Hua Hsu: “Un jove americà asiàtic i un de barceloní poden tenir més punts en comú dels que sembla”

A Stay True, hi ha dos protagonistes: en Ken i vostè mateix. Comencem per vostè. Qui és en Hua Hsu?

Soc un redactor de The New Yorker i ensenyo literatura al Bard College, al nord de l’estat de Nova York. El camí per arribar a ser totes dues coses va començar quan era a la universitat, precisament en els anys en què centro l’argument de Stay True. Aleshores, jo era tan sols un jove més de la meva generació: inquiet, lleugerament rebel… Em moria de ganes de destacar per sobre de la resta. Em definia la música que escoltava, els llibres obscurs que llegia i les modes que m’entestava a esquivar. Tanmateix, tal com escric a Stay True, amb el temps em vaig anar adonant d’una cosa vital: la importància d’acceptar les diferències, en comptes de -simplement- obsessionar-s’hi. 

Al llibre ens convida a viure els seus anys de joventut. Com recorda aquella època?

Me l’estimo molt, aquell tros de vida. Per una banda, recordo que utilitzava maneres molt pintoresques per diferenciar-me i escapar-me del món que m’envoltava. Era una època en la qual descobrir una nova cançó o capbussar-me a les pàgines d’un fanzín acabat de publicar podia reorientar completament la meva vida. Quan ets jove, ho sents tot amb molta intensitat. Ara que ja soc adult, en canvi, ho visc des d’una altra perspectiva. També recordo que no em vaig sentir mai com un estrany, als Estats Units. Tot i les meves faccions, jo era nord-americà. Simplement, crec que em veia aliè a la cultura dominant, com crec que es deuen sentir la majoria dels joves. 

Enmig de tot plegat, va conèixer en Ken. Qui era?

Vaig topar amb ell durant el nostre primer mes d’universitat. Compartíem residència a la Universitat de Berkeley, a Califòrnia. Quan el vaig veure per primer cop, vaig pensar que no tindríem cap punt en comú. Em va semblar que era el contrari de com em veia jo mateix: ell era guapo, atlètic i cada cosa que feia l’executava carregat de seguretat i d’autoconfiança. Això sí, coincidíem amb el fet que els dos érem americans asiàtics. A mesura que el vaig anar coneixent, em vaig adonar que no erem tant diferents i ens vam fer molt amics. Gairebé preferia la seva forma de veure el món que la manera com jo me’l mirava. Si vaig decidir escriure Stay True va ser per poder viure la nostra amistat una estona més. 

Però va marxar de forma molt sobtada…

Sí, aquest és el tema del llibre. Crec que escriure es va convertir en una manera de suportar el buit que tots vam sentir a la universitat quan ell ens va deixar. Amb el temps, asseure’m a l’escriptori davant d’un full en blanc es va convertir en una activitat que em servia per explorar i rememorar el passat. Així que, en certa manera, tota la meva carrera va estar al servei de poder reflexionar, algun dia, sobre la pèrdua d’en Ken i de per què els meus amics i jo la vam sentir d’una forma tan profunda. 

Escriure sobre aquest sotrac no deu haver estat fàcil. Com s’ho ha fet? 

Em va portar molt de temps. Per sort, vaig poder estar vint anys donant-hi voltes, abans d’asseure’m a escriure el llibre. N’estic molt content, d’això. Quan escric peces periodístiques a The New Yorker o The Atlantic, per exemple, acostumo a reaccionar a un fet concret: des de la publicació d’un nou llibre fins a algun esdeveniment de caràcter polític. En canvi, donar forma a Stay True ha estat, simplement, intentar reconstruir un passat molt difús i espectral. 

I, entremig d’aquest relat, hi traspua el tema del multiculturalisme als Estats Units. Avui, com encaixen la cultura asiàtica i la nord-americana?

Crec que, un dels temes de conversa més habituals que teníem en Ken i jo, era aquest. Ens quedàvem hores debatent sobre quin paper tenien els asiàtics americans als Estats Units. Actualment, s’han aconseguit coses que mai hauríem imaginat, com l’èxit que han tingut al camp del cinema i de la televisió. Tanmateix, crec que aquesta sensació de fons de no estar segur de quin lloc ocupes -i si això és bo o dolent- segueix existint. 

Els teus pares van emigrar de Taiwan als Estats Units. Com ha canviat el panorama, des d’aleshores? 

Naturalment, ha canviat molt. Ells van emigrar aquí quan tenien vint anys i van haver d’anar descobrint les coses sobre la marxa. En canvi, per mi ha estat diferent. Jo he crescut als Estats Units i això ha fet que sempre m’hi hagi sentit més a gust. Ara bé, també m’ha convertit en una persona més crítica amb la història i la cultura nord-americanes. Els meus pares ho centraven tot a garantir el seu progrés quotidià. Per contra, jo he tingut el lixe de poder pensar en aquest país d’una forma més filosòfica. 

Una història personal s’ha acabat fent universal. Com va viure la notícia del Pulitzer i com ha viscut el procés de publicació?

Tot això del premi va ser una sorpresa meravellosa. Vaig escriure el llibre per a mi i, en certa mesura, per als meus amics. Sincerament, no esperava que tingués tanta repercussió. És tota una lliçó d’humilitat pensar que altres persones poden veure les seves experiències reflectides al llibre, siguin bones o dolentes. Exactament, no sé què hi han descobert les persones que l’han llegit. Això sí, jo he après que la meva experiència amb la pèrdua no és, en absolut, inusual. 

Ara arribarà als lectors catalans i espanyols, traduït a les seves llengües. Com creu que el llegiran? 

Tant de bo hi puguin descobrir que totes les persones tenim més punts en comú dels que ens pensem. És un aspecte que jo mateix vaig aprendre quan era més jove. Malgrat que la història d’un nen nord-americà d’origen taiwanès que va créixer a Bay Area als anys noranta sembli que pugui tenir poc a veure amb algú que visqui a Madrid a la dècada de 2020, pot ser que compartim les mateixes metes, esperances i pors. Espero que la història connecti amb les persones en procés d’integració a Barcelona, una ciutat coneguda pel seu multiculturalisme. Si més no, agraeixo l’oportunitat d’arribar a nous lectors i de poder forjar aquestes connexions.