Estudiant de Composició per a cinema a la Berklee College of Music, a Boston, i exmembre del IEN Competitive College Club (CCC)
Per Marc Amat
Als Estats Units hi ha més de 4.000 centres universitaris arreu del país. Ara bé, accedir-hi no és senzill. El sistema d’admissió no té res a veure amb el de les universitats catalanes: no hi ha nota de tall. En canvi, els centres valoren aspectes com el perfil de l’alumne, els seus interessos, el recorregut previ i fins a quin punt encaixa amb el tipus de talent que volen atraure. Per facilitar a l’alumnat català poder formar-se als Estats Units, l’IEN forma part del programa EducationUSA, la xarxa oficial del Departament d’Estat dels EUA per oferir assessorament acadèmic a estudiants internacionals que volen fer el pas.
Una de les eines clau del programa és el Competitive College Club (CCC), un espai que brinda assessorament continuat durant dos anys als estudiants mentre cursen batxillerat. Durant aquest temps treballaran a preparar una sol·licitud d’admissió a universitats nord-americanes el més destacable possible. Actualment, el període per sol·licitar formar part del CCC 2026 està obert. Les persones interessades poden escriure a barcelona@educationusa.org.
Aquest mes, parlem amb en Pau Riba estudiant de 18 anys de Composició per a cinema a la Berklee College of Music, a Boston, i que ha format part del Competitive College Club a l’Institut d’Estudis Nord-americans de Barcelona. Ens explica com està sent la seva experiència acadèmica i personal als Estats Units.
Què t’ha portat a estudiar música als Estats Units?
La música sempre ha estat molt present a la meva vida: vaig començar amb el piano quan tenia quatre anys i, des de ben petit, vaig tenir clar que m’hi volia dedicar. M’agrada molt la música i també el cinema, així que estudiar música per a pel·lícules era una manera natural d’unir aquestes dues passions. Estudiar als Estats Units m’està fent créixer molt en l’àmbit professional i personal.
Quan vas decidir que volies fer el pas de marxar a estudiar fora?
No va ser una decisió immediata. Al principi em feia respecte marxar, perquè tots els meus amics es quedaven aquí. Però amb el temps vaig entendre que, pel tipus d’estudis que volia fer, marxar fora era gairebé imprescindible. Va ser un procés de mentalització llarg, de gairebé dos anys, que em va ajudar molt a fer el pas amb tranquil·litat. Aquí no existeix un grau específic en música per a cinema. Hi ha cursos i formacions puntuals, però no un itinerari universitari com el que ofereixen algunes universitats dels Estats Units. Sabia que allà hi havia opcions molt concretes i especialitzades, i per això vaig decidir buscar directament fora.
Com vas viure el procés d’admissió a una universitat nord-americana?
És un procés molt complex i molt diferent del d’aquí. Hi ha molta burocràcia, molts assajos, terminis i requisits. Sincerament, crec que tot sol no ho hauria pogut fer. Necessites algú que t’ajudi a estructurar-te i a entendre què et demana cada universitat en cada moment.
Vas fer tot el procés acompanyat pel Competitive College Club (CCC) de l’IEN. Com va anar?
Va ser clau. Al CCC teníem un seguiment molt personalitzat, amb reunions cada dues setmanes i també moments d’assessorament individual. T’ajuden a entendre què has de fer, què et falta, com millorar els assajos i com enfocar cada candidatura. En una etapa amb molt d’estrès, aquest acompanyament et dona ordre i seguretat.
Quin va ser el moment més difícil de tot el procés?
Veure que s’acostaven les dates límit i que encara quedaven moltes coses per fer. El volum de feina és gran i costa molt compaginar-ho amb el batxillerat i els estudis musicals. Però, un cop passa, veus que tot l’esforç ha valgut la pena.
Quines diferències principals has notat entre el sistema universitari dels Estats Units i el de Catalunya?
