Jazz, crítica, mitjans de comunicació i xarxes socials
El jazz en nàixer, essent com era una forma d’expressió musical de la comunitat negra nord-americana, va ser inicialment ignorat, si no ocultat, per la societat general dominada pels blancs. Tanmateix, gràcies al seu propi pes, al seu ric contingut musical i l’enorme càrrega expressiva que oferia, aquella situació inicial va anar canviant i el jazz, poc a poc, va penetrar i va infiltrar-se en la vida quotidiana de la majoria de les capes socials.
És així que cap als anys trenta del segle passat se’n va començar a parlar a la premsa, varen anar apareixent revistes més o menys especialitzades i es publicaren els primers llibres parlant d‘aquella nova música anomenada jazz. La veritat és que molts periodistes, crítics, musicòlegs i altres suposats “especialistes” de l’època ho varen fer des de la ignorància o des de prejudicis racistes, suprematistes o ideològics. Pocs eren els que abordaven el tema des d’una postura humil, havent fet l’esforç d’estudiar aquesta música, acceptant el fet que pertany a una altra cultura i respon a uns paràmetres diferents dels de la música occidental.
Desgraciadament, amb els anys les coses no han millorat. A més dels prejudicis esmentats, l’onada avantguardista que des de finals de la Segona Guerra Mundial s’imposa en tots els terrenys de l’art, actuant sovint com una mena de dictadura que pretén dirigir per on han d’anar els camins de l’art i la seva evolució (abstracció, conceptualisme, rupturisme, etc.), ha afectat també el desenvolupament de la música de jazz i la percepció que el gran públic té d’aquest gènere.
Per aquest camí s’ha aconseguit que allò que era una música popular d’àmplia acceptació, a partir dels anys seixanta hagi passat a ser una música minoritària i els joves que pretenen practicar-la reben en les escoles i conservatoris una informació esbiaixada i dirigida a propiciar les tendències preferentment avantguardistes que, molt sovint, s’allunyen dels continguts que donen al jazz el seu caràcter específic.
De sobte, però, en els darrers vint anys sorgeix el fenomen de les xarxes socials, a través de les quals, per bé i per mal, la gent s’expressa obertament, alliberant-se de les imposicions del món oficial que domina els mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió).
Gràcies a aquest fenomen ens adonem que tot allò que des de les tribunes oficials se’ns volia fer creure no és ni molt menys la veritat. En el camp del jazz, concretament, la idea que l’anomenat jazz clàssic era una cosa del passat i que el present estava en les fusions i experiments de tota mena, s’ha anat ensorrant.
Si us passegeu per Youtube hi trobareu molts intèrprets joveníssims d’arreu del món que toquen de manera solvent i entusiasta les variants més tradicionals del jazz. I també us adonareu de l’enorme quantitat de discs antics que s’hi pengen i dels comentaris entusiastes que reben. Tot un símptoma!
