El final de la 2ª Guerra Mundial va tenir importants repercussions en el món del jazz. Al quedar aturades moltes de les industries armamentistes, es va produir un rebrot de la crisi econòmica. Al mateix temps, el govern dels Estats Units va decretar un fort augment de les taxes que gravaven els locals amb pista de ball, la qual cosa va comportar el tancament de la majoria d’aquests establiments on es ballava, que era el lloc on habitualment actuaven les grans orquestres (Big Bands). Aquest encadenament d’esdeveniments va provocar la dissolució de la majoria de les grans orquestres i va acabar amb l’anomenada Swing Era, també coneguda com a Big Band Era. A partir d’aquest moment, finals dels anys quaranta, el jazz que més habitualment es podrà escoltar en el futur serà el de grups reduïts: trios quartets, quintets, etc.
Paral·lelament, sorgeix dintre del món del jazz una nova tendència que vol convertir el jazz en música de caràcter especulatiu, per a un públic “iniciat”, defugint el caràcter de música d’entreteniment o de ball. Aquesta tendència es concreta en l’estil anomenat Bebop que es troba a l’origen del que es qualifica com a jazz modern.
Desaparegudes la majoria de les grans orquestres i davant d’una música excèntrica i no ballable com el Bebop, el públic afroamericà es refugia en els petits conjunts que practiquen un jazz directe, senzill, càlid, eminentment ballable i amb una part vocal important. Per això, aquests petits conjunts recorren a les fonts tradicionals, com els blues en totes les seves vessants i derivades, tals com el Boogie woogie, un ritme excitant que aboca fàcilment al ball. Els discs amb aquesta mena de jazz es distribuïen i es venien sota l’etiqueta de Race Records (Discs de raça). A partir de 1949, aquesta denominació excessivament racista es canvia per la de Rhythm & Blues, etiqueta que ha quedat per denominar la branca més popular de la música afroamericana.
Ara bé, quan la indústria discogràfica de la música popular vol ampliar el seu públic i integrar blancs i negres en un sol mercat, es posa en marxa una potent operació de màrqueting i es comencen a crear modes amb les successives etiquetes de Rock & Roll, Twist, Soul, etc., que tan inclouen els genuïns intèrprets afroamericans, com imitadors blancs de qualitat molt variable. La joventut blanca que en els anys cinquanta està començant un procés d’alliberament de costums, formes de vestir, de ballar, etc., troba en aquests “nous ritmes” la música que sintonitza amb les seves aspiracions. És així com una música sorgida de les arrels afroamericanes, ha esdevingut la música de consum de la joventut en els darrers setanta anys.
Ricard Gili
Fundació Catalana de Jazz Classic