Ricard Gili és arquitecte jubilat i es considera un aficionat al Jazz. Ha dedicat bona a part de la seva vida a l’estudi i la difusió del Jazz, i ha estat durant 50 anys membre i director de la Locomotora Negra, un grup amateur de jazz català fundat el 1971 on ha destacat com a trompetista.
D’on et ve aquesta passió pel Jazz?
L’afició em ve induïda pel meu pare, l’arquitecte Joaquim Gili. Ell ja s’havia aficionat al Jazz abans de la guerra, i de ben joves, a mi i als meus germans ens convidava a escoltar Jazz. No li agrairé mai prou! Fins que va arribar un moment que ens vam adonar que això del Jazz era una altra cosa. Eren els temps dels Beatles, els Shadows, els Animals…
També va coincidir que on estiuejàvem, a Calella de Palafrugell, l’any 62, un pianista francès, Jimmy Rena, i la seva esposa, Mano Rena, que tocava la guitarra, van obrir un local, anomenat La Guitarra, on formant trio amb un bateria, hi interpretaven Jazz. El meu pare s’hi va interessar i van establir amistat. Venien a casa a la tarda, escoltaven discos, els comentaven… jo devia tenir uns quinze anys i, amb els meus germans, vam anar entrant en aquest món. Ens vam subscriure al butlletí del Hot Club de França, revista que editava Hugues Panassié, i que era amic d’aquests francesos.
Els diumenges al matí el pare organitzava audicions de discs de Jazz a casa, a Barcelona, en deia sessions de la Locomotora Negra, on cada vegada hi venia més gent.
Així doncs encara no tens 20 anys que ja ets un gran aficionat a la música Jazz. Quan comences a fer-ne difusió?
Havia començat a fer conferències sobre el jazz, però va ser un cop fundat el grup de La Locomotora Negra, que el pianista, en Tòfol Trepat, qui era professor d’Història de l’Art en un institut, em va proposar que fes un seminari sobre Jazz pels seus alumnes. Això devia ser l’any 1972 o 73. El seminari va durar tot el curs, un parell d’hores un cop a la setmana. Aquests seminaris els vam fer durant 10 anys on ara hi ha la seu de la Fundació Catalana de Jazz Clàssic. Després en vaig fer un parell més a l’Institut d’Estudis Nord-americans adreçat a un públic diferent.
Què té d’especial la música de Jazz que t’atregui tant?
El Jazz té uns valors que em van atreure particularment. En principi els valors musicals. El ritme que anima el Jazz, això que en diem el swing, tenia una agilitat, una flexibilitat i un dinamisme diferent, molt més atractiu que els ritmes més “matxacons” de la música d’aquella època. L’espontaneïtat, la calidesa, l’emotivitat del músics m’arribava molt més. Per aquí em va enganxar, per la part rítmica. Però hi havia una altra part molt interessant que era la manera com aquests músics feien sonar els seus instrument, no era gens acadèmica, no seguia una reglamentació, sinó que cada músic el feia sonar a la seva manera, utilitzava els seus recursos tècnics i les seves capacitats físiques per expressar-se d’una manera molt personal. Podies reconèixer cada músic per la manera com tenia d’interpretar la música. Això era molt interessant. En la música clàssica reconeixes l’autor, en la música de jazz reconeixes l’intèrpret.
Però anant més enllà, des d’un punt de vista sociològic, un fet que he anat veient amb els anys és que nosaltres, els europeus, o la civilització occidental en general, hem tendit a fer una dicotomia del que és popular i el que és culte. El que és popular es tendeix a menysprear. I és evident que amb el consumisme la música adreçada a les masses ha baixat molt el seu llistó. I per altra banda es creu que la música bona, la culta és per minories, per una elit. Aquesta dicotomia entre qualitat i popularitat la vaig trobar una bestiesa en el moment que vaig conèixer el Jazz. Es podia fer una música tan excelsa com la de Louis Armstrong, Duke Ellington o l’Art Tatum, que alhora era popular. El Jazz trencava aquest fals dilema entre qualitat i popularitat. Això em va acabar d’enganxar, i de fet és una cosa que m’ha servit en molts altres camps de la vida.
Ets un gran defensor del Jazz Clàssic. Què és el que et grinyola del Jazz més contemporani?
En aquestes darreres evolucions del Jazz aquests valors dels que estem parlant es van diluint. El ritme, l’espontaneïtat, l’agilitat, la manera tan càlida de tocar els instruments, tan expressiva i tan directa es va perdent. Aquells valors que més ens enriquien, els que estaven més lluny de la nostra concepció musical han anat desapareixent. S’ha tendit a convertir el jazz en una música d’elit, que refeia aquesta dicotomia entre qualitat i popularitat. Uns han tirat cap el jazz-rock fent-ne una música més popular però de menys qualitat des del punt de vista jazzístic, i els altres a fer una cosa més intel·lectual que tendeix a fer unes músiques més minoritàries.
L’any 2006 decidiu fundar la Fundació Catalana de Jazz Clàssic.
Una de les tasques d’aquesta fundació que m’honora presidir, és donar oportunitat a una sèrie de músics, començant pels d’aquí, que tenen força a dir i toquen amb estils jazzístics molt diversos. L’oportunitat a ells de tocar, i a la gent de poder-los escoltar en bones condicions. Aquesta oportunitat l’oferim ajudant en la programació dels cicles de jazz a l’Institut d’Estudis Nord-americans, al Centre Moral de Gràcia i en altres llocs, com la programació d’estiu al local que tan em va inspirar de jove, el Jazz Club La Guitarra de Calella de Palafrugell. També fem conferències. És la feina divulgativa d’una música que creiem que no rep l’atenció que mereixeria per part dels mitjans.
Des dels seus orígens l’Institut d’Estudis Nord-americans havia programat concerts, conferències i altres activitats relacionades amb el món del jazz. Des de quan hi col·labora la Fundació Catalana de Jazz Clàssic?
El primer acte que vam organitzar conjuntament amb l’IEN va ser un concert benèfic el 2006. Va ser poc després del desastre provocat pel Katrina. Un grup de New Orleans va venir a tocar a l’Institut d’Estudis Nord-americans per recollir fons. Tota la recaptació va ser pels músics. En vam editar un CD i tot: The Spirit of New Orleans. Live in Barcelona 2006
A Barcelona hi ha afició: hi ha diferents espais i festivals de jazz.
Relativament, com a tot Europa. Potser a França o Anglaterra és on hi ha un substrat més sòlid, s’han mantingut locals històrics com el Caveau de la Huchette de Paris que és de finals dels anys 40. Un local on sempre s’ha fet Jazz Clàssic i on es manté l’ambient del Jazz més autèntic, l’original.
Aquí no hi ha hagut tanta tradició. Si que hi ha hagut locals que han intentat tenir una certa continuïtat però pocs. El Jamboree va haver de tancar les portes a finals dels anys 60, després va tornar a obrir als anys 90, però no es pot dir que hi hagi una intensa vida jazzística quotidiana a Barcelona.
I pel que fa als festivals van a buscar més el cartell, a portar noms importants per atraure públic, siguin o no músics de jazz. Aquesta és la crua realitat. La manca d’espais on el Jazz s’interpreti de manera quotidiana fa que joves que són bons, o molt bons, no trobin espais on tocar. La situació no és massa optimista, hi ha més músics que oportunitats de tocar.
