La integració racial en el jazz
De tots és conegut que la música de jazz, gènere creat pels negres nord-americans, va néixer i s’ha desenvolupat en un ambient hostil, fruit dels prejudicis racials, els quals s’han manifestat històricament en la segregació, la discriminació i la privació de drets per als afroamericans, una situació que ha anat millorant amb el pas dels anys, però que, de tant en tant, torna a revifar en situacions cruels i doloroses.
En les tres primeres dècades de la història del jazz, o sigui, entre 1900 i 1930, les orquestres eren segregades, és a dir, formades enterament, o bé per músics negres, o bé per músics blancs, sense cap barreja. Com a màxim, en alguna sessió d’enregistrament havien arribat a tocar junts alguns músics d’ambdues ètnies. En el tema Knocking a Jug, enregistrat el 1929 sota el nom de Louis Armstrong, el conjunt és un sextet format per tres músics negres i tres de blancs. Això, en públic, era impossible de veure’s.
A mitjans dels anys ’30, quan Benny Goodman va començar a ser famós al front de la seva gran orquestra, va formar un trio que actuava alternant-se amb la big band, en el qual hi havia a més de Goodman, el seu bateria, Gene Krupa i el pianista negre Teddy Wilson. Aquest trio va passar a ser un quartet quan s’hi va afegir el fabulós vibrafonista Lionel Hampton, amb la qual cosa el grup constava de dos músics blancs i dos de negres. Però, mai Benny Goodman va gosar integrar en la seva gran orquestra músics negres i músics blancs. El primer a fer-ho va ser el clarinetista blanc Mezz Mezzrow que va formar una gran orquestra mixta, però l’intent va quedar frustrat quan el local de Broadway on actuava va ser assaltat per un grup pro-nazi i dies després fou clausurat per ordre judicial amb el pretext de certs impagaments de l’empresa.
Durant els anys ’40, els petits grups que dirigia Benny Goodman (sextet, septet, etc.) varen anar incorporant progressivament solistes negres. En el cas de les grans orquestres blanques, l’únic que es podien permetre era incorporar algun solista negre en les seves files. Tal és el cas dels grans trompetistes Charlie Shavers i Hot Lips Page que varen actuar respectivament en les orquestres de Tommy Dorsey i Artie Shaw. En les orquestres negres el cas invers no es donava. Un exemple significatiu i esperpèntic d’això el trobem en la pel·lícula Check and Double Check (1930) en la qual apareix en una escena l’orquestra de Duke Ellington, i podem veure un dels seus trombonistes, el porto-riqueny Juan Tizol, blanc de pell, amb la cara embetumada.
Ja entrats en els anys ’50 i ’60, a mesura que la lluita pels drets civils dels negres anava donant els seus fruits, l’aparició de diversos músics blancs en les orquestres negres i a l’inrevés, s’ha anat generalitzant, encara que les orquestres mantenien el seu propi caràcter d’orquestres blanques (Harry James, Woody Herman, Buddy Rich) o orquestres negres (Duke Ellington, Count Basie, Lionel Hampton). A partir dels anys ’70 del segle passat, però, les orquestres han esdevingut formacions totalment mixtes. Avui, la Lincoln Center Jazz Orchestra que dirigeix Wynton Marsalis, segurament la més important de les que existeixen, és una formació totalment integrada en la que hi podem veure músics de totes les ètnies i colors.
