Per Marc Amat
A principis de la dècada de 1950, el doctor Josep Maria Poal i l’enginyer i arquitecte Josep Maria Bosch Aymerich van coincidir a Nova York per motius professionals. Tots dos van quedar meravellats per la cultura nord-americana i van tornar a Barcelona decidits a crear una entitat que connectés Catalunya i els Estats Units. Així va ser com va néixer l’Institut d’Estudis Nord-americans. Una de les primeres persones a sumar-se al projecte va ser Pere Mateu Sancho.
Nascut el 1929 a Barcelona, ha dedicat tota la seva vida a l’estudi i la divulgació de l’astronomia i l’astronàutica. Diplomat en Ciències i Tecnologies de l’Espai per la Universitat Politècnica de Catalunya, es va encarregar durant dècades de dinamitzar activitats sobre les disciplines de l’espai en el si de l’IEN, d’on va formar part de la junta. També ha estat membre fundador de l’Associació Astronòmica ASTER, president del Comitè Organitzador de les Setmanes Astronàutiques de Barcelona i col·laborador de l’històric setmanari Destino i de La Vanguardia. Ha participat en congressos arreu del món i ha publicat estudis per la NASA. El 1972, va ser membre d’una expedició científica nord-americana a l’Antàrtida.
Vostè va començar a parlar d’astronàutica a Barcelona a la dècada de 1950, quan ben poca gent sabia encara què volia dir. Quan s’hi va interessar?
A casa, el meu pare era antivacances. De joves, quan el meu germà i jo començàvem les vacances escolars, ens animava a seguir aprenent. Ens comprava, entre d’altres, les publicacions d’astronomia que editava Ignasi Puig, director de l’Observatori de l’Ebre, i jo les llegia de cap a peus. De seguida em va interessar molt tot el que s’hi explicava en aquestes i altres obres. Si bé professionalment vaig dedicar-me al món de la construcció, la primera obra en què vaig col·laborar ja va ser el disseny de la cúpula per a un observatori astronòmic, al terrat d’un edifici al Passeig de Gràcia de Barcelona.
Difondre l’astronàutica en aquell temps, era complicat?
No va ser gens senzill. L’astronomia i l’astronàutica eren dues disciplines que es desenvolupaven, sobretot, als Estats Units i a la Unió Soviètica. A la dècada de 1950, Espanya era un país aïllat internacionalment i en el qual arribava poca informació de l’exterior. Tanmateix, un grup de catalans interessats en la matèria vam decidir fundar l’Agrupació Astronòmica ASTER, una entitat privada a través de la qual es pretenia fomentar l’interès per a la pràctica i la teoria de l’astronomia. A Catalunya, de projectes així tan sols n’existien dos: el nostre i la Sociedad de España y América.
Gairebé en paral·lel, Josep Maria Poal i Josep Maria Bosch Aymerich van fundar l’Institut d’Estudis Nord-americans.
Correcte. El 1951 tots dos van crear l’IEN, amb l’objectiu de connectar les cultures catalana i nord-americana. De seguida, el projecte va captar l’atenció de diversos intel·lectuals, que estaven molt interessats en qüestions científiques, tecnològiques i culturals. Junts, van decidir que crearien seccions internes dedicades a estudiar i divulgar especialitats ben diferents. Un grup debatia sobre el dret nord-americà; un altre investigava sobre els corrents pictòrics dels Estats Units; un tercer indagava al voltant de les novetats mèdiques que hi havien sorgit… M’agradaria subratllar que era una institució catalana, creada per catalans i sense finalitat política.
I vostè va afegir-s’hi per impulsar la secció sobre astronomia i astronàutica. Què en recorda d’aquells primers anys?
