Per Marc Amat
Alícia Adserà és demògrafa i economista. Llicenciada a la Universitat de Barcelona i doctorada a la Universitat de Boston, fa més de quinze anys que és professora a la Princeton School of Public and International Affairs, a Nova Jersey, als Estats Units, on imparteix classes sobre desenvolupament econòmic, migracions, demografia i gènere. És, alhora, autora de diverses publicacions i recerques centrades en l’anàlisi de la natalitat als països de l’OCDE i de l’Amèrica Llatina, en la importància que té la llengua en els processos migratoris i en com influeixen les migracions en els mercats laborals. Avui, conversem amb ella sobre la seva trajectòria professional, que l’ha dut de Catalunya a Massachusetts, Illinois o Ohio, entre altres.
Aquests dies és de visita a Barcelona.
Sí, però aquest cop no vinc dels Estats Units. Acabo d’aterrar d’Itàlia. Actualment, m’he agafat un any sabàtic i estic fent recerca al departament d’economia de la European University Institute, a Florència. He vingut a Barcelona per assistir a un petit congrés que fem a la Universitat de Barcelona per parlar d’un llibre sobre política econòmica espanyola que estem editant. Concretament, hi signo un capítol que analitza com acabarà afectant la tendència demogràfica d’Espanya al pagament de les pensions. També hi intento explicar com s’ha arribat a forjar un panorama tan desastrós.
Ens hem de preocupar gaire?
Bé, Espanya té rècords en tot. Per un cantó, és un dels països amb una esperança de vida més alta del planeta i, per l’altre, té una de les fertilitats més baixes del món. Aquesta situació, que es ve donant des de fa dècades i que està molt relacionada amb les complicades condicions laborals, ha fet que Espanya tingui una població cada cop més envellida. Es calcula que, el 2050, serà un dels països més envellits, al costat del Japó i de Corea del Sud. Això suposa un problema per l’actual sistema de pensions. Es va dissenyar als anys 40, quan la majoria de persones treballaven en feines que requerien grans esforços físics. Les dures condicions laborals, entre altres aspectes, feien que l’esperança de vida no fos tan alta i, per tant, que l’Estat no hagués de pagar tantes pensions. Avui, el panorama és ben diferent. La despesa de pensions s’ha disparat i mantenir-la amb el disseny actual no és sostenible. Les possibles solucions, com retardar l’edat de jubilació, i incrementar cotitzacions i/o impostos són complexes i requereixen grans consensos polítics.
Als Estats Units, en canvi, el panorama és força diferent?
Està una mica millor. Els desequilibris són menors. El país rep molts més immigrants, les persones complementen les pensions públiques amb les pensions privades i hi ha una fertilitat més alta. El resultat és que, de mitjana, la població és molt més jove que a Espanya.
Precisament, vostè forma part d’aquestes persones que, un dia, van decidir aterrar als Estats Units, quedar-s’hi a viure i cotitzar-hi. Quan va prendre la decisió?
Va ser a principis dels anys 90. Vaig marxar als Estats Units tan sols unes setmanes després d’acabar la carrera d’Economia a la Universitat de Barcelona. Sempre havia volgut anar a estudiar fora i, justament, la meva parella havia estat cursant un màster als Estats Units. Em va semblar que seria el lloc ideal on anar a fer el meu doctorat. Aleshores, però, no hi havia Internet i informar-te sobre la documentació que havies de presentar i els exàmens que havies d’aprovar perquè t’acceptessin era molt complicat. Per sort, a Barcelona ja hi teníem la biblioteca de l’Institut d’Estudis Nord-americans, on vaig poder orientar-me.
I va aterrar a Boston. Què hi va trobar?
