El blues ha estat i és encara la música que millor sintetitza i expressa les vivències i sentiments de la comunitat afroamericana. Com a ingredients hi trobem tots aquells elements que acompanyen la vida quotidiana d’una societat oprimida i discriminada: la pobresa o la misèria, el dolor causat per la segregació i l’odi racial, els amors i desamors pels que inevitablement travessa l’existència de tots els humans, etc. Però, el blues, com a manifestació musical de totes aquestes vivències, també actua com un antídot contra la desesperació o l’autocompassió, convertint aquesta música en una forma d’expansió per plantar cara a l’adversitat i, per això, incorpora altres elements de caràcter positiu: la simple alegria de viure, la ironia, el sentit de l’humor, la protesta, velada o directa i descarnada, l’orgull de no deixar-se vèncer, etc.
Dintre del blues, les dones han tingut un paper molt important. Hem de tenir en compte que, a més de tot el que hem dit, elles han de combatre contra tot el que afecta negativament al gènere femení: són negres i són dones. No cal dir res mes. Potser per tot això, les intèrprets femenines de blues s’han erigit com a figures cabdals d’aquesta música.
Són històricament famoses: Ma Rainey, Bessie Smith, Clara Smith, Mamie Smith, Alberta Hunter, Memphis Minnie, Victoria Spivey, Ruth Brown, Carrie Smith, Aretha Franklin, etc. És tota una saga de grans cantants a les que podem afegir aquelles que s’han mogut bàsicament dintre del món de les orquestres de jazz, com Ethel Waters, Ella Fitzgerald, Billie Holiday, Helen Humes, Dinah Washington, etc.
Les seves biografies, sovint, autèntics drames, són exemples de lluita i confrontació amb una societat que les oprimeix per la seva doble condició de dones i negres. El seu cant, subtil o estripat, fet de murmuris o a crits, expressa de manera sublim tot allò que crema en els seus cors i exalta les seves ànimes. Les Dones del Blues són una parcel·la important de la cultura dels negres nord-americans.
Ricard Gili, Fundació Catalana Jazz Clàssic