Per Marc Amat
Des de fa anys, Jordi Albó treballa per aconseguir millorar la qualitat de vida de les persones gràcies a la tecnologia. Nascut a Arbúcies, ha desenvolupat una llarga carrera al món acadèmic a Espanya, Holanda i als Estats Units, intentant contribuir a la transferència de coneixement entre el sector educatiu i l’àmbit empresarial. Ha impulsat projectes basats en intel·ligència artificial emocional i en plataformes de computació al núvol que s’han aplicat en entorns educatius i sanitaris. Actualment, és cofundador de Lighthouse, una empresa amb seu a Boston -on resideix- i amb un peu a Barcelona, que beu del talent de l’ecosistema innovador de la ciutat nord-americana per solucionar reptes i necessitats al sud d’Europa, a l’Àfrica i a l’Amèrica Llatina.
Després d’anys treballant arreu del món, va decidir aterrar a Boston.
Sí. És una ciutat increïble, inspiradora, plena de talent i d’oportunitats. El 2019, amb Esteve Vilella i Parfait Atchadé, vam veure clar que la capital de Massachusetts tenia l’ecosistema ideal per fundar Lighthouse, un projecte que feia temps que em rondava pel cap. Volíem crear una empresa que guiés les persones emprenedores en el viatge de desenvolupar les seves idees disruptives. Però, alhora, teníem l’ambició que servissin per cobrir necessitats d’altres territoris que no compten amb ecosistemes emprenedors tan avançats. Personalment, el meu gran somni sempre ha estat poder millorar Catalunya. Amb el pas dels anys, però, em vaig adonar que només podia aconseguir-ho si marxava fora. Per això, des de Lighthouse hem obert una empresa subsidiària a Barcelona a través de les quals posem en contacte i enriquim els dos ecosistemes d’innovació: el català i el de Boston.
Són, però, dos entorns molt diferents on innovar.
Absolutament. Per començar, hi ha grans diferències culturals i religioses que condicionen la manera com s’emprèn en un lloc i en l’altre. A Boston, quan vam arribar-hi, ens van rebre amb els braços oberts. D’entrada, ja t’atorguen un alt grau de confiança inicial i, si els demostres que realment no els fas perdre el temps, t’ajuden a tirar endavant el teu projecte sense miraments. Saben que, si t’acompanyen cap a l’èxit, els acabarà repercutint positivament. La fórmula és la següent: gràcies al seu suport, tu enriqueixes l’ecosistema de la ciutat i, de retruc, l’ecosistema enriquit els beneficia a ells, també. A Catalunya, les coses són ben diferents. La tradició cultural ha modelat la manera com s’emprèn. Hi impera la cultura de l’enriquiment individual per sobre del bé comú i hi ha una aversió al risc enorme quan, precisament, emprendre és arriscar-se. A Boston, equivocar-se és vist com un èxit: permet aprendre i seguir evolucionant. A Catalunya, és un fracàs.
Així i tot, vostè s’hi ha adaptat molt bé.
Sempre m’han dit que tinc una mentalitat molt americana. La clau és tenir clar allò que es vol i apostar fort per aconseguir-ho. Intento participar en tots els projectes que m’interessen i anar molt per lliure. És important ser poc disciplinat, en l’àmbit de l’emprenedoria. No serveix de gaire cosa traçar plans i dibuixar estratègies a cinc anys vista, perquè el món canvia molt de pressa. A una persona emprenedora mai li agrada que li diguin exactament què i com ha de fer les coses i, a Catalunya, es té tendència a voler-los controlar.
Malgrat tot, estan florint ponts entre Barcelona i Boston, i vostè hi contribueix. Com es percep, des d’allà, l’ecosistema innovador català?
