El 29 d’octubre, l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals (IBEI) i l’Institut d’Estudis Nord-americans (IEN) van acollir una taula rodona amb experts per analitzar les repercussions de les eleccions presidencials dels Estats Units en les relacions transatlàntiques. L’esdeveniment va ser moderat per Jeffrey Michaels, investigador principal de l’IEN en política exterior i seguretat internacional a l’IBEI, amb experiència al King’s College de Londres i el Changing Character of War Centre d’Oxford.

Al debat van intervenir figures de renom en política internacional, com Victòria Alsina, politòloga i exconsellera d’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya, i membre del patronat de l’IEN. També va participar Pol Morillas, director del CIDOB; Brandon Bohrn, membre del programa Europa de la Fundació Bertelsmann; Leonard Hockstader, columnista d’afers europeus al Washington Post; Jack Thompson, professor d’Estudis Americans a la Universitat d’Amsterdam; i Carlota G. Encina, investigadora del Real Instituto Elcano, especialitzada en relacions transatlàntiques.

Entenent el paisatge electoral americà

Davant una sala plena, Jeffrey Michaels va donar pas a la discussió recordant que aquest debat no tracta només d’un altre cicle electoral, sinó del paradigma internacional que una victòria de Harris o de Trump podria suposar. Segons Michaels, una victòria de Harris significaria continuïtat, una estabilitat per a Ucraïna i una aliança més previsible amb Europa. En canvi, un triomf de Trump, segons Michaels, “podria significar un gir cap a una política exterior transaccional i impredictible, que no afavoreix ningú.” La rellevància és enorme: això va més enllà de qui ocupi la Casa Blanca; és sobre l’impacte global.

Victòria Alsina va continuar amb una anàlisi sobre la situació electoral americana, assenyalant les complexitats sovint mal interpretades per les audiències europees. “No és una sola elecció; en són 51 diferents,” va comentar, destacant com lleis electorals, diferents a cada estat, converteixen el mapa electoral dels EUA en un laberint. Alsina va posar èmfasi en estats frontissa (en anglès swing states)¹, on uns pocs milers de vots podrien decantar la balança. No obstant això, per a ella, Texas i Florida seran especialment decisius, degut als canvis recents en les lleis electorals sobre el vot per correu, que podrien afavorir els demòcrates. Tot i això, va advertir que no es pot simplificar la cursa, ja que no hi ha una única resposta quan es tracta d’analitzar la democràcia americana.

La vulnerabilitat d’Europa: el risc d’una presidència de Trump

Al seu torn, Pol Morillas va centrar la conversa en com les eleccions poden afectar les relacions transatlàntiques. “Harris representa la continuïtat de Biden, una demòcrata que entén la dinàmica de cooperació dels valors europeus,” va explicar, “però no espereu que posi Europa al centre.” Morillas va assenyalar que, tot i que les polítiques de Harris s’alineen més amb la visió de col·laboració internacional de la Unió Europea, el seu focus és principalment l’Indo-Pacífic, on la competència amb la Xina s’intensifica. “Trump, en canvi, no veu els aliats de la mateixa manera que Europa. La seva política exterior és purament transaccional”, un amic avui podria ser un adversari demà, i això és profundament inquietant per als europeus, va concloure Morillas.

Lee Hockstader, pel seu costat, va abordar les implicacions simbòliques i reals d’un segon mandat de Trump. “Molts europeus han perdut de vista la gravetat del 6 de gener,” va dir, referint-se a l’assalt al Capitoli; “va ser gairebé un cop d’estat, i això diu molt sobre la fragilitat de les institucions democràtiques avui en dia.” També va assenyalar que Trump, en un segon mandat, estaria motivat i lliure de les restriccions d’abans. “Se sent incòmode amb les normes internacionals i no li interessen les formalitats. La doctrina Trump és simple: els EUA són únics, no hi ha cap igual, especialment relacionant-se amb altres països en fòrums internacionals.” Per a Europa, això podria significar una actitud més agressiva i unilateral dels EUA, especialment en les relacions amb la Xina, cosa que podria amenaçar la unitat de l’OTAN i desestabilitzar encara més les relacions transatlàntiques.

Brandon Bohrn va oferir una visió inquietant sobre la dependència d’Europa dels EUA i la situació precària en què es podria trobar en cas que Trump tornés al poder. “Alemanya és particularment vulnerable aquí, com a pilar militar i econòmic principal d’Europa. La dependència europea de la despesa militar dels EUA és un greu risc que Trump podria desestabililtzar.” Bohrn va advertir que la UE afrontaria una pressió enorme per omplir el buit en defensa si les tropes nord-americanes comencessin a retirar-se. “Amb Harris, Europa podria esperar cert nivell de continuïtat, però amb Trump, la dinàmica canviaria ràpidament i de manera impredictible.” “Trump no estava preparat per governar l’última vegada”, va afegir, “necessitava recomanacions, consells d’experts… ara el seu requisit és la lleialtat inqüestionable.”

