Per Marc Amat
Tina Parayre és exvicepresidenta del Comitè d’Estudiants de l’IEN i ha treballat durant prop de 20 anys dirigint el Departament de Voluntaris de l’Hospital Sant Joan de Déu. Amb un esperit inquiet i enèrgic, va trepitjar per primera vegada l’IEN als anys 60, buscant-hi un indret on poder connectar amb la cultura nord-americana. L’hi va trobar. Gràcies al seu pas per l’Institut, va presentar-se a una beca del prestigiós diari nord-americà Herald Tribune, que la va portar a mitjans dels 60 a viatjar als Estats Units i conviure durant 4 mesos amb 40 nois i noies d’arreu del món. Explica que el seu pas per l’IEN li ha canviat la seva visió de la vida.
El seu vincle amb els Estats Units comença en una Barcelona on es parlava poc l’anglès.
De petita, el meu pare va tenir una visió reveladora. Aleshores, als anys 50, el francès era la llengua culta a Europa. Ell, però, va veure clar que l’idioma que em podria obrir més portes seria l’anglès i va decidir apuntar-me a l’institut que Marymount International School tenia a Barcelona. Quan vaig entrar-hi per primera vegada, no sabia dir pràcticament cap paraula en anglès i tenia una imatge molt poc precisa dels Estats Units. Vaig haver d’espavilar-me molt. Al centre hi havia professores que ni tan sols entenien el castellà. La immersió lingüística va ser total, però també vaig submergir-me de ple en un món que per mi era encara més desconegut: el de la cultura nord-americana. Vaig aprendre que hi havia món més enllà de les fronteres espanyoles. Seguíem l’actualitat estatunidenca, celebràvem les tradicions típiques del país, ens ensenyaven els valors que caracteritzaven la societat nord-americana… De sobte, al bell mig de Barcelona, vaig començar a notar que els Estats Units també eren casa meva.
Quan va sentir a parlar per primera vegada de l’Institut d’Estudis Nord-americans (IEN)?
Va ser al cap d’uns anys, quan vaig haver de canviar de centre perquè el batxillerat de la Marymount International School no estava homologat a Espanya. A la nova escola però, trobava a faltar molt el contacte amb la cultura dels Estats Units. Va ser aleshores quan vaig descobrir l’IEN. Per formar-ne part, em vaig haver d’apuntar a un curs d’anglès, tot i que el meu anglès era gairebé nadiu. Recordo que era l’única persona que em matriculava cada any només per poder-ne ser membre. Allà vaig poder tornar-me a reconnectar amb els Estats Units. Només d’entrar a l’edifici ja notava que feia una altra olor. Sempre m’imaginava que era l’olor que feia el país.
No anava a classe, però sí que participava en moltes de les activitats que organitzava l’IEN. Com era l’Institut als anys 60?
No era només un lloc on la gent anava a aprendre anglès. Era, sobretot, un punt de trobada. S’hi feien amics, s’hi organitzaven festes, podies passar les tardes en una cafeteria on es venien productes nord-americans… Allà hi aprenies l’anglès, però també una cultura. Érem de les poques persones a Barcelona que cada any celebràvem Halloween o el dia de Sant Valentí. Així i tot, el més bonic de tot era que l’IEN fusionava la cultura nord-americana amb la catalana. També celebràvem Sant Jordi. No et demanaven que renunciessis a res.
Durant molts anys, va formar part del Comitè d’Estudiants de l’IEN.
Jo sempre m’apunto a tot. Aleshores, ja tenia molta iniciativa i m’encantava organitzar coses. Quan vaig descobrir el Comitè d’Estudiants, de seguida vaig inscriure’m a totes les activitats que feien. Eren ideals per practicar l’anglès i seguir descobrint la cultura estatunidenca. Fèiem excursions, dinars, visites culturals… Fins i tot teníem una companyia de teatre! Amb el pas del temps, vaig ser jo qui es va acabar encarregant de dinamitzar tots aquests tipus d’activitats.
A Espanya hi havia una dictadura. Com hi encaixava l’IEN?
L’IEN va donar a Barcelona i als seus habitants l’oportunitat de conèixer cultures diverses en un moment en què poder viure d’una manera diferent a Espanya era complicat. De fet, va introduir a la ciutat coses sorprenents. Per decidir els membres del Comitè d’Estudiants, votàvem. Editàvem pamflets amb eslògans, fèiem actes polítics, discutíem el programa… Sense ser-ne conscients, érem una petita democràcia enmig d’un règim que encara era dictatorial. En aquells moments, això a Espanya era insòlit. Gràcies als vots, vaig arribar a ser vicepresidenta del Comitè d’Estudiants i a ser-ne membre durant dues legislatures.
El 1967, però, la seva vida va fer un gir.
Sí, i l’IEN hi va tenir molt a veure. Un dia, l’Institut em va proposar que em presentés a una beca que concedia el prestigiós diari nord-americà Herald Tribune. Estaven buscant un noi o una noia d’Espanya per anar a viure i representar al seu país als Estats Units durant quatre mesos. Van pensar que jo podria encaixar-hi. Vaig presentar la sol·licitud, vaig passar totes les proves i em van atorgar la beca. Estava contentíssima. A casa no els va fer gaire gràcia perquè només tenia 17 anys, però van entendre que suposava una gran oportunitat per a mi. Per fi podria trepitjar per primera vegada els Estats Units. Aquesta beca és una de les coses més meravelloses que m’ha passat mai a la vida. Em va permetre conviure amb més de 40 nois i noies de 40 països de tot el món. En aquell moment, això era impensable. D’aquella experiència, avui encara en conservo molts amics. Vaig aprendre a mirar la vida d’una altra manera.
Els Estats Units eren com s’imaginava?
El país em va encaixar perfectament amb la imatge que en tenia. Era un indret ple d’innovacions: televisors en color, electrodomèstics d’última generació, cotxes moderníssims… Va ser com viure dins d’una pel·lícula. Durant aquells quatre mesos, vaig conviure amb una família nord-americana de classe treballadora, però tenien una casa preciosa, dos cotxes, un jardí… Era un altre món. Allà, la societat era molt diferent. Per exemple, em va sorprendre molt que els alumnes de l’institut, durant els caps de setmana, arreglessin el jardí de casa els veïns a canvi de diners. I no eren diners en negre. Contribuïen a pagar els impostos! Tenien una altra manera de funcionar. Als Estats Units, encara avui, hi ha un gran patriotisme. Hi ha gent de moltes nacionalitats diferents, que conserven les seves tradicions, però que senten els Estats Units com el país que han construït junts. De totes maneres, si bé és cert que tenen molta formació en geografia i política interna, desconeixen com funciona la vida a altres països, com a Espanya. Això sí: a Barcelona, molts hi han estat i tothom la coneix. En valoren especialment el temps, la gastronomia i la cultura. El Barça i Gaudí han ensenyat la ciutat al món.
Com veu l’IEN, avui en dia?
Els temps han canviat molt. Avui, l’IEN té l’oportunitat de ser un pont entre la cultura catalana i espanyola i la cultura nord-americana. Quan jo vaig ser-ne membre, el context polític, econòmic i social a Espanya era complicat. De fet, eren els Estats Units de qui podíem aprendre coses. Avui, el món és diferent. També nosaltres podem aportar coses als Estats Units. L’IEN ha de seguir treballant per enfortir el vincle cultural entre totes dues cultures, que encara no han acabat de conèixer-se.
