Dr. Jeffrey Michaels: “La imatge dels Estats Units no sempre coincideix amb la realitat del seu poder”

En general, pensem que els Estats Units és el país més poderós del món, el seu líder indiscutible. No obstant això, té aquesta percepció global dels EUA un efecte real sobre la seva influència?
La imatge dels Estats Units no sempre coincideix amb la realitat del seu poder, aparentment actuant amb una influència gairebé il·limitada, cosa crea una dinàmica complicada en les relacions internacionals. Tant la retòrica política com l’acadèmica, especialment quan es fan servir paraules com “hegemonia” o “superpotència”, poden alterar completament la percepció de la seva influència, a vegades desvinculada de la realitat. També pot incitar altres nacions a actuar de manera més o menys agressiva, creant una atmosfera que no sempre s’alinea amb les veritables intencions o capacitats dels Estats Units.

Tenint això en compte, es pot continuar considerant als Estats Units com  “l’àrbitre” del món?
El paper dels Estats Units sempre ha estat exagerat. El seu poder té molt menys a veure amb guiar els esdeveniments que passen i més amb adaptar-se a ells a mesura que es desenvolupen, i el seu abast té límits. Prenem com a exemple l’OTAN. Tot i que els Estats Units ha estat una força líder en l’aliança, hi ha limitacions reals a la seva influència, i no tots els països europeus segueixen les directrius americanes. Ho vam veure no fa gaire quan els Estats Units volien que Finlàndia i Suècia s’unissin a l’Aliança, però es van trobar amb l’oposició de Turquia i Hongria, que van retardar el procés durant mesos. La presència dels Estats Units sovint es percep a través de mesures econòmiques o influència cultural, més que per una intervenció militar directa.

Quines són les majors limitacions dels Estats Units? Especialment sota el lideratge de Trump.
Els Estats Units tenen sens dubte un dels exèrcits més poderosos del món, i més important encara, tenen la capacitat de mobilitzar les seves forces per tot el món a través de la seva xarxa de bases militars globals. No obstant això, fins i tot Trump, amb les seves promeses de ressorgiment americà, s’enfronta a restriccions inevitables en els àmbits econòmic, polític, diplomàtic i també militar. Per exemple, països afins que podrien haver estat disposats a unir-se a una coalició militar si Harris hagués guanyat, podrien no estar disposats a fer-ho ara que Trump està al càrrec; suposant, és clar, que ell els demanés unir-se, la qual cosa tampoc és probable.

A quins tipus de restriccions es refereix?
Els Estats Units s’enfronten a reptes en múltiples fronts i sovint pateixen d’un “trastorn de dèficit d’atenció a les crisis”, on el seu focus es desplaça d’una crisi internacional a una altra, sense quedar-se prou temps per generar un canvi significatiu. Sota el lideratge de Trump, la prioritat probablement serà fer mostres simbòliques de poder més que en canvis estratègics a llarg termini, la qual cosa podria deixar tensions no resoltes en àrees clau.

Ara que Trump està consolidant el seu nou mandat, quins reptes podria enfrontar en l’àmbit legislatiu?
Amb ambdues cambres del Congrés ara controlades pels Republicans, Trump té la capacitat d’aprovar lleis que podrien modelar significativament el futur polític dels Estats Units. S’espera una forta empenta per a una legislació que consolidi el poder Republicà en àrees com les lleis electorals, s’adopti una postura més dura sobre la immigració, i es retrocedeixin diverses iniciatives de política social. Però hi ha un perill real que aquests moviments puguin alimentar disturbis públics si van massa enllà.

Insinua alguna mena de mobilització civil contra el govern?
Històricament, els Republicans han tingut cura de no excedir-se, entenent que massa inestabilitat pot tenir un efecte perillós. Tot i això, l’estil de lideratge de Trump podria posar aquests límits a prova. Si la legislació liderada pels Republicans comença a afectar els processos democràtics fonamentals, les protestes i la resistència podrien intensificar-se, conduint a una situació interna volàtil.

Com ha evolucionat l’estratègia de campanya de Trump des de la darrera vegada?
La campanya de Trump va ser notablement disciplinada. En comparació amb el 2016, quan la seva candidatura es va caracteritzar pel caos i l’espontaneïtat, aquesta elecció va veure un enfocament molt més estructurat. Els estàndards de conducta política que existien abans han canviat tan dràsticament que accions que abans es consideraven inacceptables ara són comunes. La influència de Trump ha remodelat el partit Republicà des de dins, alineant-lo amb la seva agenda i visió.