Un món completament nou. A Barcelona sempre havia viscut al mateix lloc i, arribar a Boston, va ser tot un xoc. Una de les coses que em va impressionar més va ser la intensitat de la vida acadèmica. Fer un doctorat allà volia dir dedicar-hi els set dies de la setmana. També em va encantar trobar-hi un ecosistema enfocat a estimular els processos creatius. Allà et podies atrevir a pensar i a plantejar els temes des d’altres punts de vista. Hi vaig trobar un ambient universitari carregat d’energia, però també dotat amb molts recursos i amb un equip de professionals d’altíssim nivell, des dels professors fins al personal d’administració. A més, estudiar el doctorat allà em va brindar la possibilitat de conèixer gent d’arreu del món. Aleshores, a Espanya, la societat encara era molt homogènia. Malgrat tenir grans problemes i desigualtats, per mi els Estats Units és un país carregat de segones oportunitats.
Exactament, en què ho detecta?
En el sistema universitari, per exemple, que dona moltes segones oportunitats a l’alumnat. Quan els nois i noies comencen la carrera, no se’ls encasella dins d’una sola facultat. Poden estudiar economia i complementar-ho amb una assignatura de literatura russa, si ho desitgen. A Espanya, en canvi, durant molts anys es va creure que, si l’alumne feia això, estava perdent el temps. Allà, els primers anys confecciones un menú de classes i vas tastant què t’agrada. No és fins a finals del segon any que no decideixes en què et vols especialitzar. Als Estats Units, hi ha una gran flexibilitat per reinventar-se. Si no ets feliç fent el que fas, pots decidir canviar de feina o anar-te’n a viure a un altre lloc en qualsevol moment de la teva vida. Es té menys por al risc.
De fet, vostè ha viscut a molts indrets dels Estats Units. De Boston, per exemple, va marxar a Ohio.
Sí. Vaig anar a acabar el doctorat allà, a distància, perquè el meu marit havia trobat feina a The Ohio State University, a Columbus. Un cop vaig haver presentat la tesi vam decidir tornar a Barcelona durant dos anys, on vaig exercir de professora a la Universitat Autònoma de Barcelona. Però, el potencial i l’energia de les universitats nord-americanes ja ens havia enlluernat i vam decidir tornar cap als Estats Units. No va ser fàcil prendre la decisió. Jo em sento catalana, però també estimo els Estats Units. Formen part de la meva identitat. Amb els meus tres fills, que ja van néixer allà, parlem català. Quan vaig tornar-hi, vaig estar un any de professora visitant a The Ohio State University i de seguida ens va arribar una nova oportunitat.
I van fer les maletes cap a Chicago.
Allà, hi ha molta mobilitat de professors i professores entre universitats. A les Universitats de Chicago i Illinois vam ser molt feliços, però un dia ens van tornar a fer una oferta. Aquest cop, per anar a la Universitat de Princeton. El món universitari dels Estats Units és molt diferent al català. S’assembla molt més a un món empresarial. A grans trets, funciona com un mercat, sense la visió utilitarista que se li atorga a aquest concepte. Em vaig incorporar a l’Escola d’Afers públics i Internacionals de la Universitat de Princeton a fer classes d’economia i, des de llavors, ja han passat quinze anys.
Què ha trobat a Princeton que l’hagi fet decidir quedar-s’hi?
Tinc accés a uns companys i companyes, a uns recursos i a un nivell d’estudiants que fa que sigui un goig treballar allà. A més, tenim un aeroport amb connexió directa amb Barcelona a tan sols 45 minuts, per la qual podem viatjar-hi sovint. Professionalment, allà la capital catalana està molt ben considerada. Ha sabut fer-se un lloc al mapa en disciplines com la demografia, l’economia o la biologia, amb universitats com la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Autònoma de Barcelona o la Universitat de Barcelona, que estan molt ben posicionades i connectades. De fet, hi ha molts professors que, com jo, un dia van decidir marxar de Catalunya i que van acabar-hi tornant, enriquits i amb més experiència. Les universitats americanes saben que, a Barcelona, hi ha centres de recerca interessants.