Tant a en Josep Maria Poal com a mi ens entusiasmava l’espai. De fet, ens vam conèixer en una exposició que vam organitzar des d’ASTER, a l’Ateneu Barcelonès, anomenada Espai sense límits. Quan es va posar en contacte amb mi per proposar-me ser membre de la junta de l’IEN, em vaig sentir molt afortunat. Tots teníem moltes ganes de poder obtenir informació sobre els Estats Units. Ens calia llogar un local. El vam trobar a la Via Laietana. Era una petita habitació on podíem posar una taula al mig per reunir-nos, però també on podíem donar classes d’anglès, amb l’ajuda d’una professora que vam contractar. Cal recordar que llavors l’idioma estranger que s’estudiava a les escoles era l’alemany. Al cap d’un temps, quan el projecte ja es va tornar més sòlid, vam traslladar-nos a un pis del carrer València. Aquella va ser la nostra primera seu amb cara i ulls.
El 1959, la visita del president Eisenhower a Espanya va suposar un pas endavant, també per a l’astronomia i l’astronàutica.
Molt poca gent estava preparada per sentir a parlar de satèl·lits artificials. Les nostres conferències y exposicions, però, tenien un èxit notable. Sempre s’omplien. Quan Eisenhower va visitar Espanya i va abraçar-se amb les autoritats espanyoles, la premsa i els mitjans de comunicació van començar a parlar més dels Estats Units. De sobte, els titulars i les informacions que arribaven d’allà eren més detallades.
Parlant de la premsa, vostè va escriure durant molts anys sobre astronomia i astronàutica al prestigiós setmanari Destino. Com ho va viure?
Hi signava articles, molts a pàgina sencera. A mi, poder fer divulgació d’aquestes disciplines em semblava molt necessari. Allà hi vaig conèixer en Josep Pla, que tenia un gran interès per aquests temes. Recordo com em demanava que li parlés dels satèl·lits artificials, la seva curiositat sobre viatjar per l’espai i la possibilitat d’arribar a altres planetes. Durant la dècada de 1960, l’astronàutica i l’astronomia es van posar de moda i la cursa espacial entre els Estats Units i l’URSS va ocupar grans espais als mitjans. A Barcelona, vam organitzar un munt de conferències. El Consolat dels Estats Units i la Casa Americana ens tenien en molt bona consideració i ens ajudaven donant-nos informacions interessants. Sabien que contribuíem, també, a establir ponts entre les dues cultures.
Precisament, des de l’IEN van impulsar la celebració del dia de Sant Valentí a Catalunya. Com va anar?
A Barcelona, Sant Valentí es celebrava poc. Nosaltres vam decidir popularitzar la festa, explicant a la societat catalana de què es tractava. Per fer-ho, vam organitzar un acte anual a l’Hotel Ritz. Cada any va atraure l’interès de més persones. La premsa en parlava. L’Institut d’Estudis Nord-americans passava per un gran estat de forma, però a nivell econòmic tenia problemes. Malgrat que un munt de persones volien estudiar anglès i s’interessaven pels nostres actes, no podíem pagar el lloguer d’un local del Passeig de Gràcia. Vam comentar-ho a l’ambaixador. Vam poder solucionar el problema construint l’edifici de la Via Augusta. L’Institut d’Estudis Nord-americans va suposar un pas endavant per al coneixement de l’astronàutica i l’astronomia a Catalunya, i també d’altres àmbits.
La passió per l’astronàutica el va dur a formar part d’una expedició a l’Antàrtida. Com va aconseguir-ho?
Als anys 70, havia elaborat un treball sobre com les tècniques per construir edificis a l’Antàrtida podien servir també per fer construccions a la Lluna. Vaig exposar-lo en un congrés d’astronàutica a Brussel·les i els membres de la delegació dels Estats Units van fixar-s’hi. Els interessava molt el tema. Van adonar-se que podien aprofitar part dels diners que invertien a investigar temes espacials per a l’establiment de bases a l’Antàrtida. Els vaig acompanyar en una expedició de tot un mes. Va ser espectacular. Vam creuar el casquet polar. És el lloc més fabulós i diferent que he vist en tota la meva vida. Aleshores encara faltaven uns deu anys perquè Espanya hi inaugurés la seva primera base.
Creu que l’home podrà tornar a trepitjar la Lluna ben aviat?
La tornada de l’home a la Lluna és, gairebé, un fet. Jo, que tinc 93 anys, potser no ho veuré, però si en visqués uns pocs més, segur que ho presenciaria. El repte important actualment és poder anar a Mart. Això sí que serà complicat…
