New Orleans, un terreny adobat per a l’eclosió del Jazz
És un fet ben documentat que el primer lloc de Nord-Amèrica on la música de jazz fa la seva aparició és la ciutat de New Orleans i la regió del seu entorn.
New Orleans està situada en el delta que forma el riu Mississipi en la seva desembocadura al golf de Mèxic, per la qual cosa es pot considerar gairebé com un port de mar. Ja en el segle XIX New Orleans era el port comercial més important del sud dels Estats Units. La mercaderia procedent de les plantacions, sobretot el cotó, era expedida en grans quantitats i aquest comerç assegurava una intensa activitat econòmica i la conseqüent vitalitat social a la ciutat. En ella hi habitava gent de la més diversa procedència, principalment, francesos, anglosaxons, espanyols i afroamericans. La variada morfologia i caràcter dels barris de la ciutat reflecteix aquesta diversitat de poblacions, des de l’elegant barri francès, el Vieux Carré, amb la seva ordenada quadrícula de carrers, cases emporxades i balconades de delicada forja, fins al miserable barri negre, denominat aleshores, Back O’ Town. Entre aquests dos barris estava situada una gran explanada denominada Congo Square (avui Louis Armstrong Park) on els diumenges es reunien els esclaus per a les seves celebracions i rituals musicals.
Probablement, pel fet de la seva antiga pertinença als imperis colonials francès i espanyol, de religió catòlica, l’aristocràcia i la societat benestant de New Orleans eren relativament tolerants amb la població negra en comparació amb altres ciutats dels estats del Sud, ferotgement racistes. Les lleis i costums segregacionistes no hi tenien una gran rigidesa, les poblacions blanca i negra hi mantenien una certa convivència i, fins i tot, existia una població criolla, resultant del creuament de francesos i espanyols amb la població negra, la qual gaudia d’una certa consideració i posició social. En aquest context, la presència dels negres i els criolls en les diverses manifestacions de la vida ciutadana era notable.
Com la de tot port de mar, la vida de New Orleans era molt animada. Tant de dia com de nit l’ambient era alegre i festiu i la música hi jugava un paper imprescindible. Tenint en compte això, podrem entendre perquè la música de jazz va trobar en aquesta ciutat un terreny adobat per a la seva eclosió.
La música, un element important en la vida de la ciutat.
Els testimonis directes del tombant entre els segle XIX i XX, han explicat sobre la ciutat de Nova Orleans: els venedors ambulants improvisaven pel carrer melodies per cantar les excel·lències dels seus productes; s’organitzaven a diari cercaviles amenitzats per bandes per anunciar balls, espectacles, mítings o altres manifestacions de la vida pública; els diumenges als afores hi havia balls a l’aire lliure i en determinades festes com el Mardi Gras, s’organitzaven – i encara s’organitzen – formidables desfilades amb una gran quantitat de bandes que inundaven de música els carrers de la ciutat.
També en els enterraments la música hi era present: una marxa fúnebre acompanyava la comitiva amb el fèretre fins al cementiri i, un cop concloïa la cerimònia, la banda interpretava un tema ben alegre per allunyar les penes dels afligits familiars. A les portes dels cementiris s’hi solien aplegar grups de curiosos, l’anomenada second line que, tot ballant, s’afegien a la comitiva en el festiu camí de retorn a la casa del difunt.
Si tot això era el que passava a la llum del dia, durant la nit no passaven menys coses i, encara que en llocs i ambients molt diferents, la música seguia acomplint el seu paper de primer ordre. Aquest ambient nocturn es concentrava principalment en el districte de Storyville, anomenat així en honor del conseller municipal Story, que proposà la delimitació de la zona de la ciutat on es podien exercir els oficis i els negocis considerats poc honorables. Així doncs, a Storyville es concentraven les cases de plaer més luxoses que es puguin imaginar per l’època i també els tuguris més baixos. En els establiments de luxe hi solia haver un pianista o bé una orquestrina que posaven un fons sonor agradable als sumptuosos salons on els clients, rics negociants i amos de plantacions, i les noies que treballaven a la casa feien els primers contactes.
