Joan Oró, director de la Fundació Joan Oró
Per Marc Amat
Joan Oró (1923-1994) tenia 15 anys quan, al seu cap, hi va néixer una pregunta: “què hi faig, jo, en aquest món?”. Aleshores no n’era conscient, però aquell interrogant i el neguit per trobar-hi una resposta el van acabar convertint en un dels científics catalans més reconeguts del món. Fill d’una família de flequers de Lleida, Oró va signar una carrera brillant a la University of Houston, als Estats Units. Allà, va fer un dels descobriments científics més rellevants del segle XX: la síntesi de l’adenina, un dels components essencials de l’ADN i, per tant, clau per a la vida. També va col·laborar en projectes de la NASA per trobar vida fora de la terra, com els programes Viking o el mític Apollo.
Malgrat fer carrera a l’altra banda de l’Atlàntic, Oró va cultivar un vincle molt estret amb l’incipient ecosistema científic català de la dècada de 1970 i 1980, que va ajudar a desenvolupar amb la creació de nombrosos centres de recerca, com la Fundació Catalana per la Recerca i la Innovació i l’actual Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona, entre altres. Aquest any, coincidint amb el centenari del seu naixement, Catalunya commemora l’Any Joan Oró, amb un extens programa d’activitats que busca divulgar el seu llegat científic. Parlem amb Joan Oró, director de la Fundació Joan Oró, sobre aquesta efemèride i sobre com el pas del científic català pels Estats Units va ser clau per a la seva carrera professional.
Aquest 2023, Catalunya celebra l’Any Joan Oró. Com ho està vivint?
Des de la Fundació hi hem posat molts esforços. Hem preparat un extens programa d’activitats per donar a conèixer la seva figura i els valors que defensava, però també per acostar la ciutadania a l’estudi de l’origen de la vida i a la cerca de vida en altres planetes. Volem despertar vocacions científiques. Per això, hem planificat conferències sobre genètica, biologia o astrofísica; una exposició itinerant que visitarà les quatre capitals catalanes; l’edició d’un llibre infantil, un còmic i un de fotogràfic; la reedició d’una biografia del científic; un documental; un projecte educatiu perquè les escoles i els instituts puguin conèixer la figura de Joan Oró… Tot, amb l’ajuda d’un munt d’entitats públiques i privades que han contribuït a fer-ho possible.
Les activitats volen recordar el seu llegat científic, però també els seus valors. Com recorda Joan Oró?
Era el meu tiet avi. El vaig conèixer a fons quan vaig submergir-me en les més de 300 caixes de materials que va acumular al llarg de la seva trajectòria. Per mi, la seva figura cal entendre-la des de dos punts de vista. En primer lloc, hem de destacar el Joan Oró científic, reconegut mundialment pel descobriment de l’adenina i els seus estudis sobre l’origen de la vida. Ara bé, per altra banda, també cal recordar-lo com un impulsor de la ciència a Catalunya, a través de la creació de diversos centres de recerca. Tot el dia barrinava de quina manera podia revertir al seu país els coneixements que havia après als Estats Units. Era una persona entusiasta i que tenia un gran do comunicatiu.
Parlem dels inicis. Oró va descobrir la passió per la ciència d’adolescent, a la fleca dels seus pares.
Sí. Era un noi molt curiós, que sempre es feia preguntes. Un dia, va preguntar-se per l’origen de la vida, i ni la religió ni la filosofia li van donar una resposta que el convencés. Va ser aleshores quan va decantar-se per esbrinar-ho ell mateix, seguint el mètode científic. Quan la seva mare li donava diners perquè es comprés el berenar, ell es comprava llibres de química. Fins i tot va fer-se un petit laboratori a les golfes de casa.
Al cap d’un temps, va marxar a estudiar a Barcelona. Com li va anar?
El pas de Lleida a Barcelona se li va fer complicat. Va topar-se amb una ciutat enorme. Vivia a casa d’una de les seves germanes, però trobava a faltar el caliu de la família. Al cap de pocs mesos, va tornar a Lleida i va seguir els estudis a distància, de forma autodidacta. Com que estava un pèl indecís, el primer curs va apuntar-se a tres carreres: enginyeria química, biologia i geologia. Finalment, va triar la primera.