Per què va guanyar finalment Trump?
Diverses raons. Per una banda, hi havia, evidentment, molt més descontentament amb el partit Demòcrata del que reflectien moltes de les enquestes. La campanya de Trump va saber capitalitzar la seva constant presència als mitjans de comunicació, les estratègies legals a nivell estat-districte que afecten el recompte de vots, i una mobilització precisa dels votants. En molts aspectes, el propi partit Republicà s’ha transformat per reflectir la visió i les tàctiques de Trump. Tots els titulars, fins i tot en diaris de centre-esquerra com el New York Times i canals de televisió com MSNBC, estaven centrats en Trump, mentre que Harris quedava relegada a un segon pla. Aquesta visibilitat constant va crear una percepció d’inevitabilitat, i la seva base, mobilitzada i enèrgica, va acudir a les urnes en xifres sense precedents.

Va ser Harris una oponent forta?
Kamala Harris va afrontar una dura batalla com a candidata Demòcrata. Havent servit com a vicepresidenta en silenci, es trobava en una posició difícil per distanciar-se de les polítiques de Biden sense semblar deslleial a la seva pròpia administració. Harris no tenia una plataforma política pròpia que la distingís de Biden, fet que dificultava que els votants imaginessin què faria de manera diferent. No poder mobilitzar els grups clau, incloent-hi els homes afroamericans i altres minories, probablement li va costar l’elecció.

Com es podria veure afectada l’OTAN sota Trump?
Hi ha serioses preocupacions sobre el futur de l’OTAN. Existeix la possibilitat que Trump pugui invocar l’Article 13 del Tractat de l’Atlàntic Nord per senyalar una retirada dels Estats Units, o alternativament, podria quedar-se políticament a l’OTAN però reduir els compromisos militars dels EUA. Una altra possibilitat és que Trump vinculi el suport dels Estats Units als nivells de despesa en defensa, insistint que els aliats compleixin un llindar específic per rebre el suport militar nord-americà en moments de crisi.

Què podem esperar de la política exterior dels EUA? Amb especial consideració en els conflictes a la resta del món.
La postura de Trump en diplomàcia és sovint contradictòria. Ha construït aliances amb líders com Putin, mentre supervisa polítiques que desafien els interessos russos, com la modernització d’armes nuclears i un augment militar. També podem esperar que millori les relacions amb governs d’extrema dreta a Hongria, Itàlia, Polònia… qui sigui que serveixi als seus interessos.

Com podria impactar la presidència de Trump en conflictes geopolítics clau?
Com hem esmentat, podria conduir a un canvi en la política exterior dels Estats Units respecte a la guerra d’Ucraïna que afavorís els objectius de Rússia, fent que la resolució estigués més alineada amb els seus interessos. Aquesta expectativa animaria Rússia a mantenir-se ferm i aconseguir tant territori com fos possible, amb l’esperança d’alguna mena d’alto el foc al nou any en lloc d’un acord de pau. A Israel, Trump podria adoptar una postura menys intervencionista, probablement mantenint el suport sense pressionar amb força Netanyahu per aturar els conflictes.

Hi ha un risc nuclear amb Trump?
Malgrat les preocupacions, els Estats Units tenen una sèrie de controls, salvaguardes i protocols per evitar decisions nuclears sobtades o arbitràries pel que no hi ha una amenaça nuclear immediata als EUA. Trump no pot simplement ordenar un atac nuclear contra Rússia, per exemple, només perquè li vingui de gust. No obstant això, el panorama nuclear internacional és més tens que mai, amb països com la Xina, Rússia i Corea del Nord expandint els seus arsenals, i l’Iran al límit d’adquirir-ne un. Curiosament, el risc d’escalada nuclear no recau exclusivament sobre Trump. El creixement nuclear està passant independentment de qui estigui a la Casa Blanca.

Quina serà la posició de Trump envers la Xina durant els pròxims quatre anys de govern?
És probable que els EUA persegueixin polítiques encara més dures envers la Xina, potencialment augmentant les tensions econòmiques. La inclinació de Trump a augmentar els aranzels podria desencadenar, o exacerbar, depenent de la perspectiva de cadascú, una guerra comercial que podria deteriorar encara més les relacions entre els EUA i la Xina. No obstant això, els lobbies interns sovint restringeixen les polítiques econòmiques dels EUA, i, tot i que Trump projecti una postura dura envers la Xina, les mesures econòmiques podrien retardar-se a la pràctica.

Els EUA estan vivint una nova Guerra Freda amb la Xina?
Sembla que sí. Tanmateix, hi ha diferències crítiques sobre com entenem el concepte de “Guerra Freda”. La Xina no està interessada a estendre una ideologia globalment com va fer la Unió Soviètica i li manca infraestructura militar global. En canvi, es concentra en interessos pragmàtics, com assegurar-se recursos i establir aliances comercials; es tracta més de competència econòmica i dinàmiques de poder regional.