Els músics de jazz: dues actituds
Al llarg d’aquests cent vint-i-cinc anys d’història del jazz que portem, en l’actitud dels músics podem detectar, simplificant, dues tendències divergents pel que fa al seu tarannà davant del públic i, en conseqüència, també en la mena de música que fan. Com en tot, hi ha matisos i posicions intermèdies, però, en tot cas, hi ha dos pols ben definits. Per una banda, el músic que vol establir una comunicació càlida i directa amb els oients; en el pol oposat, el músic que adopta una actitud distant, que sembla prescindir de la presència del públic i apareix com un ésser abstret, pensarós. El primer ofereix una música entenedora, propera, vibrant. El segon ofereix una música freda, difícil, intricada, de comprensió i gaudi difícils i improbables.
En la tendència que adopta cada músic influeixen factors diversos: per descomptat i en primer lloc, la seva manera de ser, o sigui, la seva personalitat, el seu caràcter; en segon lloc, l’entorn en el què s’ha format, ha crescut i s’ha desenvolupat; en tercer lloc i potser decisiu, cap a quin sector de possibles oients el músic orienta el seu treball, és a dir, a quin auditori dirigeix la seva música.
Durant els primers cinquanta anys, la música de jazz és feia en llocs de diversió, cabarets, sales de ball, music-halls, etc. La música no podia ser més que càlida, directa, festiva, ballable, etc., i l’actitud del músic, empàtica, divertida, fins i tot, còmica. El receptor del que feia el músic era el públic que, a més, actuava de jutge per enlairar o no a un músic.
A mitjans dels anys trenta, a través de la premsa, revistes, llibres, etc., apareix un nou estament influent en el món del jazz: la crítica especialitzada, integrada majoritàriament per crítics blancs de formació clàssica amb els seus criteris i prejudicis. Paral·lelament molts músics es formen en conservatoris com la Juilliard School de New York. Aquests dos elements: la crítica musical, amb poder i influència, i per l’entorn professional sorgit de l’acadèmia, detentor de les sublimitats musicals, apareixen com els nous receptors i jutges del que es mou en el món del jazz. És a partir d’aquí quan canvia l’actitud de molts músics, especialment, la dels joves que sorgeixen en aquest nou entorn. El músic toca i actua pensant en el que diran d’ell els crítics (capacitat innovadora, superació del que s’ha fet fins aleshores, etc.), i també per estar a l’alçada dels seus col·legues; tot això revestit d’una actitud “seriosa”, “digna” i “transcendent”. Aquestes són les dues actituds amb les què es troba actualment l’aficionat al jazz.
