Per Bego Grau – 20/11/2025
En Francesc Garriga és una de les figures més reconegudes de Catalunya Ràdio i de la televisió pública catalana. Integrant de la CCMA des del 2005, ha treballat a Catalunya Ràdio, Esport3 i TV3, i ha estat al capdavant de programes com El club de la mitjanit i Onze. Des del 2021 exerceix com a corresponsal de Catalunya Ràdio a Washington, des d’on observa i explica de primera mà el país que ha convertit el “somni americà” en un símbol global.
En aquesta entrevista, reflexiona sobre què en queda realment d’aquest ideal, sobre el cost que comporta perseguir-lo i sobre els límits d’un model profundament marcat per l’individualisme.
Què significa avui en dia el somni americà? Continua sent un ideal real?
Per a molta gent, el somni americà segueix sent la idea que, amb esforç, constància i capacitat de tornar-se a aixecar, pots arribar molt més lluny que d’on vens. Encara hi ha històries reals de persones que hi arriben sense res i acaben vivint amb estabilitat i fills a la universitat. Aquest relat continua viu i molta gent hi creu de debò. Ara bé, el que ha canviat és el preu d’assolir-lo: avui tot és més complicat, més car i més exigent, però les oportunitats continuen sent-hi.
Diries que el concepte de triomf als EUA ha canviat?
És flexible: per a alguns, triomfar és donar menjar a la família; per a altres, crear una start-up milionària. El que sí que ha canviat és el cost de qualsevol d’aquests triomfs: avui calen més hores, més feines i més renúncies per arribar al mateix lloc. Les oportunitats hi són, però són més cares d’atrapar. I això fa que el somni sembli més llunyà, especialment per als col·lectius més vulnerables.
A què et refereixes amb cost?
Molts conductors d’Uber treballen jornades de dotze o catorze hores, sis dies a la setmana. Ho fan amb orgull perquè han aconseguit que els fills vagin a la universitat, però alhora admeten que no tenen vida més enllà de treballar. Aquesta dualitat és molt americana: orgull de l’esforç, però també consciència de sacrifici, que es transforma en resultats tangibles. És l’altra cara del bitllet del dòlar, que tots admirem.
Sembla que fa 30 anys era més senzill per a un immigrant. En què han canviat les condicions d’arribada?
El clima social i polític és molt més hostil. Fa uns anys es parlava de regular la immigració, però no es criminalitzava obertament qui arribava, mentre que ara el discurs públic és molt més dur. Molts migrants expliquen que viuen amb por que un dia una batuda els faci fora del país, tot i portar dècades treballant i pagant impostos. Això converteix la recerca del somni en una cursa plena d’incerteses, però amb altres oportunitats.
Aquesta inseguretat també afecta molta gent local?
Sí, la manca d’estructures públiques fortes fa que qualsevol imprevist pugui desencadenar una crisi profunda. Hi ha famílies que, amb un problema de salut o una pèrdua de feina, han caigut en una espiral que sovint porta al carrer. La fragilitat material és molt elevada, però també és un país que premia molt la iniciativa individual, on és habitual reinventar-se professionalment diversos cops a la vida
Com s’entén que en un país tan car encara hi hagi tanta gent que s’enriqueixi?
Tot és molt car, però els sous també són més elevats i la cultura de l’oportunitat és omnipresent. Molta gent veu el deute universitari (tot hi que sigui de 150.000 o 200.000 dòlars) com una inversió inevitable, no com una llosa. La filosofia és “si puc o podré pagar-ho algun dia, endavant”. Aquesta lògica trenca completament amb la mentalitat més estalviadora europea. Moltes famílies arriben a final de mes amb 0 dòlars al compte.
El sistema educatiu busca crear emprenedors o persones?
Eduquen molt la competitivitat i la capacitat de presentar-se en públic. Des de petits treballen l’oratòria, la seguretat i la manera de “vendre’s”, i això genera adults molt més acostumats a mostrar-se i defensar-se. Des de petits els recorden que “the skys is the límit”. A Europa, en canvi, valorem que tota la classe avanci alhora. Allà el missatge és “tu tira, ja ajudarem després qui es quedi enrere”. El resultat és una societat amb grans talents i oportunitats, però també amb grans desigualtats.
On es posen els límits en una societat que diu que “sky is the limit”?
Hi ha sectors que voldrien eliminar gairebé tota regulació, i això porta a discussions constants sobre què s’ha de regular i què no. Al final busquen un mínim comú denominador que permeti mantenir un cert ordre sense tallar les ales de ningú. El resultat és una societat creativa, capaç de generar idees constants. Això també comporta diferències entre qui avança més i qui avança menys i fa que la xarxa social sigui més feble.
Quines conseqüències té això al dia a dia dels estatunidencs?
El volum de persones sense llar als EUA és sorprenent comparat amb Europa. Una malaltia, un acomiadament o una crisi familiar poden desencadenar una caiguda de la qual és gairebé impossible sortir sense suport públic. Sense xarxa, una relliscada es converteix en una tragèdia. I el més sorprenent és que molta gent ho assumeix com una part inherent del sistema.
Com conviu un individualisme tan fort amb un patriotisme tan omnipresent?
És una paradoxa típica dels EUA: cada estat té la seva identitat i les seves lleis, però tots es reconeixen sota una bandera comuna. Aquesta bandera unifica, però darrere hi ha una exaltació de la llibertat individual per damunt de tot. És una societat construïda amb moltes individualitats que conviuen dins un mateix paraigua nacional: 50 estrelles independents sota una mateixa bandera.
I com ho vius com a europeu i periodista?
Has de fer un esforç constant per mirar amb uns altres ulls i entendre que les seves lògiques no són les nostres. En el tema de les armes, per exemple, la reacció europea és “prohibiu-les”, però aquesta opció allà no existeix políticament. La feina com a corresponsal és, sobretot, intentar traduir aquesta diferència sense jutjar. I quan ho aconsegueixes, descobreixes una societat complexa però fascinant.
Quin paper hi juga la religió en aquesta manera de veure el món?
La religió és omnipresent, però de vegades és molt selectiva. Es defensen valors bíblics per combatre l’avortament, però es desatenen quan l’Església critica les polítiques antiimmigració. De portes endins, tothom es declara molt religiós, però quan algun bisbe qüestiona certs discursos, se’l titlla de “woke”. És una religiositat condicionada pel projecte polític de cada grup.
El somni americà és més mirall que realitat?
Té una part de relat i una part de realitat, com tots els grans ideals. Els casos d’èxit són reals i espectaculars, però també generen persones que el sistema deixa al marge. En el fons, els americans ho reconeixen amb naturalitat: accepten els danys col·laterals perquè valoren que per crear una explosió de llum, també ha d’haver-hi ombres. És un equilibri difícil d’entendre des d’aquí.
Creus que el somni americà s’aguantarà en les properes dècades?
El país viu un moment clau i les decisions actuals marcaran molt el seu futur. Podria ser que les reformes actuals obrissin una nova etapa d’innovació, però també podrien debilitar la ciència i el desenvolupament. Els EUA continuaran sent potents, però no tinc clar que mantinguin el mateix lideratge moral i cultural. El que sí que veig és que el somni americà, tal com l’havíem entès, està en plena revisió.
