Actor; director de teatre, cinema i òpera; doblador i gestor cultural.
Font: Biblioteca Virtual de la Diputació de Barcelona.
Per Marc Amat
El 3 d’abril de 1968 al vespre, el teatre de l’Institut d’Estudis Nord-Americans (IEN) va començar a omplir-se de gom a gom. La companyia GOGO Teatro Experimental Independiente hi estava a punt d’estrenar Incidente en Vichy, una obra d’Arthur Miller que encara no s’havia pogut veure mai a Espanya. A les butaques, el públic fullejava el programa de mà i repassava els membres del repartiment. Encarnant el paper del metge Leduc -un dels protagonistes del muntatge- hi llegien el nom de Mario Gas. Aleshores, era un jove de 22 anys que, des de feia un temps, s’havia interessat per l’art dramàtic. Havia anat a trucar a la porta del grup de teatre de l’IEN i Santiago Sans, el fundador de la companyia, l’hi havia obert la porta de bat a bat. Des d’aquell dia, van treballar junts en diversos muntatges. Amb la companyia, Gas va arribar a signar la direcció de posades en escena com Un sabor a miel (1967) de Shelagh Delaney o El Adefesio (1968), de Rafael Alberti.
Aquests van ser els inicis de la carrera artística que ha dut Mario Gas a ser considerat un dels grans noms de l’escena teatral catalana i espanyola. El 1976, va dirigir el Festival Grec de Barcelona i, entre el 2004 i el 2012, va entomar el repte de dirigir el Teatro Español de Madrid. Com a director teatral, ha dirigit més de 50 muntatges. Com a actor, ha representat obres mítiques com Don Juan de José Zorrilla; Electra de Sòfocles o Èdip, tirà, de Sòfocles i Heiner Müller. També ha aparegut a la gran pantalla, a pel·lícules com Amic/Amat de Ventura Pons o El coronel Macià de Josep Maria Forn. A televisió, en sèries com Nit i Dia, de TV3. També ha posat veu a actors com Mel Gibson o Ben Kingsley. Al llarg de la seva vida, ha rebut el Premi Nacional de Teatre, el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Butaca i diversos Premis Max.
Aquest mes, conversem amb ell per repassar els seus inicis teatrals com a membre de la companyia GOGO, una iniciativa forjada en el marc de l’IEN, però també per resseguir el paper cultural que va jugar l’institut a la Barcelona de les dècades de 1960 i 1970.
Recordes el primer cop que vas entrar a l’IEN?
Sí. Va ser el 1962. Aleshores, estava cursant sisè de batxillerat a l’Institut Jaume Balmes. Un dia, el meu pare, que sempre s’havia preocupat molt d’obrir-me la porta a nous coneixements, se’m va acostar i em va dir: t’he inscrit a aprendre anglès a l’IEN. Em va tocar un professor fantàstic: Edward K. Flagler. Em va encantar. Aquell primer contacte amb l’IEN, però va durar poc: al cap d’un any, dos dels meus amics van canviar d’escola i jo els vaig seguir.
Però el vincle amb l’IEN va renéixer ben aviat…
Exacte. El 1964 hi vaig tornar. Aquell any havia començat a estudiar a la Facultat de Dret i vaig decidir compaginar-ho amb un nou curs a l’IEN. Aleshores, era una escola moderna, que tenia un edifici impressionant i que, a més, estava envoltat per una Via Augusta amb un bulevard central que omplia la zona de vida. M’encantava. Un dia, baixant per l’escala de l’institut, em va cridar l’atenció un cartell amb un missatge: “Busquem actors per representar l’obra El Matrimonio del señor Mississippi“. També hi havia unes coordenades: “Si hi estàs interessat, vine al saló-teatre de l’IEN i pregunta per Santiago Sans”. Jo ja havia fet teatre amb el grup universitari de la Facultat de Dret i, justament, havíem representat la mateixa obra. Tenia molta curiositat per saber com la treballarien.
I vas anar-hi. Què hi vas trobar quan vas obrir la porta?
D’entrada, un teatre fantàstic. Al bell mig de la sala, un noi baixet i eixerit. Era molt jove. Es deia Santiago Sans. Li vaig explicar que venia a demanar informació per participar en l’obra. Em va dir que els faltava un actor i vaig acceptar el paper. Va ser així com vaig entrar a formar part de la companyia GOGO Teatro Experimental Independiente L’endemà, caminant per la facultat, em vaig tornar a creuar el Santi. Resulta que també estudiava dret. Va ser l’inici d’una amistat molt profunda.
