Clarinetista, historiador i divulgador del jazz de Nova Orleans
Per Bego Grau
Michael White és una de les veus més respectades del jazz tradicional de Nova Orleans. Nascut i criat en aquest entorn únic, el clarinetista fa més de cinquanta anys que treballa per preservar i mantenir viu aquest llenguatge musical, nascut als carrers, en desfilades i funerals, i estretament lligat a la vida de la comunitat. Format en aquest context des de mitjan anys setanta, White no només ha interpretat aquest llegat: l’ha après directament dels últims músics de la primera generació del jazz, que havien compartit escenari amb figures com Louis Armstrong, King Oliver o Sidney Bechet.
Amb un estil propi, però profundament arrelat en la tradició afrocriolla, White combina el respecte pel repertori clàssic amb composicions i reinterpretacions que demostren que aquest llenguatge continua viu. Al llarg de la seva trajectòria, ha portat aquesta manera d’entendre el jazz a escenaris d’arreu del món, des del Carnegie Hall fins al Lincoln Center. En paral·lel, ha desenvolupat una llarga carrera com a professor, historiador i divulgador del jazz, una tasca que va mantenir fins a la seva jubilació el 2023.
Hi conversem en motiu del concert que farà el pròxim 9 d’abril de 2026 a Barcelona, dins el cicle Barcelona Springtime Swing ’26, a l’Ateneu Barcelonès (19:30 h). Hi actuarà amb la formació Sunset Rhythm Kings, integrada per Dani Alonso (trombó), Oriol Vallès (trompeta), Marc Martin (piano), Albert Martínez (contrabaix) i Joan Casares (bateria). Les entrades ja són a la venda.
Diem que Nova Orleans és el bressol del jazz. Per què?
Per la seva història i la seva cultura. Nova Orleans és una ciutat molt diferent de la resta dels Estats Units, amb influència francesa i espanyola, i amb una relació molt intensa amb la música des dels seus inicis. Era un lloc difícil on viure, especialment pel clima, i això va fer que els habitants tinguessin sempre ganes de celebrar la vida. Això es va traduir en grans àpats, balls, desfilades… i música. Música a tot arreu: als carrers, a les esglésies i, fins i tot, als funerals.
Quin paper hi té la influència africana en el naixement del jazz?
És fonamental. A Nova Orleans hi havia una presència important de població afrodescendent, tant esclava com lliure, i això feia que fos molt diferent d’altres llocs dels Estats Units. Els esclaus es reunien els diumenges per tocar i ballar música africana. A vegades hi participaven centenars de persones, organitzades segons el seu origen, i tocaven i ballaven amb ritmes propis de cada poble. Aquesta tradició va deixar una empremta molt profunda en la música de la ciutat. Es veu en les desfilades, en la manera de tocar, en el ritme… I no només en el jazz, sinó també en altres gèneres com el gospel o el rhythm and blues. El jazz neix precisament d’aquesta barreja: influències africanes, europees, música religiosa i música popular, tot combinat en un mateix espai i en una mateixa comunitat.
Més enllà de la música, què representa el jazz?
Representa moltes coses. D’una banda, és música per celebrar i per ballar. Però també és una forma d’expressió que neix en un context de molta opressió envers la comunitat negra. En aquest sentit, el jazz esdevé una metàfora de la llibertat i de la democràcia. Quan toques jazz, tens veu pròpia, pots expressar la teva personalitat, la teva manera de pensar… I això, en aquella societat, sovint no era possible. Per això el jazz no és només una forma d’entreteniment: també és una manera de fer-se visible i de resistir.
I, concretament, què fa diferent el jazz de Nova Orleans?
És una música de comunitat. De família, de barri. Neix en un context molt concret, molt arrelat a la vida quotidiana. Però hi ha una paradoxa: avui, el jazz tradicional gairebé no s’escolta a Nova Orleans. Molts músics toquen sobretot per a turistes, i això fa que la música es simplifiqui. Els turistes volen entreteniment, i sovint això deixa fora la part més rica i complexa del jazz. Les melodies de figures com King Oliver o Jelly Roll Morton són molt elaborades, i requereixen grans dosis d’estudi i pràctica. I això, a poc a poc, s’està perdent.
