Gangsterisme i Jazz
Potser sorprendrà el títol que hem posat a aquest escrit. En essència, el gangsterisme i el jazz no tenen res a veure. Però, aquestes dues coses de naturalesa tan diversa, sobretot en la primera meitat del segle XX, han anat força de bracet i s’han ajudat mútuament.
Efectivament, la música de jazz repudiada en les primeres dècades de la seva existència per la societat blanca benpensant, necessitava uns espais, uns llocs, uns locals on produir-se i manifestar-se. Aquests llocs, òbviament, no eren les respectables sales de concerts ni els teatres de music-hall de les grans ciutats. Aquests llocs es trobaven en els baixos fons, normalment, en els guetos o barris habitats per la població afroamericana. Ara bé, els propietaris i gestors d’aquests locals, per la mateixa naturalesa del negoci i pel seu emplaçament, eren gent vinculada al món de l’hampa i els seus negocis vorejaven sempre la il·legalitat. Els primers propietaris d’aquesta mena de locals sembla ser que eren d’origen irlandès, però, donat que el músics i el públic eren majoritàriament negres, aquests primers propietaris, afectats pel prejudici racial, no es feien gaire amb aquesta societat afroamericana. De manera que els locals, clubs, o sales de ball varen anar canviant de mans i van anar a parar a aquells clans que no tenien cap mania en tractar amb els negres i que, a més, els encantava la música que aquells feien. I qui eren aquests? Doncs, hi havia dos clans ben predisposats a donar cabuda al jazz en els seus establiments. Un, era el clan integrat per petits empresaris d’origen jueu i l’altre era el dels italians vinculats a les sucursals de la màfia siciliana instal·lades als Estats Units. Tots ells eren empresaris sense gaires escrúpols, però apreciaven i donaven cabuda a la música de jazz i als seus intèrprets.
L’època de l’anomenada “llei seca” (1920-1933), que prohibia el comerç de les begudes alcohòliques, va ser l’època de l’apogeu dels gàngsters que, d’amagat, comerciaven amb l’alcohol. Els seus locals s’omplien de clients àvids d’alcohol o dels succedanis que allí es servien, i el jazz hi era sempre present. Eren típics els locals anomenats speakeasies, establiments on es servia alcohol clandestinament i als que només es podia accedir mitjançant una contrasenya que s’havia de dir als que vigilaven l’entrada. Aquí el jazz també hi va fer fortuna. En el Chicago d’aquella època i en aquestes circumstàncies, es pot dir que el famós Al Capone va ser el gran “mecenes” del jazz. A New York, luxosos locals, com el Cotton Club de Harlem, on es va donar a conèixer Duke Ellington, eren regentats per poderosos gàngsters. I la gran època del jazz a Kansas City coincideix amb el mandat del conegut T. J. Pendergast, alcalde corrupte condescendent i relacionat amb les màfies que regentaven els nombrosos clubs de jazz de la ciutat, d’on va sortir la famosa orquestra de Count Basie. Sembla ser que gairebé tots els noms importants de la història del jazz que es donen a conèixer en la primera meitat del segle XX, havien treballat per a aquests empresaris o managers que pertanyen a la categoria del que s’anomena el gangsterisme.
(Bibliografia: Le Jazz et les gangsters. Ronald L. Morris, 1980. Editions Le Passage, 2016)