Catalunya es veu com un país d’oportunitats. Així i tot, encara hi ha dos esculls importants que cal treballar per solucionar. En primer lloc, les dificultats burocràtiques que existeixen per poder constituir una empresa i importar-hi talent estranger. Als Estats Units, hi ha unes regles molt clares. Si les compleixes i hi arribes per sumar, ets benvingut. Allà, vam constituir-hi Lighthouse en una setmana, mentre que, a Catalunya, per posar-hi en marxa l’empresa subsidiària vam trigar sis mesos. L’altre repte que cal superar és el constant canvi de legislació. A Boston, quan es canvien les regles del joc, t’avisen amb molta antelació i sempre tenen en compte que tu vas començar l’activitat amb unes regles prèvies. Aquí, no acostuma a ser així.
Ha dedicat molts anys a millorar la transferència de coneixement entre el món universitari i el sector empresarial, tant aquí com a Boston. També hi detecta diferències?
Moltes. La transferència del coneixement és radicalment diferent. A Boston, la interacció entre els dos mons és molt més elevada. De fet, als Estats Units, a l’escola ja fomenten l’emprenedoria. Molts joves somien en ser persones emprenedores. Allà, l’emprenedoria és a tot arreu. Està inculcat a l’ADN. Estar malalt és, en si mateix, un exercici d’emprenedoria: has de tenir prou recursos per poder completar totes les accions que requereixes per millorar el teu estat de salut, en un calendari concret. En canvi, a Catalunya, una de les aspiracions que es troba sovint a les aules és ser funcionari. Però, més enllà d’això, a Boston el mateix ecosistema juga molt a favor de la transferència de coneixement. Molta gent s’ha adonat que la ciutat és un hub enorme de talent i cada cop més persones busquen associar-se amb aquest talent per tirar endavant les seves idees. Dit d’una altra manera: la presència de talent comporta que es generi una transferència natural de coneixement entre les universitats i les empreses. A Catalunya, l’ecosistema encara no és prou atractiu i, que hi hagi empreses que puguin generar diners gràcies a la seva vinculació amb el sector de l’educació no acaba d’estar ben vist.
Més enllà de la relació entre els entorns universitari i empresarial, amb Lighthouse també està impulsant ponts amb el sector sanitari català.
Sí. L’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, per exemple, se’m va adreçar perquè analitzéssim de quina manera podíem aprofitar tot el coneixement que s’estava generant a Boston, amb l’objectiu de solucionar algunes de les necessitats que tenia el centre. Ells s’havien adonat que, als infants, el fet d’haver-se de sotmetre a una intervenció mèdica, els generava molt d’estrès. Aquest fet els podia causar dolors crònics i haver de començar a medicar-se. Per pal·liar la situació estressant, vam proposar que els trajectes fins al quiròfan es poguessin fer en un cotxe teledirigit de joguina amb l’infant a l’interior. Vam desenvolupar-ho en forma de projecte i vam buscar empreses a Boston que volguessin finançar-ho. De seguida ens vam aliar amb Hyundai. El resultat va ser un cotxe per a infants farcit de sensors i activadors que, mitjançant la intel·ligència artificial, permetien monitorar el seu estat en tot moment i contribuir a reduir-li l’ansietat i l’estrès. Al projecte hi va treballar gent d’un munt de nacionalitats carregada de talent, amb Boston com a punt d’unió i amb Barcelona com a ciutat on es va aplicar el projecte. És un exemple de com des de Boston podem ajudar a desenvolupar tecnologies que generin impactes positius a Catalunya.
A Boston hi ha gent de moltes nacionalitats. També ha estat el destí de molt talent català?
I tant. De fet, és molt habitual anar a comprar als supermercats o entrar en una cafeteria i sentir que algú està parlant català. Culturalment, Boston i Barcelona són dues ciutats que tenen punts en comú. Molts dels catalans que tenen inquietuds a la vida i que decideixen marxar a l’exterior aterren a Boston. Aquí se senten més valorats que allà. És una pena, perquè és un clar exemple de drenatge de talent. A Barcelona, aquestes persones enriquirien molt l’ecosistema innovador de la ciutat, però és que, a la capital catalana, fer-hi néixer projectes així encara és molt complicat. Jo enyoro Catalunya cada dia, però em quedaré a Boston durant molts anys. Tornar a casa significaria deixar de poder beure molta aigua a conformar-me en quatre gotes al dia.