Per què?
Perquè és un estil exigent. És una música rica, amb estructures complexes, amb introduccions, interludis, canvis… No és fàcil de tocar. Avui molts músics opten per repertoris més simples, que funcionen millor en determinats contextos. Però això fa que es perdi part de la profunditat de la música. Per això, en el meu cas, intento mantenir aquest repertori viu i també escriure música nova inspirada en aquesta tradició.
Quin va ser el teu primer contacte amb el jazz de Nova Orleans?
Va ser bastant tard i gairebé per accident. Jo venia de bandes escolars, havia estudiat clarinet i sabia llegir música, però no coneixia el jazz tradicional de Nova Orleans. El punt d’inflexió va arribar el 1975, quan vaig començar a tocar amb una brass band en desfilades, funerals i esdeveniments de la comunitat. Allà és on vaig entrar realment en aquest món.
Amb qui et vas emmirallar?
Vaig tenir la sort de tocar amb músics de la primera generació del jazz, nascuts entre finals del segle XIX i principis del XX. Molts d’ells havien tocat amb figures com Louis Armstrong o Sidney Bechet. Amb ells no només vaig aprendre a tocar, sinó també tot el que hi ha darrere: la història, el context, la manera d’entendre la música. Hi ha moltes coses que no són als llibres i que només es poden transmetre així.
També has estat professor durant dècades.
Sí, i m’he adonat que el principal problema és que aquesta música no s’ensenya. A les escoles i universitats dels Estats Units, si s’ensenya jazz, és sobretot el jazz modern. Però el jazz tradicional de Nova Orleans pràcticament no hi és. Això fa que molts músics no el coneguin ni l’entenguin. I és una llàstima, perquè aquesta música no són només notes: és cultura. Reflecteix com parlem, com caminem, com ballem, com vivim. Si no s’ensenya això, es perd una part molt important de la identitat de Nova Orleans.
Quin paper ha tingut Wynton Marsalis en la recuperació d’aquest llegat?
Ha estat clau. Va ser dels primers músics moderns que van reivindicar que el jazz tradicional de Nova Orleans és una música important i que s’ha d’estudiar. Quan Wynton Marsalis va començar, ni tan sols coneixia gaire aquesta tradició. Va ser a través del contacte amb músics de Nova Orleans (entre ells jo mateix) que s’hi va començar a interessar i en va entendre el valor. A partir d’aquí, la va defensar públicament i la va incorporar en projectes educatius i concerts. Això va fer que molts joves músics s’hi fixessin i la recuperessin. En aquest sentit, la seva aportació ha estat decisiva per donar visibilitat i legitimitat a aquest estil.
Quins músics t’han influït més com a clarinetista?
Sobretot els grans noms del jazz tradicional: Johnny Dodds, Sidney Bechet, George Lewis o Jimmie Noone. A partir d’aquí, intento construir una veu pròpia, sempre arrelada en aquest so i en aquesta manera d’entendre la música.
Aquest abril actuaràs per primera vegada a Barcelona. Què hi interpretaràs?
Per a mi és un honor venir a Barcelona. He tocat moltes vegades a Espanya -a Madrid, Sevilla o al País Basc-, però mai aquí, així que en tinc moltes ganes. En el concert del dia 9 interpretarem jazz tradicional de Nova Orleans, amb peces clàssiques i també composicions pròpies. L’objectiu és compartir aquesta música tal com és: viva, carregada d’història, però també amb tocs de present.
Barcelona té una escena molt activa. Creus que pot ajudar a mantenir viva la flama del jazz de Nova Orleans?
Sí, absolutament. De fet, sovint a Europa la gent coneix molt bé aquesta música, a vegades fins i tot més que als Estats Units. Hi ha músics i públic que s’hi apropen amb molt respecte i amb molta curiositat, i això és molt important. El jazz neix a Nova Orleans, però avui és una música global. I que ciutats com Barcelona la mantinguin viva és una molt bona notícia.
