Marc Migó: “A Barcelona, la música clàssica nord-americana es coneix molt poc, però és un gran tresor”

En què consisteix la nova proposta cultural de l’IEN?

Hem ideat una temporada de concerts amb l’ambició de difondre una selecció de música clàssica americana de gran qualitat interpretada per músics excel·lents. A Barcelona, a Catalunya i a Espanya en general, és molt difícil escoltar aquest tipus de peces i, més, triades amb tanta delicadesa. Ara bé, a banda d’això, el cicle té un altre objectiu: enfortir les relacions de Catalunya amb els Estats Units. Per això, programarem intèrprets nord-americans perquè vinguin a tocar a casa nostra, o farem que intèrprets catalans vagin a tocar als Estats Units. De moment, centrem els esforços en un únic concert anual.

Serà aquest mes de març. Com l’heu plantejat?

Tindrem el plaer de comptar amb tres intèrprets joves excel·lents, formats a Juilliard, un dels conservatoris més emblemàtics dels Estats Units: el violinista Max Tan, la pianista Jinhee Park i la soprano Marisa Karchin. Junts, interpretaran obres de compositors nord-americans del segle XX Leonard Bernstein o Charles Ives, i d’autors del XXI, com Sarah Gibson i Matthew Aucoin. A l’hora de pensar el programa, també hi hem volgut incloure una obra d’Albert Markov, que és sensacional i que reflecteix molt l’esperit americà i la cultura americana.

També hi haurà una obra teva!

Sí, hi han insistit. M’hi han volgut incloure per la connexió que m’uneix amb els intèrprets -jo també he passat per Juilliard- i per la relació estreta que mantinc amb els Estats Units. Hi sonarà la peça Tres romances.

Es diu que la música clàssica nord-americana representa molts estils i moltes identitats diferents. La tria de les peces ho reflecteix?

I tant! Totalment. A més ho cobreix amb un gran arc temporal: les obres que hem programat recullen més d’un segle de música. Per exemple, hi sonarà una sonata per a violí de Charles Ives, que és un compositor eclèctic i que té una mentalitat molt oberta. M’agrada molt l’obertura de mires que té la seva música i l’emotivitat que desprèn. Els Estats Units són un país de contrastos, i això és un tret molt bonic. La percepció de la música i dels estils musicals tenen molt a veure amb els fenòmens geopolítics: en com es va viure la Segona Guerra Mundial als Estats Units i a Europa, en com es va tancar la Guerra Freda, etc.

En comparació amb d’altres, podríem dir que la música nord-americana està especialment influïda pel seu context històric?

Sí, però tota la música -sigui d’on sigui- està sempre vinculada amb el lloc on es fa- Als Estats Units, el que hi trobem, és una gran diversitat d’estils. Això té a veure, per exemple, amb la manera en com a Amèrica s’esponsoritzen les arts. A Europa, el pes públic hi té molt a dir. En canvi, als Estats Units, són els espectadors els que manen. Per això, hi ha gent que titlla la música americana de ser música per escoltar mentre menges crispetes. S’ha estès la idea que els compositors nord-americans són uns venuts i que només saben fer bandes sonores. Pensar això és un error garrafal!

De fet, els compositors nord-americans tenen relació amb l’herència musical europea?

Sí. El mateix John Williams és descendent directe de la música de Gustav Mahler o Johann Strauss. Va rebre’n l’herència romàntica que havia escapat d’Europa, fugint de Hitler. A vegades, des de l’elit intel·lectual acadèmica europea s’ha demonitzat la música nord-americana per ser més romàntica, més amable i més capaç de connectar amb l’audiència. Malgrat que el context històric dels totalitarismes europeus ja ha quedat al retrovisor, a Europa encara s’intenta fugir de la vinculació entre la música i l’emoció. Ara s’està obrint una mica, però els Estats Units són qui marca la tendència. Acadèmicament, és el pol predominant. És on s’estan fent coses més interessants des del punt de vista de la nova creació musical.

Per tant, avui en dia, quines diferències ressaltes entre la música que es fa a Europa i la que neix als Estats Units?

Hi ha estètiques força diferents. En termes generals, a Europa hi ha un sentit d’avantguarda i de molta experimentació, però sovint s’hi troba a faltar una vocació expressiva o emotiva. Els conceptes de nocions de bellesa i d’harmonia no és el focus principal de la recerca. Hi ha una desconnexió important entre la voluntat dels compositors i el que l’audiència rep. Si aturem una persona del carrer a Barcelona i li preguntem si vol anar a veure un concert de música contemporània ens dirà que no. Els fa por no entendre res. Als Estats Units, també hi ha molta investigació, però han conservat aquests tocs romàntics que la fan més accessible. A través de la música, es nota que els Estats Units són un país molt patriota i que creuen en el que fan.

També és més diversa?

Sí. No tenen por a buscar la bellesa, a fer melodies, a trobar nous colors, a voler comunicar-se amb l’audiència… A Europa això últim no està gaire ben vist. Hi ha la concepció que la bona música és aquella que només entén gent molt concreta: tan sols una elit d’intel·lectuals preparats en pot gaudir. És un raonament molt elitista. Per mi és un error. Tinc ganes d’explicar històries, de voler sublimar les meves experiències a través del so.

Per què la música clàssica encara té aquesta pàtina elitista?

Hi ha gent que la veu com un article de luxe o de distinció, com qui es compra un rellotge o un Ferrari. És l’esnobisme de dir: “Soc més intel·ligent que la resta perquè puc entendre la música clàssica”. Això és un error molt gran. També la música clàssica ve recoberta d’un seguit de convencions socials que no ajuden a obrir-la a tothom: els músics van amb frac, s’ha de fer silenci… Amb això, sembla que sigui una cosa més refinada i sofisticada. Això passa una mica més a Europa que als Estats Units. Però, bé, al final, la música sempre s’ha instrumentalitzat políticament.

Què hi trobarà el públic que s’acosti al concert?

Per començar, un nivell molt alt dels intèrprets. A Barcelona, tot i que s’hi programen molts concerts, és difícil trobar-hi un virtuosisme d’aquest calibre. També hi trobarà un repertori impossible d’escoltar en qualsevol altre lloc. No s’estan programant aquestes coses perquè no es coneixen. De fet, poder contribuir amb l’IEN a programar aquest cicle em fa molt feliç, perquè podrem descobrir un tresor al públic de Barcelona.