Com definiries la companyia GOGO Teatro Experimental Independiente?
Era un grup de teatre format per persones que eren fanàtiques d’aquest art. Ens passàvem hores discutint quines obres representaríem, assajant-les, pensant i repensant l’escenografia i el vestuari que les envoltaria… Fonamentalment, treballàvem textos de teatre americà o anglosaxó, però també d’autors espanyols i europeus. A més, cada dos anys organitzàvem un cicle de teatre americà en anglès i en castellà.
Com encaixava GOGO dins l’IEN?
La iniciativa havia sorgit del Comitè d’Estudiants de l’IEN, animats per Santi Sans i Carles Canut, que també estudiava al centre. Van convèncer Edward K. Flagler -que havia passat a ser cap d’estudis de l’IEN- perquè cada nou matriculat a l’institut aportés 5 pessetes al manteniment del teatre. Com que teníem una sala a la nostra disposició tots els dies de l’any, podíem assajar-hi molt bé les obres i vam aprendre-hi moltíssim. Amb aquestes facilitats, la companyia GOGO es va convertir, sens dubte, en una de les iniciatives amb veu i vot dins el panorama teatral independent barceloní.
De fet, n’han sortit grans noms de la interpretació.
I tant. Érem una trentena de membres. Alguns s’han dedicat al món del teatre i han tingut trajectòries brillants. En podria citar molts: Santi Sans, Carles Canut, Emma Cohen, Carles Velat, Paco Albor, Camilo García Casar… El darrer, per exemple, ha estat un dels millor actors i dobladors de doblatge espanyol de tots els temps.
Què significava per l’IEN comptar amb una iniciativa així?
D’entrada, a través de les nostres obres, es fomentava la relació entre les cultures nord-americana i espanyola. A banda d’això, el teatre era un espai cohesionador. L’edifici tenia un munt de plantes plenes d’aules i, cada dia, pels passadissos hi passava un munt de gent. L’IEN, però, no era un lloc on només anaves a aprendre anglès: era un espai de socialització, on fer amics, compartir idees i passar-s’ho molt bé. Tot plegat, en un context molt concret: el del tardofranquisme.
Com us va condicionar el context polític de l’època?
Als grups de teatre independent de Barcelona com el GOGO ens unia uns ingredients comuns. Per començar, les ganes i la inquietud de fer teatre, però també un tarannà antifranquista i ganes de convertir les companyies en un bullidor cultural. Portàvem a escena textos com El Adefesio, de Rafael Alberti, que encara estaven prohibits a Espanya. En aquest cas, per exemple, ens van denegar el permís per representar-la. Jo vaig viatjar a Madrid i vaig aconseguir que ens donessin permís per fer-ne, almenys, sis sessions. Quan el 1967, Santi Sans va haver de marxar a fer el servei militar, jo vaig agafar la direcció dels muntatges. Vaig voler fer un cicle amb obres com Chips with everything, d’Arnold Wesker o que seguissin el format de Living Newspaper, que representava a l’escenari esdeveniments de l’actualitat. Totes eren d’autors massa esquerrans per aquells temps i això no va agradar a l’IEN, malgrat que sempre ens havien deixat màniga ampla. Vaig acabar trencant-hi relacions.
Es va tancar una etapa. Quins són els millors moments que hi vas viure?
En van ser molts. En primer lloc, destacaria la passió amb la qual fèiem tot això. Érem una companyia independent, però que estàvem molt a prop de professionalitzar-nos. Sempre omplíem el teatre de l’IEN i havíem fet gires per Catalunya i el sud de França. A mi m’hauria agradat fer el pas i vaig parlar-ho amb l’Institut, però em van dir que no entrava dins l’objectiu del pla d’estudis. Tots els que formàvem part de GOGO ens hi sentíem molt implicats. Vaig encetar-hi amistats eternes. Era més que teatre: era disbauxa, festes, matinades, borratxeres… Va ser una experiència vital molt important. També per al públic. El 1984, dirigint una òpera al Teatre Maria Guerrero de Madrid, va entrar a saludar-nos al camerino el ministre Ernest Lluch. Ens va dir: “m’ha transportat als muntatges que feies a l’IEN”. Resulta que no se’n perdia ni un.
Què ha significat GOGO i l’IEN per a la teva trajectòria artística?
Va ser un lloc que va sacsejar moltíssim la societat universitària, en general. Tots teníem moltes ànsies de cultura. Els anys de GOGO a l’IEN van ajudar a conformar la meva personalitat i la visió que avui tinc del món.