La diferència més gran és l’enfocament. Aquí l’aprenentatge és molt més pràctic i orientat a projectes reals. No es tracta tant d’aprovar assignatures com de construir un recorregut propi: el que compta és què fas, amb qui treballes i quins projectes desenvolupes al llarg del grau. Tens molta llibertat per explorar, per col·laborar amb altres estudiants i per combinar disciplines. Pots treballar amb músics, però també amb estudiants de producció, de cinema o de music business. Això genera un ecosistema molt ric i molt connectat amb el món professional.
L’ecosistema és molt diferent del de Catalunya?
Als Estats Units tens accés a estudis de gravació, a músics amb qui col·laborar i fins i tot a orquestres per interpretar les teves composicions. Pots gravar, fer concerts i posar en pràctica les teves idees gairebé de manera immediata. Això, a Catalunya, és molt més difícil. Pel que fa al nivell d’exigència, no és una carrera especialment difícil d’aprovar, però això no vol dir que sigui fàcil. El títol per si sol no serveix de gaire: el que realment importa és el que has fet més enllà de les classes. Per això cal buscar projectes, concerts, col·laboracions i experiències extracurriculars des del primer dia.
I hi ha gaire competitivitat entre l’alumnat?
No especialment. Òbviament, tothom vol fer-ho bé, però l’ambient és molt col·laboratiu. A diferència d’alguns entorns més clàssics, aquí la gent s’ajuda molt. Més que competir entre nosaltres, cadascú intenta superar-se a si mateix. Els contactes que fas a la universitat són clau i et poden obrir moltes portes en el futur. De fet, surts molt més encarrilat al mercat laboral nord-americà que si no haguessis estudiat aquí i vinguessis a buscar-hi feina.
Com és la vida al campus? Com t’hi has integrat?
La vida al campus és molt activa. Sempre hi ha activitats, concerts, assajos o propostes per fer. Això fa que integris molt ràpidament. Coneixes gent de tot el món i convius amb cultures molt diferents, cosa que t’obliga a obrir la ment i a aprendre a relacionar-te amb perfils molt diversos. A més, sempre acabes trobant algú de Catalunya. Hi ha catalans repartits per tot el món, també a les universitats nord-americanes, i això ajuda a sentir-te una mica més a casa.
Com és el teu dia a dia com a estudiant?
Depèn molt dels projectes que tingui en cada moment. Tinc classes fixes com piano, harmonia, music business o introducció a la composició per a cinema, però també molts assajos i treballs pràctics. A més, sovint hi ha concerts o projectes paral·lels que sorgeixen gairebé de manera espontània. Al campus ho tens tot molt concentrat: classes, residència, espais d’assaig, activitats socials… Això fa que facis amics de seguida i que no tinguis gaire temps per enyorar casa. Al principi costa acomiadar-se de la família, però en pocs dies ja estàs immers en la dinàmica del campus.
Com t’imagines el teu futur un cop acabis el grau?
Encara no ho tinc del tot clar. El panorama laboral en el món del cinema i la música és molt ampli i no sé on em portarà la feina. El que sí sé és que l’experiència i els contactes que estic fent aquí seran clau, sigui per quedar-me als Estats Units o per tornar en algun moment.
Quin consell donaries a un estudiant que s’estigui plantejant estudiar als Estats Units?
Que s’ho miri amb temps i que no ho deixi per a l’últim moment. Si tenen clar què volen estudiar i saben que als Estats Units hi ha una formació més específica o més oportunitats, que s’atreveixin a fer el pas. Al final és una experiència que marca molt la teva vida personal i professional. A més, el CCC és un servei gratuït que ofereix un acompanyament molt personalitzat. Et guien en tot el procés, t’ajuden amb els assajos, amb els terminis i amb la presa de decisions. Jo, sincerament, hauria pagat pel servei que em van donar!
I a les famílies, què els diries?
Que no tinguin por. Els fills no desapareixen: es continua parlant molt, es torna a casa per vacances i caps de setmana llargs, quan es pot. L’experiència val molt la pena i ajuda molt a créixer.
