Un instrument rar en el jazz: el violí
Quan es parla de jazz tots tenim en el nostre imaginari trompetes, saxos, trombons, clarinets i, naturalment, la bateria. No acostumem a associar el violí amb la música de jazz, instrument que considerem reservat a la música clàssica. És ben cert que el violí és un instrument que ha tingut serioses dificultats per obrir-se camí en el món del jazz. Bàsicament, entenem que per dos motius principals.
El primer el situem en els primeres temps del jazz, època en que era comú entre les mentalitats puritanes, encarnades per una bona part dels eclesiàstics afroamericans, de considerar el violí com l’ “instrument del diable”. A què es deuria aquesta prevenció? Possiblement, als sons seductors i sensuals que es poden extreure d’aquest instrument. El que potser no preveien aquestes mentalitats tan estretes és que amb alguns dels altres instruments (saxofons i trompetes) s’arribarien a aconseguir sonoritats tant o més “pecaminoses” que les que s’aconseguien amb el violí.
El segon motiu de les dificultats experimentades pel violí per imposar-se en el món del jazz, rau en la dificultat que tenia aquest delicat instrument per fer-se escoltar entre l’espetec de trompetes, trombons, bateries i demés artefactes sorollosos que poblaven les orquestres de jazz. Això es va pal·liar en part a partir de la segona meitat dels anys trenta, època en que instruments com el violí i la guitarra es van començar a amplificar electrònicament. Vençuda aquesta dificultat, han anat sorgint un bon grapat d’intèrprets solistes d’aquest instrument que han arribat a assolir una gran fama. Però com a grup instrumental important dintre de l’orquestra, això no s’ha donat més que d’una manera excepcional. Ha estat un fet raríssim que les big bands, de la mateixa manera que tenen seccions de metalls o de saxos, tinguessin una secció de violins.
De la primera època, és a dir, abans de l’amplificació electrònica, cal destacar per sobre de tots al gran Eddie South, music virtuós, que s’expressava amb una sensibilitat delicada i exquisida. De la mateixa època és el violinista blanc Joe Venuti, la fama de qual superava, tanmateix, la seva qualitat com a jazzman.
Entrant ja en els anys ’30, sorgeix el que ha estat potser el més important dels violinistes de jazz, el fabulós Stuff Smith, el músic que ha tret del violí una música amb més swing i mordent. Per la mateixa època a Europa, formant part del Quintet del Hot Club de França, al costat del genial guitarrista Django Reinhardt, es va donar a conèixer un altre gran intèrpret: el francès Stéphane Grappelli. Tornant a Nord-Amèrica, cal esmentar al clarinetista-violinista Darnell Howard, als saxos alt i violinistes Juice Wilson i Edgar Sampson, el guitarrista-violinista Claude Williams i, formant part de l’orquestra de Duke Ellington, el magnífic trompetista i violinista Ray Nance. Com veiem, a part del violí, aquests músics tocaven un altre instrument, fet que demostra les dificultats sofertes per aquest instrument per fer-se un lloc en la història del jazz.