Quan va començar a sentir-se atret per la idea de fer el salt als Estats Units?
El 1947, un cop acabada la carrera, va casar-se i va impulsar un parell de negocis amb amics seus, de venda de sabons i d’antisèptics. Va invertir-hi gran part dels estalvis, però cap li va sortir bé. De sobte, es va veure treballant de nou al forn de pa dels pares. No li desagradava, però no el feia sentir realitzat. Seguint el seu impuls vital, va començar a buscar opcions per seguir progressant al món científic. A Espanya, l’ecosistema científic de l’època era irrisori; a Alemanya, encara hi regnava un clima de postguerra… I, aleshores, va pensar en els Estats Units. Va enviar cartes a més de 50 universitats nord-americanes. D’aquestes, sis li van oferir una beca per estudiar enginyeria química. Amb l’ajuda econòmica de la seva família, va agafar les maletes i va marxar a fer realitat el seu somni.
De totes les universitats, va decantar-se per una de Houston. Per què?
Houston era un pol de talent i amb un potencial científic molt important. De fet, avui dia segueix sent una de les ciutats amb el nombre més gran d’hospitals. Per situar-nos, a Houston s’hi va dur a terme el primer trasplantament de cor en éssers humans. Quan Oró hi va aterrar, a penes sabia parlar anglès, però la seva il·lusió i entusiasme va obrir-li un munt de portes. Al cap de poc temps, un professor del Baylor College of Medicine -una altra universitat de la ciutat- va oferir-li la possibilitat de cursar el doctorat en Bioquímica i va acceptar-ho.
Què va trobar-hi, als Estats Units?
Una manera molt diferent de treballar. El rigor científic era molt elevat i el país invertia molts recursos econòmics en el món de la ciència. Envoltar-se d’aquest ecosistema, va fer-lo progressar molt en l’àmbit professional. En aquella època, molts científics catalans van emprendre el mateix camí que Joan Oró. Malgrat la distància, ell seguia molt connectat emocionalment amb Catalunya. Tenia el menjador ple de senyeres, celebrava tradicions com Sant Jordi o Sant Joan i s’escrivia molt sovint amb la família.
El 1959 va marcar un abans i un després a la seva carrera.
Sí. Aquell any va descobrir la síntesi de l’adenina i el seu nom va recórrer tot el món. De cop, es va situar com un dels científics més importants. També va començar a col·laborar amb la NASA. Constantment, però, pensava en Catalunya i mantenia correspondència amb personalitats catalanes, com polític Jordi Pujol o el científic Ramon Margalef. Sempre els parlava d’un munt d’idees i de projectes que volia tirar endavant. Volia que tot el coneixement que havia adquirit als Estats Units servís per millorar el benestar social a Catalunya.
Quins projectes va impulsar?
A partir de la dècada de 1970, li van arribar un munt de propostes del Ministeri d’Educació i Ciència del govern d’Espanya, així com de la Generalitat de Catalunya. Va crear l’Institut de Biofísica i Neurologia; el Centre d’Estudis Avançats de Blanes; l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona. El 1980, també va ser diputat al Parlament de Catalunya, assessor del govern de Jordi Pujol i un dels impulsors del Pla Nacional de Recerca de Catalunya, la Fundació Catalana per la Recerca i la Innovació o el Parc Astronòmic del Montsec.
El 1993 va crear la Fundació Joan Oró, l’entitat que avui vostè dirigeix. Quines tasques han dut a terme?
Joan Oró va fundar l’entitat perquè volia apropar la ciència a la ciutadania, a les universitats i a les empreses catalanes. Nosaltres, continuem amb aquest esperit. Ara, estem plenament immersos en l’Any Oró. També hem recuperat el contacte amb Houston i amb la NASA i estem treballant per poder homenatjar conjuntament el científic amb algun cicle de conferències o una taula rodona.
