Per Bego Grau
Bruce Jentleson és una de les veus més respectades dels Estats Units en relacions internacionals, combinant el rigor acadèmic amb una experiència directa en l’àmbit polític. Professor distingit William Preston Few de Polítiques Públiques i professor de Ciència Política a la Universitat de Duke, Jentleson ha treballat en diverses administracions nord-americanes, incloent d’assessor principal al Departament d’Estat durant els mandats de Clinton i Obama. Aquest estiu, com a professor visitant de l’IEN a l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals (IBEI), aporta una perspectiva aguda i fonamentada històricament als reptes de la política exterior nord-americana contemporània: des de l’auge del nacionalisme fins al canvi climàtic, el declivi de les institucions multilaterals i la incertesa sobre els canvis en el poder global.
En aquesta conversa, explora com els Estats Units han transformat el seu rol global, on Donald Trump és tant una causa com un símptoma d’aquesta transformació, i quin tipus de lideratge es necessita per navegar en un món cada cop més multipolar.
El lideratge global dels EUA està en declivi o simplement està evolucionant?
El retorn de Trump al poder ha marcat un canvi dràstic, no només en el contingut de les seves polítiques, sinó també en l’estil diplomàtic. Allò que abans es considerava lideratge estratègic ara està sent reemplaçat pel que jo anomeno “nacionalisme assertiu”: utilitzar el poder nord-americà per imposar els interessos propis, fins i tot en contra dels aliats. Dit això, aquestes tendències són anteriors a Trump. Ell és tant una causa com un efecte.
Com definiria el propòsit central de la política exterior sota Trump?
En essència, la política exterior de Trump ha consistit a utilitzar el poder nord-americà per aconseguir el que ell percep com a interès nacional, molt limitat. És una política transaccional i personalitzada. Tot i que algunes preocupacions, com la despesa en defensa europea, són legítimes, el seu enfocament allunya els aliats i ignora la cooperació global. La seva versió de “America First” sovint contradiu tant els valors com els interessos dels EUA.
Hi ha avui un país o figura que pugui liderar a nivell global?
No crec que estiguem en un món amb un líder únic o hegemònic. Estem en una versió del segle XXI de multipolaritat, on els països no volen haver de triar entre els EUA i la Xina: volen relacions amb tots dos. Grups com els BRICS ho demostren clarament. El repte avui no és qui lidera en solitari, sinó com es construeixen sistemes de cooperació entre potències grans i emergents. El lideratge actual ha de significar responsabilitat compartida, no dominació.
Podrien la Xina i els EUA arribar a ser aliats?
No, no crec que arribin a ser aliats, però tampoc penso que el conflicte sigui inevitable. Molts països volen relacions equilibrades i no els agrada que els forcin a prendre partit. Tant la Xina com els EUA s’han excedit en algunes ocasions. La clau és trobar un equilibri en què ambdues nacions persegueixin els seus interessos sense provocar tensions innecessàries. La cooperació, especialment en àmbits econòmics i ambientals, és més beneficiosa que la confrontació.
Quina és la seva valoració de la política actual dels EUA cap a l’Iran?
Els EUA tenien un acord de no proliferació nuclear amb l’Iran negociat al 2015 que, tot i no ser perfecte, funcionava en termes generals. Fins i tot la Xina i Rússia hi donaven suport, cosa poc habitual. Trump se’n va retirar el 2018, principalment perquè era un acord d’Obama, no perquè estigués fallant. Aquesta decisió va malmetre la credibilitat dels EUA i va posar l’Iran en un camí més perillós. Biden va intentar arranjar-ho, però una combinació d’errors de negociació i la reticència de l’Iran a trobar punts en comú, juntament amb el desenvolupament continuat de les seves capacitats nuclears, van bloquejar un nou acord.
Què es pot fer?
Les solucions diplomàtiques encara són possibles, però amb la manca de confiança i la dinàmica de lideratge actual, és extremadament difícil. Pel que fa a la política i la societat iranianes, tot i que hi ha una oposició generalitzada al govern —dones, estudiants i molts altres sectors— un canvi polític sostenible ha de venir des de dins, no amb bombes ni amb un canvi de règim imposat des de fora.
