Josep M. Colomer: “L’actual polarització política dels Estats Units té l’origen en el seu sistema institucional”

El 6 de gener de 2021, les imatges de l’assalt al Capitoli dels Estats Units van recórrer tot el món. Com explica aquell episodi? 

Als mitjans de comunicació s’ha repetit moltes vegades que allò que vam viure va ser un cas sense precedents. Ara bé, al llarg de la història, el país nord-americà s’ha hagut d’enfrontar a diversos episodis de violència institucional. Si duem la mirada més enllà del passat recent, entre 1830 i 1860 es va viure una gran escalada de tensió i violència, fins i tot entre els mateixos congressistes. Amb l’abolició de l’esclavisme com a tema troncal, la dinàmica va acabar desembocant en una sagnant guerra civil, amb 750.000 persones mortes, una xifra que suposava el 2,5 % de la població dels Estats Units de l’època. Ara, des de fa gairebé tres dècades, estem vivint un altre augment continuat de tensió en el camp de la política interna nord-americana. Aquest cop no desembocarà en una guerra civil, però està paralitzant la política. Hi ha problemes per aprovar els pressupostos; darrerament, s’han viscut quatre impeachments, quan tan sols n’hi havia hagut un al segle XIX; costa molt legislar… 

Hem d’entendre la retòrica de Donald Trump i l’assalt al Capitoli com un punt culminant d’aquesta escalada?

N’és una conseqüència. Així i tot, L’inici de les tensions l’hem d’anar a buscar a mitjans de la dècada de 1990. El 1994, després de molts anys sense aconseguir-ho, els republicans van obtenir majoria al Congrés. Des del primer dia, van actuar creant un clima d’hostilitat política contra el president Clinton. Van intentar impugnar-lo, van destapar-ne escàndols… Avui, aquest comportament encara continua: els republicans adopten una posició de boicot cap a les institucions que no controlen. 

I això fa que el sistema institucional trontolli. 

No es que siguin persones més malvades o conflictives: el problema rau en el propi disseny institucional del país, que crea incentius perquè això passi. Aquesta és la meva tesi. 

Però, aleshores, és un problema que ve de molt lluny. De fet, deu tenir l’origen en la mateixa constitució.

Al segle XVIII, quan els Estats Units va aprovar la seva carta magna, van fer un experiment: crear una república en un país de grans dimensions. Això no existia enlloc i, en certa manera, podem dir que van pagar la novatada. Van redactar una constitució molt pensada per defensar-se dels exèrcits britànics, francesos i espanyols, que encara tenien colònies a la vora. Per tant, la política exterior n’era l’element troncal. Amb la creació dels Estats Units, els estats recentment independents que en van formar part volien tenir un govern més ferm. Al llarg dels segles, la política exterior ha continuat sent l’eix del sistema nord-americà. Ho vam veure, per exemple, durant la Segona Guerra Mundial o la Guerra Freda. Ara, amb Rússia i la Xina hi ha certa nostàlgia per reviure moments com la Guerra Freda, però no es pot comparar. Quan hi ha un enemic clar i amenaçador, la política exterior agafa volada i tot el país es cohesiona per fer-hi front. En canvi, quan l’enemic està més desdibuixat, afloren un munt de temes interns que no estaven resolts.

Com quins?

N’hi ha molts. L’assistència sanitària d’Obama, que no va acabar de funcionar; temes vinculats amb l’educació; el control fronterer i la gestió de l’onada d’immigrants que volen entrar al país; l’ús de les armes de foc; l’avortament; la legislació sobre les persones transgènere; les constants tensions racials… Són temes interns que mai s’han abordat. Amb el sistema institucional nord-americà, resoldre aquests conflictes mitjançant dues institucions governades per dos partits diferents que es bloquegen mútuament és molt complicat.  Com que els partits són incapaços de resoldre els problemes, han anat apareixent moviments socials com el Me Too o el Black Lives Matter, però també el Tea Party o l’antivacunes. 

La polarització política s’ha traduït en una creixent polarització social?

En alguns conflictes anteriors, com els anys de la Guerra Freda, el govern intentava crear un cert clima de por entre la població. Els animaven a construir refugis atòmics a casa seva, promovia simulacres als centres educatius… La majoria de la gent, però, s’allunyava de la histèria i feia una vida normal. De fet, als anys 50, la societat va anar avançant molt, amb la massificació dels automòbils, l’entrada de la televisió i els electrodomèstics a les cases, de la Coca-Cola, de Hollywood… Anàlogament, la polarització política actual és molt més forta a nivell polític que social. De fet, és molt espectacular i demagògica, però la immensa majoria de la gent no està polaritzada. Als mítings de Donald Trump tan sols hi van un 2 % dels votants, per exemple. Ell demonitza els immigrants, però no hi ha cap notícia de conflicte civil amb immigrants. 

En el seu llibre, recorda sovint que el país nord-americà és enorme.

Una de les coses que menys m’esperava trobar al país quan vaig anar-hi a viure va ser la gran fragmentació territorial. Això no és Estats Units d’Amèrica: és Estats Desunits d’Amèrica. Com a mínim, hi puc identificar sis països diferents, dins les seves fronteres, com la Costa Est, el MidWest, Texas, Califòrnia, el Sud… Hi ha territoris amb grans diferències i sentiments cap als altres, però han construït la nació basant-se en el fet de compartir una bandera, una moneda i un idioma. 

La mida del país també ha condicionat l’eficàcia del sistema institucional?

Quan van fer la Constitució, els delegats van inspirar-se molt en Montesquieu. De fet, el pensador francès és l’autor més citat en les deliberacions dels americans. L’autor no sabia parlar anglès, però havia visitat Anglaterra per analitzar-ne el seu sistema polític i poder descriure’l en un capítol del llibre L’esperit de les Lleis (1748). Als Estats Units, van agafar-ho de referència. El problema va ser que, en realitat, el sistema britànic que descrivia l’intel·lectual feia més d’un segle que estava obsolet. Qui va instruir-lo durant la visita va ser un anglès monàrquic que havia estat expulsat anys enrere de la Cambra dels Lords per conspirar per restablir-hi la monarquia absoluta, s’havia exiliat a Franca i parlava francès. Li va explicar una monarquia medieval, Montesquieu va reproduir-ho i els delegats de Filadèlfia van inspirar-s’hi substituint el Rei per un President executiu amb molts poders. El resultat va ser la creació d’una república en un país enorme. No hi havia cap cas així. El model encara és únic al món, els mateixos nord-americans ni tan sols van implantar-lo a altres països, com Alemanya o el Japó, després de la Segona Guerra Mundial. 

Quines mesures creu que caldria incorporar al sistema per acabar amb el mal funcionament que descriu?

Hi dedico el darrer capítol del llibre. Faig suggeriments de reformes institucionals, però no proposo una nova constitució. Intento identificar experiències reals que ja estan remant en la bona direcció, com la reforma del sistema electoral que ja funciona en els nivells locals i estatals d’alguns estats, amb eleccions amb segona volta. També caldria augmentar la cooperació entre el Congrés i el president. Ara, ja hi ha alguns secretaris de departaments que visiten, periòdicament, el Congrés per rendir comptes. La cooperació entre Washington i els estats encara té molt marge per millorar. Aquest paper l’hauria de jugar el Senat, però és massa partidista. Hi ha camí per recórrer, i no caldria canviar gaire la Constitució per avançar cap a un règim més parlamentari. Però el partidisme de confrontació fa molt difícils les reformes institucionals.