Patrons de l’IEN i membres del Comitè d’Estudiants
Per Marc Amat
El 14 de febrer de 1955, a l’entrada de l’Hotel Ritz de Barcelona, s’hi arremolinava un munt de gent. Entre converses i copes, exhibien els seus vestits de gala. Feia temps que esperaven aquell dia: era el primer cop que es celebrava el St. Valentine’s Day a Barcelona. El dia dels enamorats que, des de feia dècades, s’havia popularitzat als Estats Units, encara no havia aterrat mai a la ciutat catalana: a la Barcelona de l’època encara hi regnava el clima de la postguerra i la censura del règim franquista. A mitjans de la dècada dels 50, però, la cosa començava a canviar. S’havia constituït el Comitè d’Estudiants de l’Institut d’Estudis Nord-Americans, format per desenes d’alumnes delerosos per organitzar tota mena d’actes a la capital.
Amb el suport de la direcció del centre, fins a la dècada de 1970 van organitzar festes com la de Sant Valentí o Sant Patrici, però també sessions de cinema, vetllades per Nadal, concerts de jazz i de rock, lectures teatrals, balls setmanals, debats, conferències, excursions… Cada setmana, es trobaven els divendres o els dissabtes al vespre i ho planificaven tot. Les activitats que anunciaven eren un bri de llum per a una Barcelona grisa. També ho era la manera com escollien els membres del comitè: amb eleccions democràtiques. Aquest mes, entrevistem dues persones que van tenir-hi un rol molt important: Antonio Noguero i Juan Carlos Arranz.
Recorden quan van trepitjar, per primera vegada, l’IEN?
Juan Carlos Arranz (JCA): I tant! Va ser el 1962. Aleshores, tenia 15 anys i la mare m’hi va apuntar per estudiar anglès. Vaig cursar-hi tots els nivells. Quan vaig poder entrar a la universitat, ho vaig compaginar amb els estudis d’Enginyeria. Quan vaig descobrir que existia el Comitè d’Estudiants de l’IEN, m’hi vaig apuntar de seguida. En vaig ser president durant dos o tres anys. Va ser una gran experiència que em va dur, per exemple, a poder viatjar uns dies als Estats Units. Amb el pas dels anys, el món laboral em va dur per altres camins, però em van proposar formar part de la Junta Directiva de l’institut i ho vaig acceptar. Vaig ser-ne secretari durant 33 anys.
Antonio Noguero (AN): En el meu cas, devia ser el 1958 o 1959. L’IEN no ha estat sempre a Via Augusta. Recordo que, quan jo vaig entrar-hi, era al passeig de Gràcia, a tocar de Jardinets de Gràcia. Allà s’hi feien classes. A prop, hi havia l’American Library, on anàvem a buscar els llibres que necessitàvem. En canvi, les festes i les activitats les fèiem a l’American Club, uns metres més enllà, a l’edifici on havia viscut el pintor Ramon Casas. El 1961 l’IEN es va traslladar a l’edifici de Via Augusta que ens va permetre fer moltes més activitats.
Com va sorgir el Comitè d’Estudiants?
AN: Recordo que, després de les classes, anàvem a fer petar la xerrada al bar de l’IEN, a la primera planta de l’edifici. Sempre érem els mateixos i ens vam anar animant. “I si fem això? I si fem allò?”, ens dèiem. El director de l’IEN es va adonar que teníem ganes de fer coses i va nomenar un director d’activitats per organitzar-ho, en Edward K. Flagler. A partir d’aquí tot es va disparar. Es va muntar la companyia teatral GOGO Teatro Independiente, el Movieclub… Tot això no ho pagàvem pas amb els ingressos de les classes d’anglès, sinó amb el que recaptàvem de les festes.
Per tant, l’IEN era molt més que una acadèmia…
JCA: Totalment. Organitzàvem des d’excursions fins a activitats com l’Spring Rally! Ens dividíem en seccions temàtiques i algunes de les nostres activitats van tenir un gran ressò a la Barcelona de l’època.
AN: Cada setmana fèiem festes els dissabtes i els diumenges, per finançar-nos. En certa manera, érem una mica la competència del Bocaccio, la mítica discoteca del carrer Muntaner. Hi venia moltíssima gent!
Què significava el Comitè per a la Barcelona de l’època?
AN: Va ser un element molt important per democratitzar la societat i obrir una mica la visió de la gent. La gent més moguda de la Facultat de Dret, per exemple, sempre corria per aquí. Hi freqüentaven actors i actrius com Carles Canut, Mario Gas, Emma Cohen, Santi Sans, Rosa Ma i Josep Ma Garcia-Milà… En aquella època, hi havia poca mobilitat i, als caps de setmana, la gent venia a les nostres festes i espectacles. En van sortir moltes parelles, d’aquí!
JCA: Hi ha una dada que demostra el pes que va tenir l’IEN: al llarg de la seva trajectòria, per les seves aules hi van passar més quatre-cents mil barcelonins que volien aprendre anglès en una època en què no era gens fàcil trobar cursos. Hi havia gent molt progressista, estudiant aquí. Als passadissos t’hi podies creuar des de Pasqual Maragall fins a Artur Mas. Era un lloc de referència.
Feien eleccions democràtiques… Les autoritats franquistes no els van dir mai res?
AN: Alguna vegada, però mai gran cosa. Per triar els membres del Comitè d’Estudiants, es feia una votació al teatre, en obert i en directe. Tampoc era una cosa que sortís als diaris. Ho fèiem força de portes endins.
JCA: De fet, fins i tot hi havia campanya electoral! Jo recordo que hi havia cartells demanant el vot per a alguns candidats. Qui feia eleccions democràtiques a Barcelona? Ningú. Érem una illa, una raresa.
Què ha significat, per a vostès, haver format part de l’IEN?
AN: Moltíssimes coses! Però em quedo amb una: poder anar als Estats Units el 1967. Va ser molt important, per mi. Gràcies a aquest viatge que vaig fer a través de l’IEN vaig descobrir un munt de programes de Relacions Públiques que després vaig exportar a Catalunya. De fet, van ser el bressol per fundar l’Escola Superior de Relacions Públiques, adscrita a la Universitat de Barcelona, que encara està activa, al carrer Sepúlveda. Parlar anglès a l’Espanya de la dècada de 1960 i poder sortir a l’exterior era molt important.
JCA: A tu et va marcar molt a nivell professional. A mi no tant, però tampoc ho puc passar per alt. El tema de l’anglès és vital. He estat enginyer i he treballat molts anys en altres països. Per mi, haver pogut aprendre anglès a l’IEN ha estat una de les millors inversions de la meva vida. Sempre li vaig agrair a la meva mare. Recordo que, a la primera feina que vaig tenir com a enginyer, l’anglès em va servir per escalar moltes posicions dins l’empresa. Quan encara estava estudiant, el director de la companyia ja m’enviava a fires internacionals i a reunions importants, perquè em podia comunicar amb els estrangers.
AN: Ara l’anglès ja és habitual, saber-lo parlar. Però, abans, era un plus molt important. Era una raresa, estudiar-lo. De fet, aleshores el normal era aprendre francès. Viatjant als Estats Units vam descobrir una altra societat, completament diferent. Molt més avançada i oberta. Només un exemple: les biblioteques obrien les 24 hores del dia! Era un altre món.