Creu que la diplomàcia continua sent una via vàlida en els conflictes actuals?
Sí, però la diplomàcia requereix paciència, experiència i confiança, qualitats escasses avui dia. La Guerra Freda va acabar pacíficament, cosa que pocs preveien, i la pau entre Egipte i Israel va arribar quan ningú no ho esperava. Però els líders actuals solen buscar victòries ràpides o espectacle públic, com el “Truth Social” de Trump i la seva diplomàcia a les xarxes socials. La Xina, tot i proclamar-se multilateralista, ho contradiu amb polítiques com les del Mar de la Xina Meridional. I Rússia també, amb la seva guerra d’agressió contra Ucraïna. Així no funciona la resolució de conflictes. La diplomàcia pot funcionar, sí, però s’enfronta a límits greus amb els enfocaments actuals.
Com va ser participar a les negociacions a l’Orient Mitjà als anys 90?
Va ser una de les experiències més profundes de la meva carrera. Vaig formar part de l’equip nord-americà durant el procés de pau d’Oslo als anys 90, treballant amb l’ambaixador Sam Lewis. Recordo el setembre de 1993, sostenint les cartes en què Yasir Arafat, president de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, reconeixia Israel, i Yitzhak Rabin, primer ministre israelià, reconeixia l’OAP com a representant legítim del poble palestí: una sensació d’autèntic punt d’inflexió. Hi havia una esperança real, llavors. Malauradament, es van cometre errors per totes les parts, i aquella finestra es va tancar. Encara crec en una solució de dos estats, però ara és molt, molt més difícil. La pau requereix valentia, i el risc de no assolir-la segueix augmentant per a totes dues poblacions.
Quin és el repte més gran de la política exterior nord-americana avui?
No es tracta només de desfer el que va fer Trump, sinó de repensar el lideratge nord-americà per a aquest segle. L’antic internacionalisme, tant en la seva versió conservadora com progressista, ja no connecta amb gran part del públic. I com he escrit, tot i haver contribuït molt a la pau i la seguretat globals, també ha tingut les seves mancances. Necessitem un nou enfocament que reconstrueixi el suport intern, proposar estratègies més eficaces i que trobi punts en comú amb altres actors globals. El canvi climàtic, per exemple, no és només una qüestió planetària, també ho és de seguretat i d’economia. Però els EUA no poden afrontar-lo sols ni des d’una posició de domini.
Com veu l’impacte del canvi climàtic en la geopolítica futura?
Serà un dels principals factors de disrupció geopolítica. Ja està provocant migracions, conflictes per l’aigua i competència per recursos. Algunes regions podrien arribar a ser inhabitables. Això no sempre és causa de guerres, però sí d’inestabilitat. Jo ho anomeno “Destrucció Massiva Ambiental”. Els seus efectes són més lents, però molt més extensos. El canvi climàtic ja provoca més morts a escala global que el terrorisme. Per tant, sí, és central per a la política exterior, i no només futura, també present.
En què està treballant ara?
Estic escrivint un llibre, titulat provisionalment Més enllà de l’anti-Trump: cap a una política exterior alternativa dels EUA, on em pregunto què ve després de l’“America First”. És fàcil oposar-se a Trump, però molt més difícil construir una alternativa coherent. En els darrers dos anys, des dels atacs terroristes de Hamàs del 7 d’octubre i la guerra israeliana a Gaza, també he liderat una iniciativa sobre l’Orient Mitjà a Duke, ajudant els estudiants a comprometre’s amb aquestes qüestions de manera coherent amb el nostre paper com a institucions d’educació superior. A més de conferències i altres fòrums, això ha inclòs projectes amb ONG israelianes i palestines per fer tutories en línia amb infants desplaçats, intervencions sanitàries i altres iniciatives pràctiques. Estem intentant construir espais de diàleg, aprenentatge i confiança. Aquesta generació d’estudiants haurà de liderar un camí millor, i vull ajudar-los a estar preparats.
