By Brianne DelBonifro
L’esclat de la guerra entre Rússia i Ucraïna ha submergit el món en un escenari d’incertesa. Per un cantó, amb l’ombra amenaçadora d’una recessió econòmica. Per l’altra, amb l’esclat d’una crisi energètica sense precedents. De moment, la Unió Europea ha aconseguit sobreviure al primer hivern malgrat la dràstica caiguda del subministrament de gas rus. Ara bé, se n’ha sortit sense haver posat en pràctica uns plans sòlids que li permetin continuar important gas procedent de socis fiables a un preu assequible. Tot plegat, posa un interrogant sobre la taula: quin impacte acabarà tenint el conflicte armat per al sector energètic de la Unió Europea i dels Estats Units?
Per abordar aquesta qüestió, l’Institut d’Estudis Nord-americans (IEN) organitza l’USA&EU Barcelona Meeting 2023. Amb el títol La Geopolítica de l’Energia després d’Ucraïna, la jornada comptarà amb ponències de veus expertes internacionals que reflexionaran al voltant dels efectes que ha tingut i que podrà tenir en un futur la geopolítica de l’energia en àmbits com les relacions polítiques entre la Unió Europea i el país nord-americà. La jornada tindrà lloc aquest dijous, 9 de març, de 16:30 h a 20:15 h al Palau Macaya de Barcelona.
Una de les expertes que hi prendrà part és Katja Yafimava, investigadora principal del programa de recerca sobre el gas de l’Oxford Institute for Energy Studies. Quan falten pocs dies per l’esdeveniment, conversem amb ella per començar a esbossar quins reptes hauran d’afrontar els Estats Units i la Unió Europea en el camp energètic arran del conflicte entre Rússia i Ucraïna.
Des de l’esclat del conflicte, el preu de l’electricitat i del gas s’ha enfilat molt. Creu que la decisió de sancionar Rússia prescindint de les seves fonts d’energia està sent una mesura eficaç per debilitar la seva economia?
El 24 de febrer de 2022, occident va decretar sancions massives per a diversos sectors de l’economia russa amb l’esperança que el país reduís la seva capacitat de finançar l’acció militar a Ucraïna. Un any després, hem vist com això no es va aconseguir. L’economia russa ha estat capaç de resistir. Ara bé, les sancions sí que li suposaran un impacte negatiu a llarg termini. Des del principi, he pensat que era un error creure que les sancions podrien aixafar l’economia russa. És un país molt gran i que està molt integrat a l’economia mundial, no només amb els països occidentals.
Exactament, per què creu que les sancions no van tenir els efectes que es preveien?
Si les mesures no van funcionar, va ser per tres raons principals. En primer lloc, perquè Rússia és un gran exportador d’energia, especialment, de petroli, de productes derivats i de gas. Com que la Unió Europea és molt vulnerable a les crisis dels preus del petroli, no va imposar sancions al petroli rus fins al desembre de 2022 i aquest passat mes de febrer. Rússia ha tingut temps de redirigir-ne els fluxos. En el cas del gas, Europa també depèn molt del gas rus i, per això, ha aprovat sancions que tan sols afecten al manteniment tècnic i a la tecnologia del gas natural liquat (GNL). En segon lloc, la traça del govern rus a l’hora de fer front a aquestes sancions econòmiques li ha permès esquivar molts dels efectes negatius. Per últim, com que occident està diversificant la seva economia per allunyar-se de Rússia, el país està fent el mateix i cada cop mira més cap a Àsia. El resultat de tot plegat és que s’està produint un reequilibri i una reconfiguració a gran escala. Això ens demostra com d’interconnectada està l’economia mundial: és impossible aïllar un actor econòmic tan poderós com Rússia sense provocar greus conseqüències negatives arreu del món.
Pel que fa al gas natural liquat (GNL), Europa segueix tenint una forta dependència energètica de Rússia. De fet, el 2021, les importacions europees des de Rússia d’aquesta font d’energia es van disparar un 40%. Des d’un punt de vista moral i financer, fins quan pot durar aquesta situació?
