(Ilya Levinson by friendsfirstphoto.com)
Ilya Levinson és un compositor estatunidenc, nascut a Rússia. És professor associat al Columbia College de Chicago i director d’estudis de composició. Ens va acompanyar el desembre passat al Concert de Música Clàssica de l’IEN on la seva aclamada Rapsodia Klezmer va ser interpretada per Ala Voronkova i Guerassim Voronkov. Va ser increïble tenir-lo entre el públic. El catàleg de Levinson inclou òperes, musicals, música simfònica i de cambra, partitures de pel·lícules i música original per a produccions teatrals. Un ampli ventall d’estils que fan d’Ilya Levinson un compositor amb un vast coneixement de composició musical. No volíem perdre l’oportunitat de parlar amb ell.
Li puc preguntar què el porta a Barcelona?
Aquest concert. Vaig conèixer Guerassim a Barcelona l’any 2015. Som amics des de llavors, i ens hem trobat en diverses ocasions. El 2019, just abans de la pandèmia, Guerassim i Ala em van convidar al seu festival de Saillagouse (França) per tocar en un concert de música jueva. Allà vam tocar la meva Klezmer Rhapsody en un arranjament per a viola, violí, violoncel i piano.
Vaig escriure la Klezmer Rhapsody el 1998 per a violí i orquestra, i vaig fer diferents arranjaments per a combinacions instrumentals més petites que s’han interpretat diverses vegades. L’arranjament per a violí i piano el vaig fer molt més tard per al meu amic alemany David Yonan, que és un virtuós violinista. Ara estic molt content que Guerassim i Ala incloguin la meva peça al seu repertori. En aquest concert, l’actuació de violí d’Ala ha estat electrificant.
La seva música és molt emotiva i espiritual. En una mateixa peça musical hi ha moments molt enèrgics i trams molt tranquils. Va d’un extrem a l’altre.
És tasca dels compositors programar moments de reflexió en la seva música, com en un servei d’església, on hi ha un moment previst per a la meditació després del sermó. En la tradició simfònica, per exemple, el segon moviment de la simfonia és un moviment lent per donar temps a les persones perquè es relaxin emocionalment perquè, sens dubte, la música dirigeix les nostres emocions. Si els filòsofs grecs afirmaven que el Cosmos es regeix pels números, la música mou les parts invisibles del nostre cos com el cor i l’ànima.
Per tant, la música és més que entreteniment.
Absolutament! La gent escolta música i s’hi submergeix. Això ens diu que no només és entreteniment. Si la música es presentés com una cosa que requereix un esforç intel·lectual per escoltar-la, poca gent aniria a un concert, però la música té el seu efecte en tu si l’escoltes amb atenció.
Si excloem George Gershwin, Leonard Bernstein i John Williams, els compositors de música clàssica nord-americans no s’interpreten molt sovint a Catalunya, ni a Espanya, en general. Té alguna opinió sobre el perquè?
Crec que l’opinió general considera que la música americana és jazz. Un compositor necessita temps per convertir-se en un nom familiar, com Gershwin. La majoria de la gent sap qui era Gershwin, els encanta Porgy i Bess, això els pot fer decidir a anar a un concert on s’interpreta la música de Gershwin. També a un concert de John Williams, que és molt conegut per les pel·lícules. I Leonard Bernstein… segur! Potser el gran públic reconeix algunes peces d’Aaron Copland, Samuel Barber, William Shumann o el minimalista Philip Glass.
Els països europeus es preocupen pels seus compositors. A Amèrica no hi ha premis nacionals per a compositors clàssics, com n’hi ha als països europeus. El jazz es considera la música oficial nord-americana i, com a tal, és reconeguda a tot el món.
La música de cinema s’està fent espai en la programació de concerts. L’Orquestra Simfònica de Chicago interpreta El Senyor dels Anells en directe!
Potser és una música més fàcil de seguir, d’escoltar.
Hi ha certs cànons i regles que imperen sobre la música de pel·lícules i son seguits pels compositors per a que l’espectador tingui fàcil accés.
Si mireu les partitures de Bernard Herrmann, estan molt ben pensades i molt ben escrites. És un referent indiscutible de la música per al cinema. Va treballar amb Alfred Hitchcock per a qui va compondre la música de pel·lícules com Vertigo.
En totes les pel·lícules, la música és molt important per crear l’atmosfera que el director busca.
Té el seu paper. De fet, tots aquests violins aguts i sons dissonants que escoltem a les pel·lícules de Hitchcock provenen d’Arnold Schoenberg. Arnold Schoenberg va ser un compositor austríac que es va traslladar a Hollywood des de Viena fugint del règim nazi; en un moment donat tenia previst convertir-se en compositor de cinema. Gràcies a Déu que no va passar! Va ser un dels primers compositors que va aprofundir en la composició àtona. Va estar ensenyant a dues universitats de L.A. i ha donat forma a bona part del pensament musical del segle XX.
Creu que hi ha alguna característica especial en la música clàssica americana que la distingeixi de la música europea?
Hi ha alguna cosa diferent en la música clàssica americana a causa de la barreja de cultures. Algunes peces escrites per compositors nord-americans provenen de diferents fonts culturals. No provenen d’un cànon, sinó d’ignorar el cànon o trencar el cànon. Per exemple, quan un compositor europeu vol escriure una simfonia, podria pensar: “Quines idees noves podria aportar a la simfonia després de Beethoven, Bruckner o Brahms?” En un moment donat, em vaig preguntar si hauria de seguir aquesta tradició o simplement escriure música, sense importar-me molt si la meva música sonaria americana o europea.
