç: De Nueva York en Barcelona: Vínculos insospechados

Personal website: www.marcmigo.com

Enquire here

Give us a call or fill in the form below and we'll contact you. We endeavor to answer all inquiries within 24 hours on business days.