Fotografia: inter-jazz.com
Per Marc Amat
Champian Fulton és un dels grans noms de l’escena emergent actual del món del jazz. Nascuda a Oklahoma, la pianista i vocalista nord-americana ha anat forjant una potent trajectòria, que l’ha dut a tocar al costat de músics il·lustres com el saxofonista Lou Donaldson o el baixista Buster Williams. La seva veu i el seu talent pel piano han captivat el públic dels clubs de jazz més llegendaris de Nova York i ha omplert sales d’arreu del món. El 2019 va ser nomenada pianista i vocalista de l’any per les prestigioses revistes Hot House i JazzMobile.
Aquest mes de març, Fulton tornarà a actuar a Barcelona. Serà el dimecres, 15 de març, a la Fundació CIC Auditorium de Barcelona, dins la programació del cicle Barcelona Springtime Swing ’23, organitzat per la Fundació Institut d’Estudis Nord-americans, l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, la Fundació Jazz Class, International Jazz Productions i la Fundació CIC. Ho farà amb la formació Champian Fulton Trio, acompanyada per Albert Martínez, al contrabaix, i per Esteve Pí, a la bateria. Per anar fent boca, conversem amb ella sobre la seva trajectòria, però també sobre l’ensenyança del jazz, les vinculacions que té amb la cultura nord-americana i el paper que ha jugat la dona al llarg de la història d’aquest estil musical.
Va néixer en una família de músics. Recorda quan li va sorgir la seva fascinació pel jazz?
El meu pare és músic de jazz. Quan era petita, a casa, sempre venien a visitar-lo un munt d’amics músics, com el trompetista Clark Terry o el cantant Joe Williams. M’encantava la música que feien, però també veure com de bé s’ho passaven junts. De seguida vaig veure clar que, en un futur, voldria formar part d’aquell món.
De fet, no va trigar gaire a endinsar-s’hi. El seu primer concert el va fer quan tenia només 10 anys.
Exacte. La primera actuació remunerada que vaig fer va ser per un motiu ben especial: la festa del 75è aniversari de Clark Terry. Va ser molt emocionant! Encara recordo com se’m va acostar en Clark, em va donar els diners de l’actuació i em va explicar com havia de pagar els artistes que em van acompanyar a l’escenari. Per primer cop a la vida, em vaig sentir una autèntica músic del jazz. Ell sempre ha estat un gran referent per a mi. També admiro la trajectòria de la cantant i pianista Dinah Washington, dels pianistes Erroll Garner i Red Garland i del director de big band i pianista Count Basie.
Quan va tenir clar que els seus dos instruments serien el piano i la veu?
En vaig provar molts: la trompeta, la bateria, el baix… Però, vaig acabar escollint el piano. Sempre m’ha agradat molt cantar i vaig trobar que el seu so es complementava molt bé amb el timbre de la veu. A més, damunt dels escenaris em permetia dirigir la banda, que també m’agrada.
Parlant d’escenaris, durant la seva carrera, ha tocat al costat de grans noms del món del jazz.
Sí. He compartit escenari amb el saxofonista Lou Donaldson, el baixista Buster Williams o el bateria Louis Hayes, entre altres. Poder compartir escenari amb músics que són els meus herois és tan meravellós! Tenir l’oportunitat d’afegir-me a aquests mestres del jazz i notar com es dibuixa una línia directa de llinatge en la història de la música és la millor sensació del món.
Aquest mes de març, tornarà a visitar Barcelona. Què li agrada més de tocar a la capital catalana?
M’estimo molt Barcelona. El públic que ve als concerts em transmet molta calidesa i, realment, m’omplen de ganes de tocar música i compartir-los-la. A més, a la capital catalana hi ha sorgit una comunitat jazzística molt bonica. Hi ha un munt de joves que s’interessen per aquest estil musical, però també molts fans del jazz meravellosos! Tinc moltes ganes de retrobar-me amb el públic de Barcelona. Al llarg de la meva carrera, he tocat a molts països diferents, però mai hi interpreto les mateixes peces. A cada concert que faig, canvio la setlist. Jo només toco el que em ve de gust tocar aquell dia en concret. El públic barceloní em brinda tanta escalfor que sempre tinc ganes de pujar a l’escenari.
Més enllà d’un estil musical, sovint es diu que el jazz també és un llenguatge.
Sí. Crec que se’l considera un llenguatge perquè és més una forma de vida que un estil musical. No es pot aprendre a fer jazz en un llibre ni en una escola. Per fer-ne, has de formar part d’un llinatge i d’una comunitat que s’han anat forjant al llarg de la història. Quan toco, intento transmetre una sensació de felicitat a qui m’escolta. Vull que se senti un membre més de la comunitat jazzística. Que, durant una estona, estiguem junts.
Què creu que significa el jazz per als Estats Units?
Per mi, el jazz és una representació perfecta de la cultura americana: persones que valoren la llibertat, que tenen ganes d’exercir-la a l’hora d’expressar-se i que busquen aconseguir la felicitat malgrat totes les traves que els brinda la vida moderna. Quan surt dels Estats Units, el jazz és capaç de connectar amb persones d’arreu del món que saben apreciar el desig dels intèrprets per expressar-se d’una manera única, mentre cerquen la felicitat i l’alegria.
Parlem del paper de les dones al món del jazz. La majoria de noms que han passat a la història són cantants. En canvi, es recorden poques dones instrumentistes o directores. Està canviant?
Potser sí. De totes maneres, sincerament, no penso massa en el gènere: ni en el meu ni el dels altres músics. Acostumo a centrar-me, només, en la música que fem i en com la toquem. M’agradaria que em recordessin més com a pianista i vocalista que com a dona que ha fet jazz.
Més enllà dels escenaris, participa en programes educatius de jazz. Encara és un estil musical poc reglat?
La formació en jazz té un problema principal: no està ben regulada perquè falta gent que sàpiga com ensenyar-lo. Trobar un molt bon professor de jazz és estrany. Com he dit, el jazz és molt més que un estil de música. No es pot aprendre anant a classe i llegint llibres. Per formar els estudiants, cal ser un autèntic músic de jazz.
A Barcelona, en l’àmbit formatiu, el jazz i la música moderna encara no han acabat de trobar el seu lloc dins els conservatoris, per exemple. En canvi, han florit propostes paral·leles com el Taller de Músics.
A Barcelona hi ha programes formatius de jazz meravellosos, però, malauradament, la majoria són fora dels conservatoris. La música clàssica domina els espais de formació perquè, amb els segles, s’ha anat codificant i ha acabat esdevenint un llenguatge més fàcil d’ensenyar. Codificar i regular el jazz, en canvi, és massa difícil. En el jazz, la individualitat hi juga un paper cabdal. Per ensenyar-ne, els professors han d’adoptar més aviat un paper de mentor. Només un músic de jazz pot ensenyar-ne a un altre i així successivament. Per això, el procés d’aprenentatge requereix molt més temps. M’encantaria poder veure una formació jazzística més seriosa, però avui dia ho veig complicat: el món va encaminat a buscar la satisfacció immediata.
Quines diferències hi veus entre el sistema formatiu de jazz de Barcelona i dels Estats Units?
A la capital catalana hi ha un dels millors programes d’educació de jazz: l’obra de Joan Chamorro. El que fa amb els seus alumnes és fantàstic. En realitat, a tots dos indrets ens enfrontem a les mateixes dificultats culturals i reptes a l’hora de formar músics de jazz, perquè compartim un munt de valors culturals similars.