Quan Antonín Dvořák va ser convidat a dirigir el Conservatori Nacional de Música de Nova York (1892), va ser el primer a dir que els nord-americans tenien una font d’inspiració tan rica en els espirituals negres, que havien d’utilitzar-los per establir una escola seriosa i original de composició. A partir de la seva experiència, va escriure la Simfonia núm. 9, subtitulada Del nou món.
No hi havia cap escola clàssica americana de composició a principis del segle XX. Compositors clàssics nord-americans van estudiar a Europa amb Nadia Boulanger. Això els va donar prestigi entre els crítics que una vegada van escriure “Gershwin redueix la música de concert al nivell del jazz, mentre que Copland eleva el jazz al nivell de la música de concert”. Endevineu qui havia estudiat a París en aquella època?
Aquesta concepció va canviar fa trenta anys, quan Gershwin es va convertir en un tema reconegut de la investigació acadèmica. La meva tesi a la Universitat de Chicago va ser “Gershwin and Joseph Schillinger”. Joseph Schillinger va ser un immigrant rus que va desenvolupar el sistema de composició musical. Va ensenyar a molts músics comercials, i Gershwin va ser un dels seus estudiants més famosos. Després de la mort de Gershwin, Schillinger va afirmar que Porgy and Bess havia estat escrita segons el sistema de Schillinger.
En l’opinió dels crítics musicals, calia anar a Europa per estudiar composició musical, i això encara és cert en part. Actualment la gent va a l’IRCAM (L’Institut de recherche et coordination acoustique/musique) de París o va a Alemanya.
Sembla difícil ser un compositor de música clàssica als Estats Units
Escriure música requereix molt de temps, de manera que la majoria dels compositors de música nord-americans ens dediquem a la docència. No hi ha subvencions. Així doncs, les universitats et donen un lloc, fas classes, però també tens temps per compondre. La majoria de les grans universitats americanes es troben fora de les grans ciutats, enmig de camps de blat de moro, on un compositor pot disposar de molt de temps i molt d’espai. Al teu voltant no hi ha res més que centenars de milles d’un llenç en blanc, així que fes el que vulguis. No hi ha una tradició fermament consolidada. Aquesta és la meva explicació d’aquesta multiplicitat d’estils. Amèrica és un espai molt gran, on tothom hi pot encaixar.
La xarxa social de la música és diferent d’Europa. Conec poc el finançament de la música a Europa, però el finançament a la Unió Soviètica era que dues vegades a l’any el Ministeri de Cultura et comprava una simfonia o un concert. Podies escriure el que volguessis, encara que, probablement, havia de ser en un estil determinat i d’acord amb la ideologia oficial fins a cert punt. Però, et podies guanyar la vida escrivint música.
Als Estats Units hi ha algunes fundacions que donen beques a compositors, com la Fromm Music Foundation, però en general, la majoria dels compositors imparteixen classes.
De vegades, quan parlem de música clàssica americana o de concert, la gent té al cap la música minimalista, que no és fàcil d’entendre.
Una de les primeres composicions musicals minimalistes va ser In C (1964) de Terry Riley, que va ser escrita als Estats Units. Vaig arribar als Estats Units l’any 1988 des de Moscou i tenia una formació clàssica i amb un gust molt conservador. John Cage i la seva peça 4’33”, que són 4 minuts i 33 segons de silenci, em va sorprendre. Vaig veure John Cage en el seu 80è aniversari. Va dir una cosa que em va fer entendre el propòsit del 4’33’’: cada oient té la seva pròpia peça musical de 4’33’’ perquè cada persona sent diferents sorolls i sons en el silenci. Per tant, està bé! Crec que aquesta explicació ens diu molt sobre la mentalitat musical nord-americana: cadascú escolta coses diferents a la música.
Cage és sens dubte un producte de la cultura nord-americana.
El 2016 va ser nominat als Grammy. Per què va ser nominat?
Sóc el director musical de la New Budapest Orpheum Society, una formació musical en residència a la Divisió d’Humanitats de la Universitat de Chicago. Interpreta música de cabaret jueu, que és un terme inventat pel nostre director artístic Philip V. Bohlman per anomenar aquesta sàtira política que posa de manifest les falles de la societat.
Vam gravar tres CD: Dancing on the Edge of a Volcano, Jewish Cabaret in Exile i As Dreams Fall Apart: The Golden Age of Jewish Stage and Film Music (1925–1955). Per al darrer CD vam ser nominats als Grammy el 2016.
La propera actuació en la que participarem és sobre Erich Korngold, un exitós compositor de música de concert i pel·lícula que va marxar a Hollywood fugint dels nazis.
La seva òpera Die Kathrin es representarà a la Universitat de Chicago. Nosaltres oferirem un concert per donar a conèixer la música de la seva època.
El que estem fent és preservar la música dels compositors jueus, especialment la música que s’ha oblidat. Interpretem cançons trobades als arxius austríacs per Philip V. Bohlman. També treballem amb investigadors de Performing the Jewish Archive al Regne Unit. Hi ha una gran quantitat de material del camp de concentració de Theresienstadt, on hi havia una vida musical increïble.
Els investigadors de Performing the Jewish Archive han trobat una música fascinant i estimulant al camp de concentració de Theresienstadt. Música que mai s’ha interpretat fora del camp de concentració, com les últimes composicions musicals de Viktor Ullmann.
La música sempre intenta abstreure’t de la realitat.
