Politòleg i autor del llibre ‘Por qué se rompió Estados Unidos: populismo y polarización en la era Trump’.
Fotografia: Victoria Locke
Per Marc Amat
Quan el 20 de gener de 2017 Donald Trump va convertir-se en president dels Estats Units, els politòlegs van corroborar fins a quin punt el populisme i la polarització havien arrelat entre la societat nord-americana. El país estava a punt d’encetar una de les èpoques més intenses de la seva història recent, amb episodis caòtics com l’assalt al Capitoli de 2021. Enguany, el país torna a estar cridat a les urnes. El dimarts 5 de novembre els nord-americans hauran de triar de nou entre la papereta del candidat demòcrata a la presidència de la Casa Blanca, Joe Biden, o el candidat republicà, Donald Trump. Aquest cop, la cita també coincidirà amb la renovació del Senat i de la Cambra de Representants, que s’escullen cada dos anys.
El president que en surti elegit tindrà l’encàrrec de pilotar uns Estats Units que viuen una situació complexa: hi ha una divisió ideològica sense precedents, hi opera un sistema polític cada cop més fràgil i hi està vigent una constitució que, en bona part, es va acabar de redactar el 1787. Davant d’aquest context, aquest mes entrevistem, Roger Senserrich, politòleg amb més de dues dècades d’experiència en política nord-americana i autor del llibre ¿Por qué se rompió Estados Unidos? Populismo y polarización en la era Trump, editat aquest mes de març pel segell Debate.
Vostè viu als Estats Units. Les eleccions presidencials del mes de novembre s’acosten. Quin clima hi ha, als carrers?
La majoria de votants encara no n’està fent gaire cas. De fet, les enquestes indiquen que, fins i tot, un percentatge molt gran de persones amb dret a vot no sabien que Trump en serà el candidat republicà. D’ençà de la victòria de Joe Biden el 2020, la majoria de nord-americans han desconnectat força de l’actualitat política. Això contrasta amb la legislatura anterior, quan el 2017 Trump va accedir a la Casa Blanca. Aleshores, l’interès es va disparar. Ara la política torna a ser un soroll de fons, excepte per als quatre exaltats de sempre.
Al llibre parla, sobretot, de l’era Trump i analitza d’on sorgeix el populisme als Estats Units.
Exacte. Llegir-lo en aquest context preelectoral permet entendre molt bé com un candidat com Donald Trump va aconseguir arribar a ser president del país. Els lectors hi trobaran claus per comprendre el funcionament del peculiar sistema polític nord-americà. Veuran que és un país molt menys reaccionari del que sembla des de fora, però també que té una pulsió autoritària que no trobem a Europa. Ah, i amb una democràcia relativament nova, encara que no ho sembli.
De fet, la constitució és del segle XVIII. Fins a quin punt encara condiciona el país?
La política nord-americana és molt arcaica en diversos sentits. El sistema constitucional està força antiquat. La Constitució és de 1787 i gairebé no s’ha actualitzat. Hi ha aspectes que, a base de prova i error, ja hem vist que no funcionen i que no s’han incorporat a les constitucions modernes europees. En canvi, als Estats Units encara ho tenen. Hi ha idees que, teòricament haurien de funcionar, però que a la pràctica no rutllen. El resultat és un sistema amb un equilibri de poders que, constantment, es bloqueja. La política nord-americana és molt més bizantina, rebuscada i complicada que la dels països d’Europa.
En què es concreten, aquests bloquejos?
A la majoria d’estats europeus, qui n’és president hi té majoria parlamentària. En alguns casos, per aprovar-hi coses, cal que negociï amb els socis de coalició i ja està. Als Estats Units només porta a votació els temes que se sap que tiraran endavant. Normalment, al Congrés no s’hi perden votacions, perquè no s’hi presenten propostes que puguin perillar. És molt previsible. Tenen un sistema caòtic i arcaic, com el de República Romana. De fet, ells es consideren la nova Roma, tot i que és molt diferent.
A les eleccions dels Estats Units, els estats rurals hi tenen una importància peculiar.
Sí. El sistema electoral és molt antic i sobrerepresenta els estats rurals. Això fa que, a vegades, qui té més vots en unes eleccions no sigui el candidat que les guanyi. El votant medià actual és algú que viu a la zona rural de Geòrgia, però si fos un sistema jurídic simple i territorialment equilibrat seria algú de Pensilvània. Això bascula molt el sistema polític cap a la dreta. A més, també hem de recordar que és un sistema amb dues cambres, en el qual el Senat sobrerepresenta els estats petits de forma totalment desproporcionada. Això fa que les majories legislatives dels Estats Units estiguin molt més a la dreta que el votant medià real.
Aquest 5 de novembre, coincidiran tres votacions diferents. Què en pensa?
Això demostra com la constitució crea legitimitats que competeixen entre elles: el president, el Senat i la Cambra de Representants s’escullen en tres comicis diferents. Tots tres poden dir que representen el poble, perquè és veritat, però ho fan amb regles distintes. És paradoxal: tothom té legitimitat per governar, però ningú té majoria per fer-ho. En una constitució moderna, això s’intenta evitar.
Al llibre dedica un capítol a parlar dels partits polítics. Els Estats Units estan dissenyats per contemplar-los?
Quan es va redactar la Constitució nord-americana, no es va fer pensant que existirien aquest tipus d’actors. És, probablement, el gran error de base que té la carta magna. És molt comprensible que sigui així, perquè és un text d’abans de la Revolució Francesa. La idea actual de l’eix ideològic esquerra-dreta era una cosa completament aliena als redactors de la constitució. Ells creien que el conflicte polític que caldria solucionar seria regional. Per això, van dissenyar un sistema amb institucions que representessin els interessos de diferents territoris, però no de diferents partits. Fins a principis del segle XX, els senadors no eren escollits democràticament, sinó que representaven els interessos dels governs del seu estat. En resum, que una constitució tan antiga i disfuncional com la dels Estats Units hagi funcionat és gairebé un miracle.
Per què no l’actualitzen?
La Constitució és irreformable. Per fer-hi canvis, necessiten supermajories de les dues cambres i tres quartes parts dels Estats que els ratifiquin. A més, fer canvis per reduir el poder dels estats rurals, que són la majoria, és pràcticament impossible. El sistema constitucional està fossilitzat. Per exemple, hi ha una esmena de 1924 que permet al govern federal regular el treball infantil i que encara no l’han ratificat prous estats.
Fins a quin punt la constitució és l’origen de la polarització del país?
La Constitució per si mateixa no genera polarització, però sí que brinda incentius als polítics perquè polaritzin la societat. Amb el sistema polític que crea el text que sobrerepresenta els estats rurals, és normal que els partits adaptin les seves polítiques per guanyar vots en aquests estats. Hem de tenir clar que Donald Trump no és l’origen de la polarització que viu el país, sinó una conseqüència. Ell és la culminació d’un seguit de tendències que neixen a la dècada de 1960 i que s’enforteixen a la de 1970 en el si del Partit Republicà. El sistema d’incentius institucionals va permetre que la formació guanyés eleccions estant a la dreta del centre. Si, normalment, els partits aprenen que quan perden eleccions s’han de moderar, el Partit Republicà es va adonar del contrari i va decidir donar veu a un grup concret dels seus integrats. Dins del partit hi ha la gran empresa americana, la dreta religiosa, la gent anticomunista i els reaccionaris del sud. Aquests últims, marcats per un fort ressentiment racial. No els hi havien fet gaire cas fins que va arribar Trump.
¿Por qué se rompió Estados Unidos?
Populismo y polarización en la era Trump
Roger Senserrich
