Lorenzo Delgado: “Els joves espanyols veuen els Estats Units d’una forma molt diferent de com ho feien els seus pares”

Comencem pel present. Com veiem, des d’Espanya, els Estats Units?

En poso un exemple. Si entres en una classe d’institut i expliques que, avui, els Estats Units tenen bases militars a Espanya, t’adonaràs que els joves no saben res sobre aquest assumpte. Hi ha un gran desconeixement de la presència militar nord-americana a Espanya. Quan les persones que tenen menys de 40 anys pensen en els Estats Units, ja no tenen en compte paràmetres polítics i històrics: la visió que en tenen depèn en gran manera de la societat de consum, de les imatges que reben a través de les notícies, el cinema, la publicitat, les xarxes socials… Tot està molt impregnat d’un fort presentisme. Les relacions bilaterals entre els dos països no hi tenen res a veure, ni els acords que es van subscriure en un passat. Per a molts joves, és un descobriment sorprenent que Espanya firmés acords militars amb els Estats Units durant el franquisme i que encara es mantinguin vigents.

D’on ve, aquest desconeixement?

És el resultat d’una barreja de factors, però hi ha un element que ve de lluny. Quan el règim franquista va haver de començar a tancar acords amb els Estats Units, ho va fer guardant un perfil baix sobre moltes de les seves conseqüències. No li interessava que es parlés gaire de la subordinació estratègica que es va assumir, ni de com l’ajuda nord-americana va permetre reconduir algunes de les greus mancances i incapacitats de les polítiques públiques del règim dictatorial. Aquell silenci ha donat lloc al desconeixement actual.

De fet, la relació dels Estats Units i Espanya s’ha vist molt condicionada per la Segona Guerra Mundial.

Sí. Quan es va acabar el conflicte, els Estats Units n’havien sortit com a grans vencedors. Dels països guanyadors, era el que havia patit menys baixes, el que havia registrat menys destrucció al seu territori i el que havia sabut treure més beneficis econòmics de la guerra. El seu sector industrial en surt reforçat. El desenllaç favorable també el situa com al país arquitecte d’un nou sistema internacional: bona part de les organitzacions mundials que van néixer aleshores -com l’ONU o la UNESCO- tenen els Estats Units com a un dels seus principals països inspiradors i com al soci financer més important.

On quedava, Espanya?

A l’altre cantó de la balança. Espanya i els seus dirigents s’havien equivocat en les seves previsions i els socis internacionals. Havien apostat pel bàndol feixista, que els havia ajudat a guanyar la Guerra Civil. Van ser coherents, però el desenllaç de la partida no els va beneficiar. Durant la Segona Guerra Mundial, a Espanya hi ha una dictadura franquista que entra, parcialment, a la guerra. Tan sols ho fa al front est, contra la Unió Soviètica. Ara bé, ajuda els països de l’Eix en matèria d’espionatge; els permet l’avituallament dels submarins; els subministra materials estratègics com el wolframi… Tots aquests comportaments van fer que, quan el bloc feixista va perdre la guerra, Espanya quedés aïllada.

En què es va concretar, aquest aïllament?

En una llarga quarantena que va durar un lustre. Se la va aïllar amb l’objectiu d’intentar pressionar el règim de Franco perquè girés el timó cap a la democràcia o, almenys, cap a un sistema menys sospitós de col·laborar amb el feixisme. Els Estats Units i els seus aliats, com França i Gran Bretanya, van descartar intervenir militarment a Espanya i van apostar per fer que fos la mateixa societat espanyola qui actués per fer fora Franco. Durant els primers anys de postguerra, tant des de les potències vencedores com des de l’ONU es van fer crides en aquest sentit, però el control del règim franquista sobre el país era ferri.

Però aquesta quarantena no va durar per sempre.

A mesura que va anar cristal·litzant la Guerra Freda i els partits comunistes van anar ocupant el poder a l’Europa Oriental, la visió que els aliats tenien d’Espanya va començar a canviar: era un règim del bloc dels perdedors i procliu al feixisme, però també era un règim anticomunista. Això canviava les coses en un context en què els enemics dels meus enemics no tenen per què ser els meus amics, però sí que poden ser els meus aliats. Els càlculs del Pentàgon deien que, en el cas d’un avanç de les tropes soviètiques per l’Europa Occidental, no hi hauria capacitat per aturar-les fins als Pirineus. I, per fer-ho, els calia obrir converses amb Franco.

Com ho van fer?

Primer van començar a aparèixer a Espanya militars i polítics nord-americans que estaven de pas per Europa i que decidien fer parada al país, per entrevistar-se amb els dirigents franquistes. Sondejaven el terreny. Les negociacions per establir una presència militar nord-americana a Espanya es van allargar fins al 1953. No va ser fàcil: els Estats Units i Espanya buscaven coses diferents. Els americans volien tenir bases militars al país espanyol a baix cost. En canvi, els espanyols volien treure’n el màxim rèdit econòmic i tenir el control de tot el que es feia a les bases.

Finalment, totes dues parts van acabar cedint.

Sí, però Espanya va cedir molt més que els Estats Units. Al final, els nord-americans van poder disposar de les seves bases amb total llibertat. A canvi, la partida econòmica per Espanya va augmentar respecte al que inicialment tenien previst, si bé mai va arribar a ser equivalent a un pla Marshall a l’espanyola. Malgrat tot, va ser una aportació rellevant, sobretot per als efectes col·laterals que va implicar. Pels Estats Units, el règim de Franco no encaixava dins les seves afinitats ideològiques. Simplement ho van fer per conveniència. Franco va fer servir aquesta aliança com una manera de sortir de la quarantena internacional.

També ho va utilitzar per modernitzar el país?

Va ser un element que va impulsar la modernització d’Espanya. De fet, el pacte va anar acompanyat per l’accés a crèdits oficials i privats nord-americans, i una mica més tard, per l’accés a les principals organitzacions econòmiques internacionals que també van atorgar recursos al govern espanyol. A més, es van poder utilitzar els circuits de formació de capital humà oferts per als nord-americans , amb la qual cosa es va promoure una progressiva recuperació de les transferències educatives i científiques. Fins i tot, una part de les màquines que van construir les pistes d’avió de les bases nord-americanes a Espanya van ser cedides al règim de Franco o venudes a empresaris espanyols en condicions avantatjoses, que les van utilitzar per a la construcció de preses, carreteres i obres públiques. Als Estats Units els sortia més barat fer això que no pas tornar-se-les a emportar. La mitologia del franquisme desarrollista que defensa avui part de la dreta i l’extrema dreta espanyola, que assegura que Franco va tirar endavant el país, oculta que bona part de les receptes, dels instruments financers i dels mecanismes de formació van venir de fora. Concretament, de la via nord-americana.

El present connecta sempre amb el passat.

Sí, la mirada històrica de les coses que ens han precedit ens ajuda a entendre el present i, també, a poder construir un futur basat en un millor coneixement previ. Ens ajuda a no acceptar de forma acrítica les informacions transmeses per a qui va exercir el poder o per a qui va manipular les dades en benefici propi per ocultar la veritat, sobretot quan aquestes interpretacions s’han generat en el marc de sistemes polítics autoritaris. Les relacions transatlàntiques s’han d’abordar així: amb una mirada oberta i plural. Això és el que hem intentat fer al llibre Somehow different: España vista desde Estados Unidos.