Per Europa, tallar els llaços gasístics amb Rússia suposaria perdre prop d’un terç del subministrament de gas de forma permanent. Inevitablement, això faria augmentar el preu que Europa hauria de pagar per subministraments alternatius. Europa s’abasteix de gas a través de proveïdors de tot el món. El GNL s’està convertint en la font principal -especialment, per als Estats Units (40 %) i Qatar (13 %)-, però també per a altres països. Ara bé, aconseguir-ne no és senzill: no hi haurà subministrament addicional de gas natural liquat fins al 2026 o 2027. Això apunta que hi haurà una ferotge competència mundial per comprar-ne. Certament, Europa ha pogut atraure importants volums d’importacions de GNL del mercat mundial, però els països més pobres com el Pakistan, l’Índia o Bangla Desh no n’han aconseguit. Això ha fet que en països com el Pakistan, per exemple, s’hagin produït apagades generalitzades. Tots els proveïdors de gas per gasoducte a Europa -com el del nord d’Àfrica, el de Noruega o el de l’Azerbaidjan- han subministrat volums estables de gas als països europeus, però no en podran augmentar la quantitat a curt termini. Per sort, com que hem viscut un hivern suau i el preu del gas per a la indústria ha augmentat, la demanda ha disminuït.
Des de 2011, els EUA van superar Rússia com a primer productor mundial de GNL. Ara, arran de l’alta demanda, es podrien convertir també en el principal país exportador d’aquest recurs. Això podria tensar les relacions dels EUA amb la UE?
Si es parteix de la base que el gas rus desapareix completament del balanç de gas a Europa, Europa queda molt exposada al mercat del GNL. Les importacions de GNL als països europeus han augmentat al voltant d’un 60% en només un any, amb la voluntat de substituir el gas rus. La major part, procedent dels EUA i de Qatar. Un factor important en aquesta equació són les polítiques de neutralitat climàtica de la UE, que fixen l’objectiu jurídicament vinculant de reduir les emissions netes de gasos d’efecte hivernacle en un 55% per al 2030, en comparació del 1990, i arribar a la neutralitat climàtica el 2050. Tenir aquest objectiu complica la signatura de nous contractes de GNL, ja que els exportadors de països com els Estats Units busquen contractes a llarg termini, amb una durada de 20 anys o més que els permeti finançar les seves inversions. En canvi, els compradors europeus són reticents a tancar contractes amb una durada superior a 10 anys, ja que no saben durant quant de temps més necessitaran el gas. Alhora, recentment, la Xina ha signat contractes de 20 anys amb un proveïdor nord-americà de GNL. Els exportadors nord-americans subministraran gas a Europa si s’aconsegueixen pactar contractes comercials mútuament acceptables. Crec que pensar que l’estatus d’aliat entre la UE i els EUA prevaldrà per sobre dels interessos econòmics és un error.
Quin creu que serà el principal obstacle que trobarà occident a l’hora de caminar -amb criteris solidaris- cap a un subministrament energètic sense Rússia?
És difícil saber-ho perquè, finalment, cada país es mourà pel seu propi interès nacional, que valorarà més que els interessos nacionals dels seus aliats. Això funciona així. Podríem veure una situació en què aquests interessos s’alineessin, però també podríem topar amb situacions en què divergissin. Si es materialitza aquest segon escenari, caldrà prendre decisions difícils, tan comercials com a polítiques. La solidaritat arribarà fins on sigui acceptable per a l’electorat de cada país. Els límits estan ben definits
Quin missatge voldríeu transmetre durant la jornada?
M’agradaria deixar clar que Europa ha de prendre una decisió important: caminar vers un futur amb gas rus o sense. Si en prescindeix, Europa dependrà molt més del GNL, que ja s’ha convertit en la seva principal font de subministrament, i estarà exposada als canvis del mercat mundial. Per aconseguir-ne, els anys vinents haurà de competir fort amb Àsia. A curt termini, és a dir, durant els dos propers hiverns, és probable que els preus es mantinguin alts i volàtils i podria haver-hi racionament de gas, sobretot a Alemanya i a l’Europa central i oriental. Entre 2026 i 2027, el mercat europeu del gas es reequilibrarà, ja que hi haurà més GNL disponible i es construiran més infraestructures per conduir-lo, però es reequilibrarà a un preu més elevat que al que teníem abans de la crisi. Davant d’aquestes perspectives, algunes indústries europees podrien haver de tancar o traslladar-se a altres llocs.
D’altra banda, un futur amb una mica de gas rus -però a un nivell molt més baix que abans del 24 de febrer del 2022 per evitar exposar-se a patir una crisi similar de subministrament- té sentit des d’un punt de vista comercial i mediambiental. També permetria moderar l’elevada dependència europea del GNL importat. Però, per descomptat, la política té un pes tan important que, perquè es posi sobre la taula la possibilitat d’un retorn discret del gas rus a Europa, cal veure com acaba el conflicte ucraïnès. I aquesta no és una qüestió energètica, és una qüestió política i militar. La resposta depèn de quan i de com es resolgui. Si no acaba bé, el futur del gas rus a Europa probablement quedarà descartat.
Qualsevol que sigui el futur que triï Europa (o en què es trobi), tots dos tindran els seus riscos.