Les arrels del nacionalisme americà

A mesura que la discussió avançava, Jack Thompson va desenvolupar context històric sobre el nacionalisme americà. “El que molts no se n’adonen és que el nacionalisme dels EUA té arrels profundes; és l’estratègia americana original,” va afirmar. Traçant una cronologia des de la Guerra de la Independència dels EUA fins a la Primera Guerra Mundial, Thompson va explicar que la identitat d’Amèrica sempre ha estat lligada a la idea de ser únics, millors i, sobretot, líders.

“La Guerra Freda va crear un consens internacional on els EUA lideraven una xarxa d’aliats. Però aquest consens, que s’ha anat desintegrant amb els anys, ara ja comença a desaparèixer.” Thompson va continuar argumentant com tots dos candidats representen aspectes d’aquest llegat històric: Harris, com a multilateralista, continuaria l’enfocament d’aliances de Biden, mentre que el nacionalisme amb Trump s’aprofundiria, posant el focus agressivament cap a la Xina i reduint el paper dels EUA a Europa.

Què ens espera per a les relacions EUA-UE

Carlota Encina va concloure el debat amb una anàlisi dels possibles escenaris: “Parlem de quatre resultats possibles: una gran victòria de Harris, una victòria ajustada de Harris, una gran victòria de Trump o una victòria ajustada de Trump. Però realment, una gran victòria de Trump no és probable.”

“Les relacions EUA-UE es basen en tres pilars: les relacions entre la Unió Europea i Washington, l’OTAN i Washington, i les connexions bilaterals entre cada país europeu i els EUA. Si guanya Kamala, els dos primers es reforçaran, mentre que una victòria de Trump impulsaria les relacions de l’últim cas”, va afegir Encina, subratllant els reptes que una victòria de Trump significaria. “La seva política exterior és purament transaccional, però hi podria haver un aspecte positiu: Europa es veurà finalment forçada a enfortir la seva autonomia i reduir la seva dependència del suport nord-americà.”

En concret, va aconsellar que Espanya ha de reforçar els seus lligams bilaterals estratègics, que inclouen bases militars nord-americanes, inversions econòmiques i interessos compartits en energia i seguretat, per millorar el seu paper en la defensa internacional. Amb la creixent importància de l’OTAN, el compromís d’Espanya d’assolir una inversió del 2% en despesa militar per al 2029 evidencia la seva proposta per la seguretat col·lectiva. No obstant això, Espanya hauria de centrar-se a enfortir les seves relacions bilaterals per garantir una presència activa i influent en afers de rellevància global.

Europa s’hauria de preparar per a un futur sense el suport dels EUA?

El públic va plantejar preguntes que reflectien les preocupacions dels ponents, especialment pel que fa a la posició de la UE en un món tan canviant. “Estem esperant que els EUA liderin a tothom?” va preguntar un assistent. Jack Thompson va respondre amb franquesa, “Europa és el soci júnior, històricament parlant. Els EUA sempre tindran més influència, desenvolupament i pes militar.”

Els EUA s’adapten més ràpidament a un món multipolar, mentre que la UE encara es decideix. Brandon Bohrn va ampliar aquest punt, assenyalant la necessitat que Europa recalibri les seves prioritats de defensa: “No es tracta només de gastar més, sinó de gastar intel·ligentment; saber on destinar els recursos i construir resiliència, cosa que la crisi d’Ucraïna ha posat de manifest per a la UE.”

Pol Morillas va aprofundir a la discussió, destacant que les possibilitats d’Europa no són  només blanc o negre: “Hi ha moltes maneres d’abordar la defensa, i no hi ha una única solució que s’apliqui a tots. Hem de recordar que la defensa no és només força militar, sinó també mantenir aliances sòlides i una diplomàcia efectiva.”

Victòria Alsina va compartir la seva visió sobre les limitacions d’Europa a l’hora de definir la seva pròpia política internacional, assenyalant una manca de voluntat política i de recursos. “Europa vol actuar de manera autònoma, però no té els mitjans o el consens per fer-ho,” va observar. Els ponents van coincidir que, tot i que una presidència de Harris podria oferir certa tranquil·litat en termes de cooperació, un possible retorn de Trump exigiria que Europa redefinís la seva estratègia i possiblement accelerés els seus plans per a una autonomia estratègica.

El panell va concloure amb el recordatori de Carlota Encina dels reptes únics en les relacions EUA-Europa, independentment de qui prengui possessió. Les implicacions per a Israel, Ucraïna i la Xina, així com les polítiques econòmiques i tecnològiques, serien significatives en qualsevol cas, però el paper d’Europa com a actor independent encara és incert.

La veritat és que Europa ha de mirar més enllà de les properes eleccions nord-americanes i començar a preparar-se per a un futur en què el suport americà no està garantit. Sigui quin sigui el resultat el 5 de novembre, la relació transatlàntica, esquelet de l’estabilitat continental durant dècades, es troba en una cruïlla decisiva.