El piano: de les Barrelhouses a la Casa Blanca

Hi ha una escena en una pel·lícula molt bona i gens coneguda, The Honeydripper, en que un dels protagonistes, un negre, com gairebé tots els personatges del film, es fa una pregunta que té un pes històric i a la vegada un alè poètic. En un monòleg meravellós on deixa volar la seva imaginació i diu: us heu preguntat mai en quin moment, en quin instant, aquell esclau o aquell servent, que passava sempre pel davant del piano instal·lat al saló del seu amo, que reüllava amb curiositat aquell instrument, es va decidir, quan ningú no el veia, a obrir-ne la tapa, posar les mans al teclat i començar a extreure’n sons meravellosos, melodies, blues . . .?  El fet és que, a part d’alguns afroamericans criolls de famílies més o menys acomodades, que havien pogut estudiar música, els altres afroamericans, esclaus o descendents d’esclaus, situats en les capes més pobres de la societat, es van anar espavilant per aprendre com fos, normalment de manera autodidàctica, a expressar-se amb aquest fantàstic instrument de tecles blanques i negres, de les quals no en sabien el nom i en descobrien els diferents sons per pur tempteig. Els primers, els que havien estudiat música eren els que tocaven i composaven els Ragtimes i tenien una certa fama i cotització. Els altres, aprenent a tocar com podien en les seves estones de lleure, van ser el pianistes que animaven aquells establiments bruts, pobres i de mala reputació, on es tocaven blues i boogie woogie, i els parroquians bevien, ballaven, alternaven, etc. Eren els establiments anomenats Barrelhouses i Honky Tonks.També al barris de les grans ciutats, on s’organitzaven les House Rent Parties (festes que els veïns de les cases de pisos organitzaven per recollir diners i pagar el lloguer), aquests pianistes eren molt sol·licitats. Més endavant, en les orquestres de jazz el piano esdevingué un instrument imprescindible i començaren a sorgir solistes notables que ja tenien sòlids coneixements de música, cosa que no els estalviava d’haver de guanyar algun diner suplementari a les House Rent Parties. Quan a finals dels anys trenta el jazz va començar a assolir un cert prestigi, aquests pianistes de jazz, amb les seves orquestres i també com a solistes, varen trepitjar escenaris distingits, com el del Carnegie Hall de New York. Varen enregistrar discs amb segells importants i alguns van recórrer tot el món assolint un reconeixement general. 

Quan el 1969, amb motiu el seu 70è aniversari, Duke Ellington va ser convidat pel president Richard Nixon a una festa en el seu honor a la Casa Blanca, on se li va lliurar la Medalla de la Llibertat, entre els invitats a la festa hi havia grans pianistes de jazz que varen oferir una joiosa jam session: a part de Duke Ellington, hi havia Earl Hines, Willie The Lion Smith, Billy Taylor, Dave Brubeck, etc. El piano-jazz, després d’un camí de més de cent anys, havia arribat a la Casa Blanca.