Fotografia: Flaminia Fanale
Per Marc Amat
Amb la seva veu, Carla Dirlikov Canales ha delectat el públic dels cinc continents. És una de les mezzo-soprano amb més projecció internacional i una de les que ha interpretat més vegades el paper de Carmen, la protagonista de la cèlebre òpera homònima de Bizet. Ho ha fet més de 80 cops, en 12 països. Filla de mare mexicana i pare búlgar, ha crescut als Estats Units, on es va formar a la Universitat de Michigan. Va continuar els estudis al Conservatori de París, a la Universitat McGill i a l’Acadèmia d’Arts Vocals de Filadèlfia. La seva veu, però, no només ha estat elogiada per la seva força dramàtica i musicalitat en el camp líric. Des de fa anys, Canales també l’ha vist com una potent eina per caminar cap a una societat més justa, igualitària, inclusiva i integradora.
Des de 2005, és ambaixadora artística del Departament d’Estat dels Estats Units i és experta en diplomàcia cultural, una disciplina que busca incentivar l’intercanvi d’idees entre cultures per fomentar l’entesa mútua. Com a ambaixadora, ha treballat a països com Hondures, Perú, Montenegro, Kazakhstan o Indonèsia. Avui, també imparteix el seminari El futur de la diplomàcia cultural a la Universitat de Harvard, amb més de 2.000 persones inscrites. Alhora, ha fundat The Canales Project, una organització sense ànim de lucre que fa cursos arreu del món per treballar la diplomàcia cultural a través de la música.
D’entrada, el concepte diplomàcia cultural pot semblar espinós. Com el defineix, vostè?
De veritat que no ho és tant. Per explicar-lo, m’agrada desgranar les dues paraules que el conformen. Comencem per cultura. A vegades, quan parlem de cultura, pensem directament en l’alta cultura: les òperes, els ballets, els museus… Però, per a mi, la cultura va molt més enllà d’aglutinar disciplines artístiques. De fet, està molt vinculat a qüestions socials, com la identitat, les creences, les tradicions… Per altra banda, la diplomàcia és l’art de mantenir relacions pacífiques, ja sigui entre nacions, grups o individus. Es basa en l’intercanvi. Si ho ajuntem tot plegat, podem definir diplomàcia cultural com la disciplina que ens brinda la possibilitat d’intercanviar idees i creences per crear una confiança recíproca entre persones, col·lectius o països. És molt important, per exemple, per ajudar a trencar amb els estereotips i promoure la convivència entre persones de diverses identitats.
Així, diplomàcia cultural i identitat són dos mons que es toquen molt de prop.
Sí. La identitat és un concepte molt important en els processos de diplomàcia cultural. Avui dia, vivim en un món en el qual molta gent emigra a un altre país, ja sigui per créixer professionalment o bé de forma obligada, per culpa de conflictes bèl·lics. Quan ho fan, han d’assimilar la cultura del país de destí. Això vol dir que han de decidir quins trets adopten i quina part de la cultura del seu país d’origen deixen enrere. Jo ho he hagut de fer als Estats Units. Tot i haver-hi nascut, la meva mare és de Mèxic i el meu pare de Bulgària. De petita, vaig créixer molt marcada per la cultura mexicana -l’espanyol va ser la meva primera llengua, soc catòlica…- i per la cultura búlgara, que em va descobrir la passió per l’òpera i la música clàssica. Quan la meva carrera musical va agafar força, vaig estar viatjant 300 dies cada any. Això va fer que m’anés impregnant de la cultura i la identitat pròpia de cada país que trepitjava. Em sento ciutadana del món. He desenvolupat una gran curiositat per conèixer altres cultures i esbrinar com es podrien millorar. Ens hauríem d’acostumar a fixar-nos més en els trets que ens uneixen, que no pas en els que ens diferencien.
Es parla molt de la gran influència que té els Estats Units arreu del món en disciplines artístiques com el cinema, la música, la gastronomia… És el resultat d’haver practicat una intensa diplomàcia cultural?
La bona diplomàcia cultural es basa en l’intercanvi i en l’enriquiment mutu de les dues cultures. Soc molt crítica cap als Estats Units per l’enfocament vers la riquesa de la diversitat identitària dins les seves fronteres. Canadà, per exemple, veu cada emigrant com una petita peça d’un gran mosaic. Junts, i des de la individualitat de cada trosset, construeixen el país. Als Estats Units, en canvi, posen totes les peces en un gran sac i les trituren per fer-ne una sola massa. Té una cultura poc genuïna. En general, és un país poc internacionalment curiós. La major part dels nord-americans només parlen un sol idioma. Això els tanca moltes portes. Tanmateix, són conscients que la seva cultura, per si sola, genera un poder d’atracció molt fort i que altres cultures busquen assimilar-s’hi. Al llarg de la història, aquest fet ha ajudat molt a cultivar relacions d’aliances amb altres països.