Però també en els locals més pobres i obscurs, tabernes anomenades Honky Tonks o Barrelhouses, que tenien una clientela de mariners, jugadors, prostitutes, proxenetes, etc., no hi faltava en algun racó un piano esgavellat o un petit grup que amenitzaven el ball. Fou en aquest barri de Storyville, en el tombant dels segles XIX i XX, on els primers grans músics de jazz iniciaren les seves carreres professionals.
El 1917, però, en plena 1ª Guerra Mundial, trobant-se aquarterades a la ciutat les tropes que havien d’embarcar cap a Europa, el Ministeri de Marina va considerar convenient clausurar, per motius obvis, el barri de Storyville.
Aquest fet marca l’inici del declivi de New Orleans com a primera capital del jazz. A partir del tancament de Storyville, molts músics importants, junt amb molta de la gent que es guanyava la vida en el districte, varen emigrar cap a les ciutats del Nord (Saint Louis, Chicago, New York, etc.). La música va seguir sent un element important en la vida de New Orleans, però no va arribar a recuperar l’empenta i esplendor d’aquells primers anys.
Un estil de música ben definit
L’estil del jazz que omplia els ambients i situacions de la vida a nova Orleans té unes característiques ben definides, les quals marcarien la nova música que anava aflorant per tot el territori nord-americà, de manera que, entre 1900 i 1930 el món del jazz viu i creix sota la influència de l’anomenat estil New Orleans.
Les característiques que defineixen l’estil New Orleans son bàsicament tres:
La composició instrumental:
Les orquestres de New Orleans tenien un nombre de components que no passava de vuit i, sovint, era inferior. Com a instruments de vent hi havia la trompeta, el trombó i el clarinet; i els instruments de la secció rítmica eren el piano, la guitarra o el banjo, el contrabaix o la tuba i la bateria. El saxo no va aparèixer fins més tard.
La improvisació col·lectiva:
Com que la majoria dels músics d’aquella època no sabien solfeig, tocaven d’oïda guiats per un sentit innat de l’harmonia. Les seves interpretacions es caracteritzaven per improvisacions en que tots els instruments, especialment els de vent, tocaven a la vegada, és a dir, practicaven el que s’anomena la improvisació col·lectiva. En ella, la trompeta fa la veu principal sense allunyar-se gaire de la melodia original, mentre el clarinet improvisa un contrapunt en el registre agut i el trombó crea una tercera veu en el registre greu i omple els silencis amb oportuns glissandos (efecte aconseguit al passar d’una nota a una altra sense interrupció mitjançant una mena d’arrossegament del so). Amb una oïda desenvolupada de manera natural i un sorprenent sentit de l’harmonia, els músics de New Orleans aconseguien amb les seves improvisacions col·lectives un efecte fascinant i altament engrescador.
L’accent i la pulsació rítmica:
El ritme i la manera de frasejar dels músics d’estil New Orleans no es troba en cap altre estil de jazz. El bateria acostuma a marcar el ritme accentuant els temps febles del compàs de forma clara i contundent, però, al mateix temps, d’una manera relaxada i gansonera, pròpia de la música de les regions tropicals. Els altres músics adapten el seu fraseig a aquesta pulsació, les seves frases es recolzen sobre aquest batec particular i es construeixen de manera equilibrada, sense gaires contrastos ni efectes exagerats, la qual cosa no exclou que puguin ser frases molt càlides, expressives i amb tocs d’una exquisida subtilesa.
En conjunt, el jazz d’estil New Orleans, dintre de la seva simplicitat, és el més directe, el més alegre, fresc i comunicatiu de tots els estils que ens ha donat la música de jazz.
Ricard Gili, Fundació Catalana Jazz Clàssic