Sovint es cita el jazz com un dels elements que hi ha contribuït més.
El jazz és, segurament, una de les poques coses que es pot considerar que va néixer aquí, malgrat que tingui forts components de mestissatge. Durant la guerra freda va tenir una gran importància a l’hora de cultivar la política exterior nord-americana i acostar el país a altres cultures. Davant un bloc soviètic marcat per una cultura conservadora i tradicional -encapçalada per orquestres simfòniques i compositors clàssics-, es presentava com un estil de música nou i trencador. Mostrant els Estats Units al món com un país innovador. Aquest és un bon exemple de com els Estats Units han utilitzat la diplomàcia cultural. Avui, el caràcter innovador el seguim veient amb les creacions que surten de Silicon Valley, i també ho podem veure en el ball modern; artistes plàstics com Jackson Pollock o Andy Warhol; o la música pop. Això agrada molt i d’aquesta atracció natural per una cultura se’n diu “Soft Power” (poder suau). Els Estats Units, en tenen molt.
En canvi, costa que la societat nord-americana integri elements d’altres cultures?
Tradicionalment sí, però, de mica en mica, això està canviant. De fet, els Estats Units estan passant per una crisi identitària molt important. Hi ha estudis que apunten que, el 2043, per exemple, la població dels Estats Units que avui es considera minoria, es convertirà en majoria. Les comunitats llatinoamericanes i asiàtiques són les que estan creixent amb més força. Hi ha un exemple que certifica que despertar l’interès dels nord-americans per trets característics d’altres identitats i cultures és possible: Rosalía. Ella va estudiar flamenc, va aprendre’n moltíssim i, quan ja n’era una experta, el va estripar per crear-ne un estil propi i molt innovador (Picasso va fer el mateix). El seu talent ha captivat els Estats Units i, de forma natural, ha fet que moltes persones s’interessin pel flamenc. Sense renunciar a cantar en castellà i en català, i sense renunciar a les arrels flamenques, ha fet col·laboracions amb cantants i grups d’altres gèneres i identitats, com The Weeknd. A través de la seva música, mostra al món l’orgull per la seva terra, cultura i identitat. És un dels millors exemples de diplomàcia cultural que existeix avui en dia.
Segurament, ella no se n’adona.
Pot ser. Però és que la millor diplomàcia cultural és aquella que sorgeix espontàniament, sense estar impulsada per governs ni institucions. Al capdavall, és una cosa natural. Tu i jo, fent aquesta entrevista, estem -en certa manera- cultivant la diplomàcia cultural. Un nen català que vagi a Texas a estudiar-hi un any també ho farà. Els seus companys de classe nord-americans el recordaran tota la vida i, de grans, explicaran que tenien un company que els descrivia costums i tradicions d’un altre país. Tots els programes educatius són un molt bon exemple de diplomàcia cultural. A més, és de les més efectives, perquè es fa de persona a persona, cara a cara. Per altra banda, hi ha organismes com l’Institut d’Estudis Nord-americans que, a través dels seus programes, també practiquen la diplomàcia cultural. Ho fan en el moment en què, per exemple, organitzen un cicle de concerts de jazz o quan oferia cursos d’idiomes. Un dels problemes que té la diplomàcia cultural és la manera de mesurar-ne l’èxit. No hi ha mecanismes que permetin assegurar que ha estat un èxit. Però sí que hi ha un element que hi ajuda: la persistència. La diplomàcia cultural requereix paciència. S’ha de cuinar a foc lent i la relació s’ha d’anar cultivant al llarg del temps.
Ha trobat en el cant una manera de fomentar la diplomàcia cultural. De fet, ha fundat The Canales Project.
Sí. Hi havia poques plataformes que promoguessin la diplomàcia cultural centrant-se en la música. La música és un dels millors vehicles per practicar-la. Per a mi, no és cap idioma universal. Existeixen gèneres i estils molt diferents, i tothom els entén a la seva manera. Però sí que és la porta d’entrada al món de les emocions. I les emocions sí que són universals. La música permet entrar a un entorn diferent, on no importa la identitat, el color de pell, la religió o la llengua. Allà, s’hi troben totes les cultures. Tots som iguals. Per això, promoure l’intercanvi entre identitats a través de la música pot ser tan efectiu.
